.

.
"L'estel d'un esguard/ i el d'una senyera,/ la guerra i l'amar:/ la sal de la terra./ Al llavi una flor/ i l'espasa ferma".

Divisa. La Gesta dels Estels.
Joan Salvat-Papasseit.
.


.

.

dissabte, 25 de juny de 2016

"Les borrumballes, a les falles...!"






Ontinyent, a vint-i-cinc de juny de 2016.

Entra, si vols, a aquest darrer article sobre Sant Joan que em va publicar Vilaweb Ontinyent. Només per les fotografies que hi publiquen, ja paga la pena... Abans que sant Joan se'n vaja a la carrera, tal i com va el temps, he preferit això, passar-te'l per si pot interessar-te. El tema és difícil, bé que em va costar trenar les raons, però és petició del senyor Pep Albinyana, i això són paraules majors!

I si no pots o no tens temps, ací tens la meua trista versió. Sense iconografia, tot canvia tant...





“Les borrumballes, a les falles!”
Uns raonament per unir els focs del santjoan pirinenc amb els festius valencians.

Sergi Gómez i Soler

Festegem de nou el Solstici d’estiu, cristianitzat en la vespra de sant Joan Baptista, i de nou retornem a la natura per fer ús dels seus elements. D’entre ells, el foc segueix sent el més cridaner com a part de l’espectacle públic i comunitari o de l’ordalia personal, allò que resta dels conjurs endevinadors de sorts i amors. Cremarem fogueres i les saltarem i, si les autoritats competents així ho permeten, gastarem de pirotècnies variades. Com si amb el foc i ses espurnes volguérem ajuntar el sols del capvespre amb el de l’albada d’una de les nits més curtes per anular les pors que puga concitar i a la que afegim bruixes, dols, esperits i maleficis que sense dubte vencerem. El foc seguirà sent element de culte, guaridor i protector, com ho ha estat sempre.

A bona part de les nostres comarques, el foc solsticial ha quedat relegat a la crema de fogueres tradicionals, perdut l’esperit fetiller d’una societat agrícola per prendre altres usos postmoderns més aviat relacionats amb allò lúdic més bàsic (i turístic...), però també s’hi mantenen tradicions ancestrals en què el foc és alguna cosa més que no una pira, un munt d’andròmines sobreres o preciosos monuments coloristes. El foc que ens mou aquesta nit, també es mou.., el fem moure, com s’ha fet pels segles a les contrades del pirineu català, aragonés i occità que hui estrenen la qualificació de Patrimoni Immaterial de la Humanitat. A grans trets, i sense comptar les amples variants que del mateix motiu pot trobar-se en el grapat de pobles que entren dins l’aixopluc de la consideració de la UNESCO, la festa consisteix en cremar una pira o bé un arbre, el faro o haro, situat en una alçada de bona visibilitat, prop d’un temple, una cruïlla de camins o una fita partidora de termes. Una vegada encés el tòtem, els veïns van prenent les seues torxes d’aquest foc sacre i baixen al respectiu poble, amb elles a l’esquena, en una filera que, vista des de vila, conforma una processó estèticament corprenedora per la seua gran bellesa. Les torxes solen tenir uns dos metres d’alçada i solen anomenar-se falles si estan fetes amb trossos de pi enganxats amb fil d’aram i tatxes a un pal, o bé rantiners si es tracta de brandons d’una peça de pi treballat. Una vegada a plaça, i entre músiques i cants, s’aboca el que queda d’aquests fustams per conformar una foguera al voltant de la qual la festa s’allargassarà més i més...

D’aquesta riquesa simbòlica pirinenca, alguna cosa arriba a estendre’s cap a les comarques del sud. La més evident és la simbòlica i política que significa la Flama del Canigó com a element vertebrador sociocultural. Enguany tornarà amb empempta a les terres valencianes, atés que està prevista la seua rebuda a poblacions com ara Castelló de la Plana, Benimaclet o Gandia. Però aquest és un recurs recent, de 1955, una actualització d’aquests focs festius pirinencs. Hi ha alguna altra tradició foguerera que puga enllaçar festivament indrets tan allunyats? Difícil és assegurar-ho car molts dels jocs amb foc que ocupen tot el calendari anyal del sud valencià poden provindre i provenen segurament dels costums propis musulmans del Xarq Al Àndalus d’abans la conquesta. Les fogueres del Solstici solen ser arreu això mateix, fogueres d’escàs port (comparativament amb altres com ara les de Sant Antoni Abat), fetes de manera que puguen ser saltades per la jovenalla. Sí que compartim el mot falla, que en el temps medieval assenyalava un brandó fet d’espart amb què es festejava individualment, però dins d’una col·lectivitat, usat ara mateix a Agullent amb el mateix sentit. A partir del segle XVII, segons el professor Emili Casanova, canvià en “foguera festiva”, i com a tal es va conservar en algunes poblacions com ara Altura per a la foguera de Sant Gil o també per les fogueres que s’encenien a ermites elevades i de bona visibilitat al toc d’ànimes de cada vesprada, com es feia a Moncofa o amb la falla de Sant Esteve d’Ontinyent. A València, el mot s’especialitzà en la identificació de les fogueres satíriques de mitjan quaresma i és així com ha quedat, etiquetant la festa cristiana de Sant Josep amb un nom ara privatiu, diferenciat de qualsevol altre possible: les falles santjoanesques d’Alacant, vingudes de les formes valencianes, han pres altre nom distintiu:  “Fogueres”.

Un cas trobarem, però que enllaça aquesta festa, i de manera forçada, amb la pirinenca: a través de la Festa del Xop. Es tracta d’una tradició que tot apunta fou arribada a les muntanyes del sud valencià amb el repoblament del temps jaumí i que consisteix en la tallada d’un àlber o xop blanc que és dut al centre festiu d’una població per plantar-lo a tall de monument sacre que servirà de cucanya on els joves, com a ritual social de pas al món adult, mostraran la seua destresa en accedir-hi a pels premis. En un dels pobles on, fins fa poc i per un fet luctuós, més arrelada es trobava la festa, Planes de la Baronia, era costum plantar el xop per la Pentecosta i tombar-lo abans del Corpus. La llenya s’usava per fer la foguera de Sant Joan. A diferència d’alguns dels faros pirinencs, l’arbre ja es trobava a terra en arribar el solstici.

Més que no baixar focs de la muntanya, fet perillosíssim atesa la sequedat natural i ambiental, als valencians, el que ens ha agradat sempre és pujar-lo! Muntar alimares per assenyalar allà on es vegen que estem de festa. És el que es fa encara una nit a l’any al Sant Esteve ontinyentí, o a Biar, on en la baixada de la Mare de Déu de Gràcia s’encenen un tot de fogueres a la serra tot conformant símbols marians,  i més al sud encara, quan s’il·lumina la Cruz de la Muela d’Oriola al voltant del tres de maig o quan s’encén el Farolico de Venancio a la serra de Callosa de Segura. Baixar focs es fa només en dates ben especials, com ara en la dels Reis d’Orient i entre tantes prevencions que els veïns d’Elda han baixat de la muntanya del Bolón amb llanternes de leds en els darrers anys... Fins i tot a Agullent, on la tradició de les falles antigues està reconeguda i forma part del ritual de la Nit de les Fogueretes a cada començament de setembre, la prohibició governativa proteccionista ha acabat per amenaçar amb l’oblit la tradició.

Cal detindre’s en Agullent. A falta de pinades competents, cada terra usa del recurs del qual major profit pot treure, i en una comarca olivarera com ha estat la Vall d’Albaida, qui hauria pensat que mai faltarien els esportins de premsar l’oliva? (fins que la tecnologia mecànica va fer difícil trobar-ne a l’abast...). El costum és senzill: d’un esportí podien eixir diverses falles. Calia tallar destrament aquell espart amarat d’oli, amb una falç, per després cordar-los amb agulla saquera. En pegar-los foc, els estris aquest no s’encenien ni massa ni fort. Calia oxigenar-los tot fent-los rodar amb força per tal de dibuixar sobre l’aire al·lucinants cercles de foc, fets amb molta destresa. En això, ves per on, hi ha relació amb les falles pirinenques: només els joves podien fer-ne ús i aquest fet esdevenia en altre ritual de pas que demostrava que no s’era ja xiquet... Pels infants, quedaven a Agullent els fanalets de meló o de pimentó... I amb les falles, amunt a l’ermita de Sant Vicent a acompanyar l’Ajuntament des que hom votà, pel 1600, quan la gran pesta, fer la romeria nocturna anual. El costum és molt semblant, i comparteix el nom de falla, amb el d’Andorra la Vella on, pel solstici, s’usaven troncs llargs i prims de boix sobre el que es posaven bedolls assecats que es cremaven en fer-los rodar. Ara són boles de paper embolcallades en malla metàl·lica i s’agafen d’una cadena per voltar-los.


L’ús d’aquestes falles rodadores, ja quotidià en les festes musulmanes, encara es conserva a poblacions com ara Onil, on s’usa d’un element natural ben present en les serres de la Foia de Castalla, feixos d’esparts i espígols. Allí se’n diuen fatxos, es trenen de manera ben curosa perquè no es desfacen i són rodats en la Nit de Nadal. A Xixona, Relleu i Tibi s’anomenen aixames i es fan amb espart sec nyugat amb rastres d’espart verd, i la crema nadalenca s’acompanya de músiques tradicionals i tast de dolços tot canviant un solstici per l’altre...