.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dissabte, 23 de juliol de 2016

Arribat és el dia... del manteniment!



Ontinyent, a dissabte vint-i-tres de juliol de 2016.

Fa uns quants anys, en demanar-me algun dels majorals de Bocairent que escrivira uns versos pel programa de festes de Sant Agustí, vaig ratllar unes cosetes, embrutant la melodia dels Cabolos, una "Joteta amable de com ens passa el temps..." que no volia ser més que la plasmació d'una idea que llavors començava a corcar-me, el pas, precís, del temps... Ho feia usant del Ball dels Cabolos i de la significança d'aquests éssers màgics per a un xiquet que només pensa en fugir d'ells quan corre en la Cavalcada, en el pare que du als fills perquè puguen córrer com ell ho va fer i seguisca la roda... I el vell, finalment, que el baixen perquè els aplaudisca i sàpia que, quan ell no estiga, no passarà res, que el món seguirà sent món, almenys aquell món que ell conegué, si els Cabolos perduren. Si corren, i ballen, i hi ha xiquetes i xiquets que fugen com esperitats al seu davant, i pares que vulguen emocionar-se veient-los tan majorots...

"Ventall emotiu emanat del record fugaç
d’alats rerestius que capvespre ja es van tornant.
Passe el ball del temps i seguisca el món benrodant,

serà Bocairent si els Cabolos són bategar..."

I hui m'arriba l'oportunitat única i impensada de lloar aquesta festa. No m'hauria en veritat imaginat acomplint jo paper de mantenidor, i ja veus..., fins i tot em tracten de "senyor"...!

No m'agrada això d'eixir en públic. Un amic diu que, pels anys, potser m'estic tornant pudorós... No és això. Potser és cansament, cansament de moltes coses. Hi arribe esgotat i amb unes ganes ofegants d'un descans que no em puc permetre, sent que com l'aigua m'és ara. Són massa anys de lluita contra vents que potser no saps ni d'on vénen i que ni punyetera falta faria que bufaren... 

Només hi ha, això sí, un pudor. Seré més tècnic i teòric que no emotiu. Les emocions, darrerament i després de la darrera resurrecció del jo mateix, millor si es queden a casa...

Hui a les huit llegiré el què he preparat. I llavors ja tindré més bagatge. I llavors passaré a altra història.
Maleïsc qui m'inculcà que descansar és canviar de faena...

Per cert... la foto on he afegit el meu text és de Juanjo Alcaida. Qui si no podria ser tan generós...