.

.
"Desperta't i emplaina't posa't el dia a l'hora / i obre el frigorífic i el rebost i calcula les compres del matí/
—no només les que et calen sinó "allò" que veuràs / cridant-te en mostradors aparadors i lleixes i que recordaràs/ "necessitar" de sobte...!".

David Mira Gramage
.


.

.

diumenge, 12 de juny de 2016

Dolç Carcaixent, amarg overbooking...



Carcaixent, a onze de juny de 2016.

Ja pot apretar la gola la calor fins a fer-me suar... Aquell plaer vell, ara recuperat, de caminar un dissabte de vesprada per un poble diferent, no me'l pense estalviar. 
Carcaixent modernista, diuen. Aboquem-nos. Quina agradosa proposta, tan ben dissenyada i programada, en veritat! Tot molt dolç, potser massa i tot perquè, tan bona suggerència... I com que sempre és bonic anar fixant-se en la quotidianitat ciutadana que per a mi és novedosa sorpresa, vaig anant pausadament , amb els ulls esbatanats per poder copsar tal detall picat en la pedra, els colors vidriats d'aquella ceràmica amb el sol de la vesprada, amb els oïts oberts per gaudir de músiques, per escoltar la gent com parla (cosa que m'enyore tant, oir el veïnat com gasta de la meua llengua...). 



Només per poder entrar, per fi, al magatzem de Ribera... "Tota la vida" admirant-lo en pujar i baixar amb el trena avall i amunt i hui ha estat el dia.
Es queden curts, molt curts, amb allò de la "Catedral de la Taronja"... L'indret és bellíssim. Conjuga ferro, rajola basta i ceràmica bona de manera sorpenent, atractiva de totes totes... M'enamore de les formes i m'encante amb els detalls. Escolte, com no, del que diuen els actors que proven a fer-nos imaginar un dia de treball en aquell recinte. M'agrada veure-m'ho des del punt de les tarongeres papereres, que s'esmercen a posar el paper tan fi que embolica les joies aquelles, de manera que la marca comercial sempre quede ben lluïda per quan les empaquetadores omplen els cabassos de fusta les vagen posant perquè donen goig... Fins ara, només tenia la consciència vista del paper, quan em contaven ja fa anys per la Mariola com realitzaven aquell paper tan fi que, a les Riberes, ensalçaven la taronja...




Seguisc camí tot admirant allò que m'ix al pas. Però en arribar a la Casa de la Marquesa, amb molt bones i il·lustrades paraules, se'ns diu que caldria que ens havérem apuntat per visitar-la, que si no ho hem fet, no tindrem oportunitat fins a demà. Que lamenten que vinguem de fora, però és que hui han mort d'èxit i estan totes les visites completes, no podrà ser...

Seguisc a la Casa dels Talens, amb les ganes que tenia jo de visitar-la, i m'escolte de nou el mateix reso.... Ai.. No viu de disculpes l'ànima assedegada de belleses... Res, que no hi ha manera. I si visita vosté una mostra de falles antigues que hi ha al mercat? O vaja a l'edifici de la Sèquia... Vaig a veure com trastellen l'aigua per allí... "Si, la visita la haremos en castellano para que todos la entiendan. Carcagente era un pueblo...", i com que no l'entenc, tal autoapreci, pegue la volta per dignitat i me'n vaig cap a un mercat tancat... Sort que pel camí em trobe amb la família Sangonera, que van fent amb els seus romanços... Ah, i em deixen ben clar que Carcaixent ja no és un poble, que ara és una ciutat..., on passa cada cosa....! Sort dels còmics, que ens xarren les veritats...!




Els aplaudisc gustosament, que són uns vertaders artistes. Però em seguisc pel mercadet aquell, amb raons ben interessants per visitar-lo, sobretot a la fi. Jo no sóc de tapes ni de consumicions alcohòliques, que cal conduir i tot això, però la musiqueta jazzística d'un Nova Orleans que sempre em quedarà per conéixer, m'engresca. Quins artistes...



Després actuarà Tres fan Ball i m'abelleix quedar-me, perquè fa molt de temps que no..., però és molt tard, l'actuació i encara..., doncs que encara quedaran moltes ocasions, si Fortuna ho vol, per disfrutar-los que no ens toque rotondejar tant de nit!





Passege i arribe a un jardí públic i sense panys, el de Navarro Daràs, em relaxe mentre el cansament de la calor m'ho permet. Diuen que hui hi fan portes obertes...

M'ha agradat molt el muntatge. M'ha enamorat el magatzem aquell. M'ho he passat d'allò més bé passejant per aquell poble tan, en veritat, interessant, i a més creuant-me amb  tanta gent vestida com quan fa cent anys van rebre el títol d'això, de no ser poble sinó ciutat... Però per al pròxim dissabte de passeig, provaré amb algun lloc on no calguen compromisos ni etiquetes ni cites prèvies... Potser ja estic massa major per a desil·lusions...