.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


Si no pots amb l'enemic, unix-te a ell...

.

.

dissabte, 9 de juliol de 2016

"A ritme de tango" és com m'agrada veure't ballar...



Ontinyent, a nou de juliol de 2016.

Volia llegir aquest llibre tan recomanat en un paratge que em fos tranquil, amable, estimat..., però sembla que el món està del tot revolt i que ni tant sols les coses certes tenen fonament. I en no poder ser,  davant l'adversitat eixorca de fer front al desig, millor el recer del redòs casolà, més fresc, més condicionat, més propi encara.

Perquè llegir com balla el tango l'admirada Maria Rosa Sabater, mereix d'un mínim protocol mirat. 
Vaig conéixer dels seus escrits fa dos anys, en llençar-me dins d'un poemari especial, dit "Terres d'altri". L'havia escrit ella vint-i-tants anys abans de treure'l a la llum però la proposició temàtica i formal semblava tant d'ara que sorprenia, corprés amb la lectura superficial, admirat en la profunda... Ara, suposava una continuació del dol que, en aquell instant que feia llibre de tants moments i amors, ella esplaiava. D'ací la necessitat d'obrir-me a tots els vents, perquè la lectura quedara, però el profund, si era amarg, s'esbandira aviat. Vull que seguisca en mi l'estiu de les promeses...

Però només ha calgut obrir el llibre mentre de fons em sona el beneït Ástor Piazzolla... Res més. Senzillament...

"Et deixe aquest manuscrit.
Conté tota una vida de percussió.
Hi he estampat contorns d'un sabor especial
que vénen de molt antic.
El tast pot ser desagradable.
Tu, fes-li l'ullet.
Potser així no et repugne al gust".

L'algú poètic, femella dolguda, balla verticalment sobre un mur filferrós que ella mateix basteix per benvinguditzar un retorn eucarístic. I sobre l'allí és que fa voltes i jocs de peus dansants, tot volent posar fora de la vida del tu estimat/odiat - absent/present la gruixúria dels murs de desig on dipositaren els seus noms. L'ara, exigeix foradar-los per fugir dels records fets melangia,.... 

Els noms, ai els noms... que ell li n'intentava fusterianament (i medieval encara) com a marca de possessió, que aquest cos femení era terra d'altri, encara... L'alliberament és aspre, mogut entre la quotidianitat estellessiana, la llum de Papasseit i el moviment imaginatiu per places i balcons fellinians. Ell, el cos d'ell que ella idolatra, és el bandoneó que els seus dits fan sonar. El cos d'ella és el text on ell llig del seu amor d'adés, del d'ara, l'adolescència d'un demà que puja. I els dos són amerats d'una aigua que disol en corrent, brolladora, abundosa que, quan compartida és pluja fecunda de la què fugir en tornar-se estar sol, esbravada a un recer.... Tot com a delme d'un tribut al temps que ha passat i que no importa, perque ja se sap que "veinte años son nada" i encara s'és a hora, de tramitar noves sol·licituds a la vida...

M'han frapat les bellíssimes referències a un erotisme absolutament aquós, delicadament gormand, tan propi de la nostra tradició comestiblement poètica... I l'esperança que trasmet mentre espera als finestrals de la vida recançant un amor inevitable, i mutilador també. Sobretot mutilador...

"La teua voracitat ensofra
l'enormitat de la flama
de sota els llimbs de les natges,
I encara duc la dolçor de la melassa"

... quasi res!

Ella que espera, rera el mur que arrecera. Ara tem. La fruita ja no és tova. Han marxat els fills. Torca la pols... I és el mur la castedat sociològica que cal superar, i en onada, sense saber en el fons i a la fi, qui és l'adversari de qui. Una vegada tancat aqueix dol a la capsa de la memòria, ja només ix a dansar quan som vençuts per l'hora horada en què més sols ens sentim.

No acostume, i ho saps, a recomanar llibres. Si ho faig, és en privat i a cau d'orella, o bé els regale a les estimes que van apropant-se en el perviure que ens atrapa atrafegats... Però aquest sí que te'l dic, ei, ves i compra'l. I dic de comprar perquè faràs bé de guardar-lo a casa i, rellegir-lo com jo me'l rellegiré ara quan me n'oblide d'altres tasques i puga necessitar de les paraules de Maria Rosa... No tingues mandra, ni massa por tampoc: el gust no és amarg. Et diria a què em sap però és un sabor que ací jo no puc dir i no sé si tu el sabries. M'ha alleugerit veure que tot el dol potser sols és passat o desfici, i és ací on m'ha pillat els dits en tancar-se el portell del teclat del piano. M'hi veig en cada contrapeu del pas que trena l'autora, potser perquè el jo poètic que ella fa patir, l'he patit encara... I llavors es fa llum, i voldré tornar a llumenar-me en els instants de solitud no buscada... I qui sap si a tu podrà fer-te falta també tanta llum i experiència..

Anota't bé la comanda que faràs i agrairàs: "A ritme de tango", Maria Rosa Sabater i Soliva, el Petit Editor... Que eixa és altra. M'ha agradat i molt l'edició..., bé que em plauria treure versos meus en aital format qualsevol demà...