.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dijous, 21 de juliol de 2016

Encapçalant les 150.000... (2)



Ontinyent, a dijous vint-i-u de juliol de 2016.

Seguirem marejant l'estiu amb recances...

Però m'he permés començar amb un avançament per mesos... Per més que la fotografia fou presa aquell dia centenarial de Matxero i Teresa, el 2010, fou més tard, un dia de l'Assumpció, que vaig penjar aquesta fotografia. Recordaré sempre cada moment del Misteri perquè em fou tan intens, tan veritablement íntim... Quan l'oripell començà a caure i se'm va mesclar amb l'emoció li vaig dir a qui m'acompanyava les paraules més boniques que mai he sabut. No m'he arrepentit mai.




I de nou Cocentaina, clar... Tant la fira, amb el joc de la Sortija dalt, i els Moros i Cristians, amb el ballar dels Bequeteros en la de baix, em són imprescindibles. He arribat a dir, i no mentisc, que el meu any natural comença amb la Diana. No veureu acte millor, més senzill però a l'hora regulat, i més intens que l'estrena als carrers d'unes festes socarrades. Estic sempre de bon matí, però matí, matí...., que m'arribe a tragar la missa i tot! Però quan la primera esquadra comença el seu formar..., uf ..., quina força per l'esperit fester que duc dins... I el tancament amb els estimadíssims Bequeteros...
Quant a la Fira, ja te n'he parlat, que m'enamora...



El meu Tió ha fet feliç el meu nebot pels anys. Ací està amb la llengüeta fora perquè està a punt de'arribar el xiquet per pegar-li les bastonades i cantar-li la cançó. No pot més i vol cagar... El que no sap el Tió és que el tio Sergi ho té ja tot preparat i no cal que ho passe tan mal, el tronc. Fa uns anys em va mirar amb els ulls com a plats quan li vaig contar que al poble del Baix Segura on treballava encara era una tradició això de pegar al tronc i que defecara llepolies. No s'ho volia creure...


Aquesta fotografia té darrere l'esforç de molta gent, que personifique en l'expressió d'alegria de la meua germana. Al darrere, els Gegantons del Bonavista... És la Trobada d'Escoles en Valencià última que es feu a Ontinyent. No la vaig disfrutar gens, que tenia al cap cabòries esteses a assecar, però vaig aprendre moltes coses... Entre elles, que encara hi ha gent que, com jo, és capaç de donar-se perquè un projecte comú vivifique...


Cada Dimarts Sant, el tio Sergi Carrasca el trobareu a Crevillent per veure la processó del Crist de les Ànimes... Dir que impressiona és quedar-se curt... Amb ella estrene sempre la Setmana Santa que, realment, ha estat un calvari pels anys. Llavors encara tenia il·lusió perquè floriren els rams, els maios, les palmes... Ara, en apropar-se, demane que el calze passe ràpid. I no pel contingut que cal beure, sinó per qui el serveix, com el serveix i de què està feta la copa... Judes viu.



Deia ahir que li dec molt a Alfarrasí. Aquesta fotografia la vaig fer des del balcó d'on ix l'Angelet de la Corda estimat per fer el seu vol pasqual i dur això, la Primavera, a tota la Vall de la Terra Blanca. Faltava encara mitja hora, jo sempre hi arribe prompte. L'any del Centenari de l'acte va ser molt emotiu. M'ho és cada any i cada any espere el moment amb impaciència. Ja veus... Fins i tot hi ha gent que, mesos després, em recrimina la meua no assistència si no m'ha vist...



Corpus, Corpus, Corpus..., quina obsessió i quanta bellesa. Amb aquest ball, el millor sense dubte de tot el País Valencià, la Moma de Xàtiva, vaig voler representar tots els balls que fan d'aquesta data el símbol més gran del nostre enginy celebratiu, poble a poble... Per veure ballar nans, gegants, cavallets, arcs, pastors, turcs, espases, vetes, muixerangues..., he arribat a fer quilòmetres. Això sí, si voleu veure'm emocionat de veritat, només cal que em pilleu escoltant les melodies del Ball dels Arquets d'Ontinyent o dels Pastorets d'Alfarrasí. Són els meus himnes.




On està Sergi? Diuen que ha fugit de casa! No sap ningú on para! Això no podrà dir-ho mai ningú, perquè seré al davant de la paret que recull la Dansa de la Mort, a sant Doménec de Morella, o assegut a qualsevol racó del Pla d'Estudis, escrivint o llegint. 
No hi ha lloc per a mi com Morella.
De major, que seré veí de Carcassona, passaré estius a Morella. No tinc cap altre objectiu jo demà.
M'agrada passejar-la, escriure-la, contar-la, escoltar-la..., i els seus símbols tinc per meus. I a tots els qui amb mi s'hi han apropat, a l'Anunci, al Sexenni o a seques, els he passat un poc d'aquest amor meu per la Fidel, Forta i Prudent. Bé, a tots, tots no..., hi ha algú que va voler-me-la fer odiar. Però era normal, no tenia cor. Res no va lograr més que l'ostracisme d'arreu.




 I acabe per hui, que m'allargue massa i em prenc el braç quan m'havies donat el dit... No són dits sinó els caramels tan bons de Ca Beamut d'Oriola que em va pegar per regalar als meus alumnes l'any passat... Com estaven de bons, recollinsos, tals caramels. Una sacada sencera per veure riure nanes i nanos... És el què m'enyoraré segur del Baix Segura, les seues ganes completes de ser sorpresos. Les ganes de volar... I quina processó més divertida vam montar en un segon?