.

.
"L'estel d'un esguard/ i el d'una senyera,/ la guerra i l'amar:/ la sal de la terra./ Al llavi una flor/ i l'espasa ferma".

Divisa. La Gesta dels Estels.
Joan Salvat-Papasseit.
.


.

.

dimecres, 29 de juny de 2016

Ha acabat el meu exili




Ontinyent, a dimarts vint-i-huit de juny de 2016.

No sé com escriure aquest text. Ni tant sols sé si caldria escriure'l. El que voldria és fer-ho bé, no ferir ningú i expressar el què veritablement sent. No és fàcil. 

Acabe d'arribar a casa. Són les tantes de la nit. Creme com els focs de sant Pere. Potser ha estat el dia amb major activitat física de l'anyada. Entre endreçar la paperassa de l'institut i fer efectiva la mudança... I entre tant, les tantes felicitacions que m'han arribat pel tema del manteniment proper de Bocairent... Quines coses. Si no fos perquè m'ha arribat al cor una notícia inesperada que una amiga angoixada acaba de comunicar-me pel telèfon, fins i tot hauria estat un dia tendre...




Aquesta vesprada, tard ja, quan el sol s'amagava rera una tronada calma vora la Cruz de la Muela, he deixat sobre la taula les claus del pis, he mirat amb molta recança tot allò que m'ha acompanyat en els darrers cinc anys i he tancat, suaument. 

Quant dolor queda allí dins. 
Ben mirat, en aquest lustre, aquella falsa llar només acollí dos dies de goig complet en què riguérem, ploràrem també i, en un descuit divertidíssim, ens carregàrem el llit! La resta ha estat el dolor del desarrelament, el de l'absència, el de la llunyania amb cada vegada més creixences, el de la por, el de la desfeta, el de la impotència... I llavors el de la renúnica, el de l'ofec, el de la incomprensió, el del rebuig, el de la pèrdua, el de la desorientació, el del desencís. I finalment, el la derrota.

Si he reeixit ha estat pel passejar escàs pel terme, pel recòrrer aquell jardí preciós tan ben curat en contrast feridor amb aquella senda de palmeres tan abandonada a la dissort del món, vora el riu brut que no sabia reflectir-me la bellesa d'aquella muntanya extranya i que tant he arribat a estimar en veure-m'hi reflectit, roca viva abarrancada a xaragalls d'impossibles... No he sabut en absolut fer amics ni arrels, ni veure la meua ombra a massa camins... Tot era anar avant en espera d'un temps millor que prometia de no arribar per a la meua desesperança. Sent al meu país, em sentia a un exili forçat i impassible. La paraula exili no t'ha de semblar massa forta ni usada amb pretensions, ni a la babalà encara.... No la vull gastar solemnialment tampoc. Senzillament, assumeix  perfectament el meu no-ser amarg durant aquests anys. 

Què no he trobat gent bona al camí? I tant que sí. Molta! I no els oblidaré. Bé que els agraïsc l'esforç que han fet per somriure el moribund sens esma que entre ells passava percaçant estima. Això també, se m'ha negat la sal i el pa sovint. Sovint per ser jo supose algunes vegades i sé fefaentment en d'altres, però també, i això em dolia, pel meu ofici. I aqueixa qüestió és més cruel del què pugueu imaginar... Cinc anys després, encara hi ha qui usa mal del meu nom, sense voler... evitar-ho! I les coses són com són i no anem ara a aplicar cataplasmes a cap situació sense tornada; cadascú sap a què ha jugat i de què està feta la pròpia fel. He trobat la rancúnia més eixorca junt a la més ampla generor d'esperit. Quina remescla d'histèries... Em quedaré sense cap mena de dubte amb la segona, en el record i, si és factible, en la meua realitat vital. No vull deixar en la vida algunes d'aquestes animetes de llum que no només m'han enllumenat sinó que m'han estat exemple de tant i tant bo, moltes d'elles ja esparses de temps per altres móns... Són més de les que poden semblar, tant que ara mateix  m'il·luminen jugant a ser constel·lacions que em somriuen. Vull somriure'ls jo també, i ara puc fer-ho. 

No tot són flors i violes en l'ara mateix que s'enceta. Serà una etapa ben difícil també. Un altre exili que cal superar, l'interior; més difícil de véncer perquè no es basa en la meua substitució per algú que et puga caure millor per a uns ni la fugida alliberadora per a mi... No hi ha més solució que armar-se amb el poc que queda de la vella armadura mentre fabrique les noves proteccions i, sobretot, les noves armes. Ara, però, tinc un avantatge: mort Rousseau, sé lluitar i tinc moltes ganes de fer-ho. Aquests cinc anys, als quals cal sumar-hi els cinc anteriors en el pitjor dels móns professionals possibles, m'han ensenyat bé, pacientment. M'han foradat el voraviu de tal manera que és ara que pot tornar aquell Sergi jovial, imaginatiu i, sobretot, feliç de saber-se. Famolenc d'ajudar els qui l'han ajudat, que per això estem i no ho dubtes, per donar, però guardant la roba.


Aquesta vesprada encara, alguns alumnes, en acabar l'examen, s'han aturat per dir-me el seu adéu, fugaç i maldestre. M'han trobat emotiu i m'han emocionat molt. Potser siga el major dol, no veure'ls créixer més... Als bons companys els seguiré, és irrenunciable l'estima que els tinc, i l'admiració també. Espere que ells també vulguen seguir-me.

He tancat espai, i m'he somrís. Això ho vaig aprendre a l'anterior treball: els problemes, es queden dins i no t'acompanyen. Allí han quedat.

He pujat al cotxe agraït. M'estime aquesta terra i m'estime aquesta gent. Ha estat una gran sort, un privilegi, conéixer-la i conéixer-los. Com hauria arribat a ser jo mateix sense saber-los? No, una benedicció, de veritat. Però sóc conscient que hi ha altres jo que no podré saber perquè hi ha molts entorns que ignoraré per sempre i em farien de motle per altres Sergis potser millors, sempre diferents. No ens desesperem i no ens ofeguem en cap got d'aigua amb gas..., demà serà altre dia i començaran altres camins i ventures. Qui sap on acabaré i acabarem. Fa cinc anys, quan un autèntic filldeputa, amb unes ganes d'escarnir-me salvatges em va preguntar vaja, te'n vas a Bigastro... Què és això de Bigastro?..., jo li vaig respondre que no ho sabia, però segur que tenien bon vi i molt bona gastronomia... Ara sé què són Bigastro i Jacarilla, i me'ls estime i me'ls respecte. Són, sobretot, dignitat.