.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

diumenge, 19 de juny de 2016

Orgullosos de ser colors...





 València, a dissabte díhuit de juny de 2016.

Ai... Altra cosa no sé, però colors sí que n'hem viscut, sí...
Jo que pensava que faria més calor, i el que m'he trobat en la primera visita que faig a una festa d'aquestes de la diversitat  és que el que feia realment era color!

Val que em va agradar trobar-me en tal lloc i amb tal motiu, que anava jo de descobriment en descobriment que no sé si els qui m'acompanyaven arribarien a burlar-se'm de tan bocabadat com anava... És que sóc de poble en massa sentits i no geogràfics precisament... I clar, trobar-te de morros amb una cosa que es diu LLIBERTAT, no és que estiga massa acostumat. Tants anys d'obscurantisme vital i de dits assenyalant...

Total, si exceptuem el caòtic final pijoporno, la cosa es redueix a una manifestació de totes les tendències de tots els àmbits possibles d'estima, i ausades que hi ha de variades i riques.... I com a perseguides que són per la doctrina generalista de la tradició entesa com els agrada entendre-la a diversos sectors de poder consentit, la cosa tenia molt de reivindicatiu, i els eslògans arribaven a ser directes i, sobretot, punyents. Ah, i tots ells carregats d'una rara raó, la de la qui sap lliutar amb la ironia perque mai no ha tingut altra possibilitat de fer-ho...



Clar que, com m'havien avisat, també hi ha tota una fauna de cridaneres atencions, que eren captades absolutament per totes les càmeres hagudes i per haver... Sort que el bon humor regnava arreu i tot era cua de gent fent-se fotos amb aquests especímens humorístics...


Ritme, molt de ritme i sense parar, obrint pas a una marxa que no m'havera imaginat amb tant de públic... Allò semblava una Entrada morocristiana de tant de públic als costats! No sé, sí sé, si era morbo o què el que atreia tant de miró, però que hi havia més gent fora que no dins de la manifa!!!! Ah, i molts d'ells absolutament contraris a allò que allí es reivindicava, l'orgull de ser divers...



Era com si tothom fos d'alguna de les branques del moviment LGTB, dic tothom no per la gent, sinó per les entitats. Des de partits polítics a discoteques especialitzades en el tema, des d'associacions de veïns a voluntaris cívics, des de l'EMT a la policia local de València, que aconsellava que, davant l'odi, només cal denunciar. Prenc nota...
Em va sorprendre molt la insistència dels partits a fer-se veure. Molt interessant d'analitzar ara quan torne la quotidianitat...

Un servidor va manifestar-se amb la gent de l'Assemblea de Veïns de Benimaclet, la meua gent, que acompanyava les dolçaines i tabals d'Estrela Roja, que al seu temps sonaven rera la pancarta de Ca Revolta, per a mi, una de les més divertides... Molt bé vaig passar-ho quan els companys músics agafaren la pancarta aquella, vinga a fer-los fotos...


Ausades les circumstàncies que anàrem atresorant... Vaig flipar amb aquelles animalistes que asseguraven que no podien anar al costat d'una estelada perquè no els representava, ja veus quina voluntat de festejar la diversitat per dins... Per fora, l'esperable, la d'insults que van rebre els qui duien els cartells famosos del sagrat bés a mena d'escapulari...


D'entre els tants col·lectius, em va sorprendre que fos el dels Iaioflautes el més aplaudit! Però hi havia tants i amb tantes raons, els pares i mares de gents discriminades de mil maneres, precioses famílies homoparentals, persones sordes disposades a estimar... Quanta meravella de gent, de motivacions, de voluntats...



Que amb tant d'aplaudiment com vaig fer, no abastia a fer fotos...


 I si em vaig riure amb les disfresses...


Ara bé, en acabar la vessant social i passar les vedettes sindicalistes i polítiques, va arribar l'aparador dels horrors, que m'havien contat tantes vegades. El que més rebuig provoca entre els activistes i més escarota el públic, camions super ben condicionats que mostraven cossos mig nus i de gimnàs per atreure al negoci privat del tot açò quanta més gent millor... No em va agradar. Potser perque no n'estic avesat? No, segur que no és per això...


Jo sóc més de la reivindicació pel canvi social a partir del treball pedagògic, de la informació, de la comunicació d'idees... Quanta més bandera explique qualsevol reivindicació, millor per tots nosaltres, més fàcil és entrar en els ulls de qui no vol saber o encara no sap a través dels colors i dels símbols...



En escoltar els manifestos finals, i en aplaudir-los perquè parlaven de ser, realment, diversos, acceptar-nos així i compartir camins en la vida, s'enlairaren els globus santmartinians al cel gris d'una València ansiosa de festa. I desseguida la desbandada i l'inici del petardeig... Un servidor també va volar prompte amb moltes lliçons apreses i realment enamorat del fet de viure i deixar viure. Cada vegada estic més convençut d'aquelles paraules de sant Agustí: la mesura de l'amor és amar sense mesura..., i també que ningú no pot ser perfectament lliure fins que no ho siguen tots... 
A més, em vaig endur un original del cartell de moda... he, he, he...