.

.

"Malaurat aquell qui oblida els vents/ i segueix, i no atura la roda/ no sabent entonar ni tant sols/ una pobra, i trista, nadala de caminant.

No hi ha millor mercader que el Ponent per la neu".

DirHivern.

Sergi Gómez i Soler

.


El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

.

.

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

divendres, 8 de juliol de 2016

El "moro" en la tradició festiva de les comarques mariolenques



Ontinyent, a huit de juliol de 2016

He estat revisant articles vells. La de coses que he arribat a publicar...
He pensat que estaria bé anar penjant-les per ací aquest estiu, més que res perquè amb el tema del pregó i les vacances que pense agafar sí o sí, igual et tinc una mica abandonat. I sempre està bé recordar coses que..., vaja, ja fa vora deu anys d'aquest article? Vaig publicar-lo a la revista "Caramella", la número 16 encara, corresponent al gener de 2007! Però si era ahir quan l'estava redactant... Resulta que publicaven un especial sobre el "Moro" en la cultura popular de vora casa, i jo els vaig fer aquest resumet... M'ha fet gràcia com apareixen referències als fets del moment. De ben segur que eixes referències ara no s'entendrien... Recordes quan els alcoians van dur els moros i cristians a Nova York i només desfilaren cristians no fos cosa que els prengueren per terroristes o alguna cosa semblant?


Bé. Espere que et rigues un poc... Algun dia penjaré un de més seriós i profund que vaig fer per a les festes d'Ontinyent, quan trobe el programa, o el de la revista Almaig, que era més tècnic. Sobre el tema tinc bastant escrit; m'ha tocat molt fer ballar el moro...





El “moro” en la tradició i la festa de les comarques mariolenques

Sergi Gómez i Soler



“Ambaixador Cristià: No me vengas con razones i sal del castell, gorrino. A mi casa ven Sultán, ven pronto, muy aprisita, pués todos se alegrarán quen nos hagas la visita. Yo tengo un serdo sebado, els dos juntets estareu, uno suelto, el otro atado, en pau els dos dormireu. Descansa que mi porquera está a tu disposición. Te ofrezco en buena manera mucho estiercol pa colchón. Pa que engordes i chilles tindràs sens mida ni tassa, panís, segó, criaïlles, bellotes i carabassa. Ben mirat, allí estaràs i no te tratarem mal pués dos palasios tindràs: la porquera i el corral. Ya ves lo que te propongo: comer, dormir, ¡la gran vida! ¿Te gusta esto Morrongo? Pués a mi casa enseguida!”

Fragment de les Ambaixades de la Risa de Bocairent (1920)



A principis de l’octubre d’enguany, i sense saber massa el perquè però sospitant-lo..., l’imam de Màlaga va exigir que es suspengueren totes les festes de Moros i Cristians d’arreu perquè atemptaven contra la imatge dels musulmans, que si ere denigrants, que… Res, la cosa caigué com una autèntica bomba a les comarques que envolten la Serra de Mariola (la Vall d’Albaida, el Comtat de Cocentaina i l’Alcoià), i a les del Vinalopó, que són les que celebren aquesta tipologia festiva almenys des de la meitat del segle XIX. Fins i tot es quedaren estorats els imams de la zona... Què tractem mal els musulmans a les festes morocristianes? Ni de bon tros! Si a la major part dels pobles festers les pobres comparses i filades cristianes s’ho veuen agre per falta d’efectius... són els musulmans fingits, els “Moros”, els qui acumulen les hosts més nombroses, i són ells els que sempre han concitat l’admiració del públic, els qui més es “llueixen”, diuen..., els primers en generar una música pròpia i diferenciada per a les desfilades –magnífica com a gènere, per cert-, els primers en afegir exotisme, amb atreviment fins i tot, en vestits, armes, esquadres... Sí, és clar que perden la batalla final, i és cert que en la festa, en les Ambaixades especialment, hi podem trobar tot un reguitzell d’atacs als musulmans i a la seua fe... però també invectives contra els Cristians, faltaria més tractant-se d’una batalla dialèctica... Però això és tant sols perquè són unes festes heretades, cosa que suposa també, i dissortadament, una hiperprotecció exagerada d’alguns dels textos, dolents de mena, usats com a base del teatret. Heretades a més des  d’un temps que ni tant sols és medieval, que això del medievalisme començà en els darrers anys seixanta... No. Els Moros i Cristians nasqueren d’una herència prèvia, les restes de la soldadesca foral desfeta després d’Almansa i la guerra de Successió; però anaren prenent cos en el temps en què carlins i isabelins lluitaven poble a poble, i no és cap metàfora, en valls encaixonades i serres de dura escorça...

Deixem un moment les festes. Abans que nasqueren tal i com hui les coneixem, la presència del “moro” a les comarques mariolenques ha estat més que significativa. Encara hui hem heretat històries i maneres de fer d’aquella gent que, segons sentim dir hui, no ens n’hem anat encara per més que ens hagen expulsat... La conquesta cristiana del “regne de les muntanyes” (l’espai que hi ha entre la Serra Grossa de la Vall d’Albaida i la línia Biar-Busot i que hi ha lletraferits que insisteixen en nomenar amb el mot “musulmà” l’Arguira), va suposar molts maldecaps a Jaume I. La resistència oferida per la població musulmana fou més que notable, i el fet que aquestes terres hagen estat de frontera amb Castella i Granada durant tants anys, va provocar en els hereus jaumins una vertadera migranya. El darrer dels senyors musulmans, un obscur alcaid de la Vall de Gallinera, Muhammad Abú Abd’Allah Ibn-Huzdzäil, s’erigí com oponent de les hosts catalanoaragoneses tot trenant pactes amb Alfonso el Sabio i amb els seus familiars granadins, i va encendre en revolta contínua unes terres escassament repoblades i gens cristianitzades. La seua història ens és fosca, però els seus ulls blaus encara brillen, i amb força, en el món de la llegenda. Justament eixos ulls són els que li donaren el seu famós sobrenom: Al-Àzraq. El cabdill altíssim i ros –sent musulmà- que tingué a la mà el coll de Jaume I en el dit “feit de Rugat” i no el va “voler” matar. Diuen que, com que els homes no podien acabar amb ell, va caldre inventar un Déu que ho fera, com succeïa amb els mites clàssics... Siga com vulla, calia assegurar-se que no es perpetuara l’estat permanent d’inseguretat i desfer la possible llegenda d’un personatge venerat pels moriscos de les valls altes de la Marina i al Comtat de Cocentaina. Així, sembla ser que Al-Àzraq va provar de conquerir Alcoi el 5 de maig de 1276 i va morir en la provatura. Malgrat tot, encara va guanyar la batalla, perquè en pegar a fugir pel barranc de N’Osset (actualment “Barranc de la Batalla), els cristians perseguidors caigueren en una mala emboscada de la que eixiren molt mal parats i no solventaren el problema que se’ls venia al damunt fins poc temps després, en la batalla de Llutxent, a la que el vell Jaume I no va sobreviure. I com ens ha arribat la mort d’Al-Àzraq? Totalment canviada mercés al costumari religiós alcoià, que el volgué mort el dia 23 d’abril d’aquell any i a mans del demiürg Sant Jordi, aparegut per la ocasió a mena de ballester: una fletxa deien que li havia separat les celles... I des d’ací, malgrat els Deus i la intenció desmemoriadora, la llegenda: que si el soterraren en un castell de la Mariola, que si al costat del cos hi havia un gran tresor, que si el lloc era marcat (a la manera de diverses ermites de Bocairent) pel primer raig del sol naixent el dia tal que passava pel lloc tal... I l’inevitable alçament posterior dels hereus, que hom diu que deixà dos bessons d’ulls blavíssims. Totes les tantes revoltes foren sufocades, però els conflictes no només presentaven problemes religiosos, les reivindicacions eren, més aviat, econòmiques i relacionades amb el feixuc vassallatge. Aquests temes foren motiu d’esclat de la segona germania (1693), i s’arrossegaven encara en la Guerra de Successió. I malgrat la desastrosa expulsió dels moriscos el 1609, un dels motius bàsics de la posterior decadència valenciana, s’eternitzà la revolta amb la presència constant de roders, de guapos, de bandolers, i de les llegendes dels vells veïns musulmans que, poc a poc, prenien entre el nosaltres anònim el valor de gent superior, especialment pel que fa a les tècniques constructives. Així és com les anècdotes produïdes per la natura són obra dels gegants (el Cagalló i l’Abric del Gegant a Ontinyent), però les fetes pels homes són obra dels moros que, fins i tot són recordats a través de la toponímia, no només a través dels milers de topònims islàmics, sinó amb referències directes, com ara l’Alt del Moro de Fontanars dels Alforins, la Font del Moro i el Pou del Moro a Ontinyent, l’Ull del Moro a Alcoi...
Potser, i en aquesta línia, “l’obra dels moros” més interessant són les agrupacions de coves rupestres escavades en la roca, i de les que es troben paral·lels a l’Orient mitjà i Àfrica. A Bocairent tenim les Covetes dels Moros (les úniques connectades entre elles), les de Sant Vicent, les d’En Gomar, les del Dolçainer... A Ontinyent les del Pou Clar, i a Alfafara les del Bancal Redó... Sabem com es feren, com s’accedia a elles, com s’usaren com a monestirs eremítics, com a graners, com a colomers... però no sabem qui les va fer... Els Moros? Diuen que feren també les muralles del Castellar d’Ontinyent, els assuts de tants barrancs, les famoses neveres de Mariola (més modernes que no sembla)... Són del temps dels Moros.

Abans de l’expulsió dels Moriscos existia ja el Ball del Moret. A Bocairent contractaven morisquets negres de Cocentaina per ballar-lo en les festes de Soldadesca i encara hi ha memòria. D’ací mateix sembla ser que van nàixer els gegants festius autòctons de la Mariola, les Mahomes. Un costum previ als Moros i Cristians que no ens han arribat com la burla al profeta que van ser, sinó com un costum atàvic i amb connotacions mirífiques. Una figura barbada, amb turbant i vestida com alguna de les filades existents a pobles com ara Beneixama, Biar i Villena, Bocairent, Petrer i Banyeres de Mariola, i abans Agullent, Aielo de Malferit, Ontinyent i Alcoi, que era passejada amb honor en la desfilada de l’Entrada i pujada al castell de festes, l’escenari teatral de les batalles, en ser que guanyaven els moros. Després, en reprendre el poder els cristians, la Mahoma era abotada. Es preparava un acurat espectacle pirotècnic per fer-li volar i rebentar el cap. El fet mateix del canvi de sexe promogut per l’article femení ja era una burla cap el Gran Turc que heretà la figura. Ara mateix es troba en procés de canvi formal. Hom desitjaria el seu manteniment tot i descarregant-la de qualsevol connotació que haja tingut. Un bon exemple és l’ús que se’n fa a Biar en l’acte dels Espies, una rememorança de les Festes de Folls tradicionals en què uns espies musulmans, amb eines ben risibles, pretenen prendre mides de la població per atacar-la. En ser descoberts, la Mare de la Mahoma (un home sempre) deixa caure els estris de ceràmica que duia i d’ells surten rates... La Mahoma de Biar, que és compartida amb Villena, és tractada pels seus conveïns amb el màxim respecte, com si fos un tòtem sagrat al que obsequien, com diu la cançó, amb rotllets i fogasses...

És cosa curiosa, però en no nàixer com a la rememoració del temps axial dels valencians que són ara, les festes morocristianes gojaren de la llibertat suficient per aglutinar aquestes fórmules festives disperses, junt a algunes altres de preexistents com són, per exemple, alguns balls del Corpus que s’han heretat en les formes de desfilada d’Espanyoletos i Granaders a Bocairent o de la Cavalleria Ministerial i els Bequeteros a Cocentaina, i amb total normalitat festiva.
Hi ha la llegenda dels xiquets morisquets deixats pels pares entre famílies cristianes quan fugiren. En ser majors, anaren agrupant-se per recordar el seu origen, i acabaren formant les filades de Moros Vells... aquesta idea romàntica, del tot curiosa, troba un marc perfecte dins l’anecdòtica manera de fundació de les primeres filades. L’enemic real de l’Espanya nacionalista-romàntica del XIX era el Marroc i molts veïns joves acabaven allí els seus dies. Per això, és lògic que en les renascudes festes morocristianes, i especialment en la seua vessant literària, les Ambaixades - teatret popular que recollia relacions patriòtiques i patronals prèvies, especialment marianes -, es recolliren referències, i àdhuc insults agrejats contra el musulmà. El to usat era  grandiloqüent, destinat a perdurar en la memòria del veïnat, sovint illetrat. La seua base eren els tòpics rebregats de la pàtria, la fe i l’amor... I si el “moro” abstracte passava a protagonitzar en solitari la idea del “mal”, el dolent immediat no seria moro (que els moros no passaven del Marroc) sinó el carlí si eres isabelí, o l’isabelí pel carlí... El cas fundacional més conegut és la distinta reacció dels pobles davant la unificació dinovesca d’Itàlia. Unes viles tan liberals com foren Sax i Cocentaina no dubtaren en afegir a les tropes cristianes els Garibaldins. En pobles contraris, els Garibaldins haurien passat directament a ser tinguts com a “moros”... A Bocairent, carlí de soca-rel, els “bons” eren els qui s’oposaven a Garibaldi i defenien els Estats Pontificis... Així tens el Tercio de Zuavos del Papa com a cristians..., els Mosqueters (vestits a la D’Artagnan), i com que els francesos eren sospitosos d’heretgia, passaren a ser moros... i encara ho són!
I com que en la festa cap qualsevol cosa, també caben actes que ataquen del tot el musulmà, com ara el cas del Judici sumaríssim al Moro Traidor de Xixona, en què es jutja i afusella un vigia que, per festejar una cristiana, no donà avís de la presència de l’enemic victoriós, o les tantes representacions de “Despojo” del Moro, en què un capità musulmà renuncia a la seua fe mentre va llevant-se la roba i discurseja sobre el seu pas a la nova i “veritable” fe, simbolitzada amb cada peça que va llevant-se. Col·loquis, conversions amb intervenció divina, o no, ambaixades humorístiques... un gran nombre d’obres diferents i difícils de sistematitzar que mostren mil i una manera formes de tractament negatiu del moro, però també positiu, no creieu...

El moro valent, el moro galant, el moro amb cent pams de barba... malgrat tot, continua conservant molt del seu atractiu. Els Gegants moros encara són els “Auelos” de tots els xiquets d’Ontinyent, i en llegir les Rondalles Valencianes que n’Enric Valor hi recollí, trobes que Abella s’enamora del Negre Bo, que el gegant del Romaní és un moro molt semblant al que es disfressen en les festes d’Alcoi. És moro l’Envejós d’Alcalà, Abd Al-Maduix, i també el seu pobre envejat, Al-Favet. És musulmà el príncep Muhammad ibn Malik de Benillup (de biografia sospitosament semblant a la d’Al-Àzraq), molt més noble i sensat que no l’amo cristià del Castell del Sol de les serres Gredoses... I si no fóra pels tres consells de l’islamitzat Guillem el Renegat, el pastor Andreu l’hauria feta bona només arribar al port d’Albaida...  i les llegendes encara es remesclen, i hi passen per moros els protagonistes de la llegenda de les Encantades (dones d’aigua) de Planes de la Baronia... I fins i tot la llegenda mare, la que atorga nom a la màgica Serra de Mariola, deixen de ser ibers i romans per convertir-se en moros, aquella gent gran....Ara hem oblidat qualsevol maror lligada a la festa dels Moros i Cristians, i les festes només són això, una celebració que ha guanyat el significat de rememoració axial de la conquesta cristiana, sense cap retret seriós al musulmà.


I els capitans moros encara pensem que han de ser els més rics d’entre els càrrecs festers anuals. I les festes solen acabar amb l’abraç fraternal dels dos capitans. I en arribar a plaça el capità Moro, Al-Àzraq, les nostres campanes cristianes solen voltejar en honor a la seua persona... Després consentim anar a desfilar a New York i ens deixem els moros a casa...