.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

dijous, 9 de juny de 2016

Plany...




Jacarilla, a dijous nou de juny de 2016.


Al meu poble, hi ha una melodia que m'esgarra l'ànima cada vegada que l'escolte. És una tonada pastorívola cantada a cor obert per la força solemnial de la dolçaina, que la magnifica. La dansen xiquets vestits amb robes precioses per senzilles, color de celobert. 
Hui, i no sé el per què, és ella la que senyoreja el meu pensament, suavitzant potser el martelleig constant que me l'aclapa. No me la trec de dins, i no ho voldria. M'és l'ajut precís per la tristesa...

No tinc tampoc més motiu que el de l'estima. L'estima a gent que la vida m'ha obviat però que, de molt en tard, encara em revolava alegria. A aquelles llunyanies que esperes que estiguen bé i es benaveguen perquè foren somriure i mereixen de sort; mostra com són de passats preciosos potser, de temps que seria poc factible ni pràctic voler fer tornar, quina beneïteria: sense pensar-ho, com un efecte càlid de bonhomia quotidià, d'aquells que et fan voler seguir alenant, els desitjava futurs plens de la llum que donaven. Per eixe somriure mateix, en penyora...

Com si les bones voluntats no pogueren trencar-se...

Però quan la vida, per enèssima vegada ja, se t'arrapa a la gola feta notícia fatal, i et fa brollar les llàgrimes a doll sense que pugues evitar-ho, notes com van pujant un a un, i als muscles cansats, records d'aquells despús-ahir que ni sabies que podies conservar. Amb pressa i tot, atrafegats, van enxarxant-se els uns amb els altres i van bastint un amunt inabastable, insostenible també, totalment apartatat de l'amarg del moment, de tot ara. És una mena de torre d'ivori, un campanar exempt, que esdevé clam absolutament callat, indecentment oïble. Quede així contingut i comprimit el dol, en una píndola soferta, realment preciosa, llatada amb emocions de les d'arrel, de fets, i t'assegure que també de destrellats, remots i amabilíssims, de compartiments i d'esperances tan obviades per aquesta realitat entestada en fer-nos mal, i riure-se'n encara a sobre, tot estimbant-les miserablement...

M'atanse a aquella melodia, que jugue, ara de nou, amb  instruments de la tendresa. 
Ni m'agrada l'ara mateix que em diuen ni els horitzons que es desdibuixen.
El pitjor de tot plegat és que no puc fer absolutament res per canviar-los. Mans nyugades i impotents que, com ma veu, no poden anar més enllà de desitjos de pau i els condols, tan maleïbles en ocasions humanes... És que no són meus, ni nostres, ni sabria com fer-ho. Davant els adéus sobirans, seguisc errant el pas del ball a cada passada, que no sé sostindre el cel, i m'ho reclame...  Només queda sentir-se un més entre els qui sé que compartim aqueix dolor. Bé que voldria alleugerir els qui el tindran semblant, i molt major, i més punyent, i més secament amarg, ofec... 

Conservaré la meravella aquesta que ha trenat el pensament, records, que et dic. La guardaré a un plec del brut sarró que m'acompanya en caminar. Fa de recapte de bagatges fugissers d'estima certa. 

Sort d'aquesta melodia que se'm puja i que se n'ix, encara i més, pels meus balbs ulls. 

Bona nit, J.R.B.
I descansa...