.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dijous, 23 de juny de 2016

Missatge de la Flama del Canigó 2016





Benimaclet, Nit de Sant Joan, vint-i-tres de juny de 2016.

Heus ací el missatge que enguany acompanya la Flama que ens uneix i que prové del màgic Canigó, que sobrepassa els crestells de Montserrat i sota la mirada del Penyagolosa, arriba més enllà de la mare Mariola per encendre tant les fogueres com els esperits dels qui les salten.

Enguany l'ha escrit Andreu Carranza Font i com sempre, excepte aquella vegada que l'escrivírem de Benimaclet estant, només recull una sensibilitat de les tantes que hi ha als territoris que compartim llengua i cultura. És per això que torne a posar en dubte, més que res per emprenyar-vos, la consideració globalitzadora de "catalans" per substituir-me la per una altra, la de "valencians", entenent "valencians" com a habitants que compartim la cultura que va des de Salses a Guardamar i tota la pesca... Com els d'Òmnium Cultural no vagen aprenent, acabarem fent nosaltres el manifest de l'Aigua de l'Encantada, o del Pou Clar, o d'on siga, i la farem arribar una nit com aquesta de Fraga a Maó, i a l'Alguer, ja que ens posem...!




MISSATGE DE LA FLAMA 2016

Vivim un temps de trànsit. Un ritual fortament arrelat a la nostra tradició, que ha activat algun ressort secret de la consciència col·lectiva del nostre poble. I és precisament en aquestes èpoques de canvi profund, de renovació, quan els elements simbòlics adquireixen un protagonisme especial. La flama del Canigó és un dels símbols que més ens representa i ens uneix en aquests temps. Enguany la foguera de Sant Joan no cremarà només les andròmines, els mobles vells i la paperassa de les golfes. El foc que des del Canigó fa 50 anys travessa els Pirineus ens portarà una flama que hem de conservar viva durant aquest proper any. La necessitarem durant l’hivern que s’acosta, perquè és tot un poble el que s’ha posat a caminar, definitivament, amb un repte immens. No hi ha marxa enrere. Les torxes amb la flama de Canigó han d’il·luminar el camí, i també han d’escalfar-nos enmig dels temporals de pedra, pluja, neu i vent. És el foc el que ha d’unir-nos encara més amb les nostres diferències.

El proper solstici d’estiu, el del 2017, quan la flama baixi renovada del Canigó, es complirà tot just el termini. Res podrà ser igual que abans. El futur és a les nostres mans perquè som conscients del passat, i commemorem les vides de catalans i catalanes com la Muriel Casals que van dedicar una part molt important de la seva existència a avivar la flama del país amb el seu alè d’unitat i esperança. En aquest temps de traspàs, evoquem el gran poema èpic Canigó, de Jacint Verdaguer, com a símbol del foc de la paraula que ens uneix com a poble.

Amb els aires d’aquesta segona renaixença que estem vivint celebrem aquesta diada amb unes corrandes populars sense retorn.


LA FLAMA

Quatre rius del Pirineu baixen furients,
carregats d’aigua encesa del Canigó.
Corriols, afraus, gorges i torrents,
escampen les brases per la nació.
Ardents afluents arriben a l’Ebre,
on cada solstici està esperant
la barca que porta les quatre torxes,
de Fraga, Maó, Salses i Guardamar.
Al mig de les fites d’aquesta terra,
encendrem les fogueres de Sant Joan.
Desperten fades del riu i la serra,
que aviven els cors de tots els catalans:
 
«Espurnes de la nit, danseu fins l’alba,
   el sol de llibertat és vostra flama!»
 

 Andreu Carranza Font, escriptor.