.

.
"Au, vinga, amunt, amunt!/ Obre els teus ulls i amunt!/ Puja a la barca amb el teu bagatge/, i recorda fer la vida teua!"

Tinc un clavell per tu.
Lluís Llach i Grande.
.


dimarts, 21 de juny de 2016

Tenim Solstici...





Ontinyent, a vint-i-u de juny de 2016. Solstici d'Estiu.


Anit, la tranquil·litat d'esperit es va tornar voluntat de festa i potser em vaig escedir en les emocions, fins el punt que no vaig poder celebrar el Solstici com calia. Bé saps que per a mi és dia gran. Més el de l'hivern, que considere el meu capdany natural, que no aquest d'estiu que ens du unes basques del tot inapropiades... Bé, què farem sinó viure'l de la millor manera possible.... Ací caurà calda, allà farà fred, ací no plourà si no són festes... El món va rodant... El Sol torna a morir per benrenàixer...

Jo, ho he volgut celebrar amb una fotografia que fa molts anys volia fer i encara no he tingut ocasió de fer, per això li l'he emprada al meu cosí Gabriel, que m'ha donat bon vist-i-plau. És la Cava Gran de la mare Mariola, però desacostumadament, i afortunada, des del seu bell fons ara que hi és accessible, i com a sostre el mateix que el meu, el cel... Algun dia hi descansaré allí a la vora, entre aquelles altes contrades...

I com no, he volgut ratllar un poema que expresse el dolor que encara guarde, però que ja no impedeix que puga pensar que existeixen els futurs. Massa coses reboniques m'estan passant..., trobar-me lliure de toxicitats i també estimat, la fi de l'exili, les promeses d'un món diferent i immediat, tanta feina bella com vaig a fer aquests mesos. Qui sap si, a la fi, tindré el premi que desitge? De moment, ja és gran premi desitjar, per fi, de nou...




Demà passat...
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprèn l'idioma de l'absència.
Joan Fuster i Ortells.


Aüssat al capdamunt de tot silenci,
potser al capdavall, ara no ho sé,
car he confós nadir, minva i crescenci
i aquest plenat llunal que s’esdevé
tan poc, tan parc i absurd que en desparenci
se’m representa al cel i al joc s’até
d’auguris insolents per qui és demenci,
pel calm, camí armil·lar que va com ve.

Ací, o enllà, bon Sol, sorprens mos passos,
tan gran com és el món sent tan petit
més alts no poden ser els nous fenassos
ni el temps res pot curar al malferit.
Ja et sent! Fa cicatriu! tix canemassos,
amic, per emparrar futur neguit...

Sergi Gómez i Soler

dia del Solstici d’Estiu de 2016.