.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dimecres, 8 de juny de 2016

Hi ha prou amb demanar perdó després de l'insult social?



Jacarilla, a dimarts set de juny de 2016.


Parle amb algú de les religions. Les considere cosmovisions grupals/personals curioses. Sobretot pel que fa a l'exportació dels preceptes propis (sovint poc néts i correntment no massa en comunió amb la normativa interna) cap els afores. Un moviment invasiu imperceptible per qui considera la societat cívica on viu com una perllongació de la pròpia idea -del seu punt de vista, vaja-, però ben clar per qui s'ho mira de fora... 

Llavors, si s'usa de la religió o del convenciment moral (supèrbia?), o fins i tot del prejudici propi, en el joc de la res pública, el conflicte estarà servit. Hom religiós tindrà ben clar que pot fer en públic allò que acostuma a practicar en privat. 

Un bon exemple del que xarre és el que ens mostra, i continuadament, el món catòlic. Si peques, per acció, obra o omissió, en acudir al sacrament de la confessió quedes net de pecat. Llavors, un practicant d'aquests rites que  visca en una societat tècnicament aconfessional, té ben clar que si ataca o insulta, després pot retractar-se tot expiant qualsevol culpa amb la mateixa retractació: en retirar les paraules i demanar perdó hi ha prou ("lo siento, me he equivocado, no voverá a ocurrir"). Acabem de viure casos d'actuacions que així ho demostren: l'arquebisbe Cañizares després d'insultar els polítics que hui regeixen els valencians...; la regidora de l'Olleria que deia que els gais tenen les hormones trastocades... ¿De què valdrien les seues disculpes (orgulloses en el cas del bisbe, que exigeix encara reciprocitat als polítics en el seu tripijoc immoral) si, realment, ni tant sols tenen consciència d'haver pecat contra Societat (i també, com no, contra la pròpia església...)?. I dins d'aquest joc s'entenen els insults contra el poble de l'Olleria que, des de la més fatxenda impunitat, perpetraren dos polítics posats a periodista en una televisió privada espànyica el passat dissabte. En el moment que algú els cridara a l'ordre, es retractarien a través dels seus mitjans, i anirien a fer-se una cervesa a comentar la jugada com si no passara res. Ego absolvo pecatis tuis, amén, diguen Glòria, passen fulla... 

L'única cosa que pot aturar aquest sistema d'indecència és la mateixa resposta social: el plantejament de les corresponents querelles contra els retractats i que siga la Justícia la que pose fre a tanta balostiada. Car la Societat no és religió, i qui la fa contra el bé grupal no hi ha prou amb què demane perdó amb tant teatre com vulga afegir. Les culpes contra el comú, cal pagar-les.