.

.

"-Seràs roure, seràs penya,/seràs mar esvalotat,/ seràs aire que s'ìnflama,/ seràs astre rutilant,/ seràs home sobre-home,/ perquè en tens la voluntat./ Correràs per monts i planes,/ per la terra, que és tan gran,/ muntat en cavall de flames/ que no se't cansarà mai./ El teu pas farà basarda/ com el pas del temporal./ Totes les veus de la terra/ cridaran al teu voltant./ Te diran ànima en pena/ com si fossis condemnat."

El Comte Arnau.

Joan Maragall.

.


dimecres, 20 de juliol de 2016

Encapçalant les 150.000... (1).



Ontinyent, a dimecres vint de juliol de 2016.

Estimades, estimats i lamentables... (cadascú s'adscriga al bàndol propi). He, he, he...

Res, que comence amb l'agraïment aquest per les 150.000 visites que m'heu fet a casa.
Ja vos vaig dir, et vaig dir (i perdona'm que et tracte de tu, és com cal tractar qui em visita), que intentaria refrescar estiu i memòria amb les imatges que han encapçalat aquesta llibreta blava, ara ànim de festa, des de 2008. I és que ha estat una mania molt meua, això de trencar la rutina i la quotidianitat donant importància gràfica a unes coses o altres que anaven venint i passant-me... I quan ho feia en base a una fotografia pròpia, amb les pobres cameretes que he usat i la meua poca destresa fotogràfica, l'alegria era molt més reconfortant...

Aquesta, per exemple, que encapçala aquest articlet i que és, sense dubte, la imatge més repetida ací, la "capçalera titular" podria dir... És una de les fotografies més boniques que mai no faré. I ací la teniu, sense retocs ni mascares de cap tipus... Es tracta d'una imatge del Benicadell i més enllà encara, abans que no eixira el sol, en un matí preciós del mes de maig des del Campanar d'Albaida, quan el món encara m'era món i jo creia en l'amistat i la puresa dels esperits i les intencions, en l'anar més lluny llaquià, compartit...




Les sèries distintes que he dedicat al Corpus són de les capçaleres més reboniques. Es nota hores de lluny que és la festa que més m'agrada... Un dijous de Corpus, el de 2008, vaig fer la primera de les capçaleres que s'apartaven de la principal. Aquesta fou. Una de les Àligues menors de la ciutat de València, no sé ara si la que representa Roma o Espanya, fotografiada per un servidor a la Casa de les Roques. La foto és molt més vella. La vaig fer justament els dies que vam rodar allí mateix la pel·lícula "La Mala Educación". Quins dies aquells més divertits, si vaig aprendre coses...




Per més que pense ara, no sé on dimonis vaig fer aquesta foto. Sé que era una ciutat catalana on viatjàrem amb els Cabets i els Gegants d'Ontinyent. Lleida potser? O fou a Andorra? Ni idea. Però abans de penjar les espases dels Rei Cristià i de l'Auelo, les vaig posar així boniquetes damunt la gespa i avant... Les parts de fusta són del poc que quedà dels Gegants de Carlets, els anteriors a aquests i la desaparició dels quals motivà que en la meua infantesa els meus estimadíssims gegants foren un record massa remot com per no crear el profund trauma infantil que fa que, cada vegada que els veig, m'emocione sencer... Com han sigut d'importants per a mi i els meus... I com ho són, malgrat que no els balle i...



Foto pròpia també, xe... Quina immensa sort poder viure aquests llençaments dels sbandieratore italians quan en la Fira de Cocentaina el Pla encara era plaça oberta... Què no hauré fet jo en la Fira de Cocentaina?, Festa Major dels pobles de la Mariola i d'un servidor. Des de nadó que la duc a les venes i no hi ha any que no m'hi perda trone o m'axitxarre... Fins i tot li vaig dedicar una obra de teatre que mai no vaig veure representada. Cocentaina m'és dolçor, però també molta, molta amarguesa i decepció.. Però tot això se'n va amb la Fira (i amb la Diana dels Moros i Cristians, i amb l'Ambaixada de les Tomaques, i amb els Nanos, i amb la Corriola i...). I cada vegada que em trobe amb la meua gent, la que tant m'estime...




No, no és foto pròpia, que la va fer ma tia Mila amb la seua aquella supercàmera que es va dur de Japó aquella vegada que li va pegar per fer la volta al planeta... Què té d'especial? Que és de les que més m'estime. Els meus Cabets tal i com conformen el meu record primer (nota quines dents té l'actual Tinyós...), però..., i si et fixes més... Mira quins dos hi ha al mig de la foto...




I la Festa Major del meu poble..., com no! Serà potser aquesta la foto més repetida de quantes he pogut fer? Es va utilitzar per al primer Calendari que vam fer per a l'IEVA, i l'Ajuntament d'Ontinyent la va usar publicitàriament. Hi havia dues, amb les vetes enteixides al pal i aquesta. El més divertit del tot és que, quan la vaig fer, jo era el portador del pal... Si fa anys d'això... Encara ens el recolzàvem al maluc, el pal, com em va ensenyar Pere...



Una de les capçaleres commemoratives... En aquest cas recordava els 400 anys de la massacre, més que no batalla, del Cavall Verd. Una de les històries que més m'han arribat a emocionar, per terriblement injusta, i que protagonitzaren com a vençuts els pobres moriscos que es van quedar esperant que un cavall verd se'ls enduguera d'aquella mort terrible que patiren, individualment i com a poble... Era novembre de 2009. Aquell any vaig escriure tant dels moriscos..., me'ls estime tant també... Fins i tot una conferència vaig acabant dedicant-los. I un poema que estigué a punt de ser marxa mora...




Gran aquest record!!!! Quan em van dir que si volia fer la lletra de la cançó de la Trobada d'Escoles en Valencià d'Alfarrasí, vaig rebre una de les majors alegries de ma vida. Quin honor i quin orgull em fou... Loreto es va lluir de llarg amb aquella melodia, i jo..., vaig inspirar-me en una frase de la meua padrina que explicava l'estima que sentia pels seus llavors set nebots... Veure-la i escoltada cantada per Paco Muñoz, una de les millors persones que he arribat a conéixer, va ser increïble. Escoltar les bandes d'Alfarrasí interpretar-la, imborrable... Però em quede amb un record sobretot, el meu nebot Abel, amb tres anys, cantant-me-la de memòria perquè el tio Sergi la poguera aprendre! Li dec molt a Alfarrasí, moltíssim...





El 15 d'agost de 2010, vaig anar a viure un dels majors espectacles dels què he fruït, la Festa del Misteri d'Elx. Camí del sud, vam parar (m'acompanyava qui més estimava abans que traïra la cançó...) al cementeri de Banyeres de Mariola. Vam apropar-nos silents a la tomba de Teresa. Aquell dia feia cent anys exactes de la seua trista mort. Vam deixar quatre roses vermelles sobre el blanc del marbre i una nota de record plena d'estima. Vaig cantar el Romanç en veu alta.... Per a mi, el Romanç de Matxero i Teresa és la plasmació real de tantes coses belles i amrgues que, ara que fa molt poc he confirmat coses angoixants que llavors no sabia, si no rebenta el cor ho farà la ment... 
Aquesta capçalera aprofitava un dibuix d'Adrià. Teníem previst fer un auca sobre el Romanç. En morir ell, ai trista sort, el projecte només s'ajornà. Algun dia el reprendrem. Li ho dec a la meua Teresa, al meu Matxero i, també, a Dioni...



No és la millor de les que li he dedicat a la Soledat. I segur que la fotografia és de Juanjo Alcaide, o de Juan Torres, ara no ho sé... Si vaig treballar perquè els 400 anys de la meua Confraria quedaren..., i no. Almenys sé que en les ànimes bones dels confrares i confraresses (Encarna insisteix ara en què diga "consores") que m'envoltaven, aquella flama encara es guarda... Potser és de les coses més belles en què he pogut treballar, la Soledat. Si en aquell moment havera sabut ser jo...

Però ja no t'entretinc més, de moment..., que sé que tens massa coses per atendre com per a posar-te ara complicar-te amb les meues vanaglòries aquestes... Ja seguirem amb les imatges i els records, que a mi també em costa molt de veure'n algunes i no és cosa de perdre el dia...