.

.
"L'estel d'un esguard/ i el d'una senyera,/ la guerra i l'amar:/ la sal de la terra./ Al llavi una flor/ i l'espasa ferma".

Divisa. La Gesta dels Estels.
Joan Salvat-Papasseit.
.


.

.

diumenge, 5 de juny de 2016

Acusament de rebut: sobre les dificultats de llegir allò que t'han publicat...




Ontinyent, a diumenge cinc de juny de 2016.

Ahir, va pujar la veïna de baix-al costat, molt amable (no la confoneu amb la de baix-baix). Un senyor havia passat buscant-me durant aquesta setmana per tal d'entregar-me un llibre, les actes d'un congrés en què vaig mig-participar fa tres anys. Enlloc de cridar-me per telèfon i parlar amb mi, l'home ha fet mans i mànegues per passar-me l'obra, editada fa dos anys. Uns esforços que em cal agrair: moltes gràcies, però que són del tot banals atenent que un servidor, entre setmana, viu al sud del sud. A través dels més elementals mitjans de comunicació actuals podríem haver-nos estalviat la seua molèstia i la meua espera. Acuse el rebut. Moltes gràcies de nou.

En la nostra societat "literària" és ben comú que qualsevol vulga escriure. I com que eixe fet natural és tan abundós, aquelles persones i entitats que necessiten d'escrits per omplir els seus programes de festes o congressos puntuals, solen comptar amb els qui volen escriure. Donen una data límit d'entrega, quatre característiques tècniques, suggereixen potser un tema i avant les atxes! Els escriptors, correntment joves, s'atansen desseguida i, sovint a última hora, entreguen els seus escrits tot acompanyant-los, sovint, d'il·lustracions. Hi ha qui no et dóna ni les gràcies o bé les facilita, però escardusserament. Hi ha qui et fa arribar, sovint també d'aquella manera, un exemplar de la publicació. Si ho vols val, si no ho vols ja buscaran algun d'aquells famolencs per escriure. Perque per ells, publicar-te és un favor. Un favor que no es paga. I l'esforç? I les hores de recerca i redacció? I els anys de preparació per tal d'assolir una mínima qualitat?
I encara trobaràs qui considera que és aquesta del treball "per la causa", la seua, la teua obligació màxima. Ets tu qui cal que estigues pendent i no et distregues de dates ni entregues. I com he pogut comprovar, hi ha encara qui s'ho passa pitjor: els qui faciliten fotografies, dibuixos o pintures que tothom es creu amb el dret de reproduir i manipular i tal...  A un amic, li furtaren més de quaranta fotografies per fer un llibre commemoratiu. Ni tant sols afegiren el seu nom entre els crèdits. No li agrairen res. No li regalaren ni un exemplar. Això sí, bé que van posar-lo verd en negar-se a col·laborar amb els editors en els anys posteriors.

Jo, que he patit la vergonya de pindolar un exemplar d'un llibre a la mateixa Diputació de València, llibre que no vaig cobrar, no aprenc la lliçò. Deu ser perque seguisc pensant que, com deia Rousseau, l'home és bo per natura i pot canviar... Només una vegada en ma vida he rebut un pagament interessant: la Junta de Festes de la Vila Joiosa m'envià, junt el programa on havia publicat un article sobre les danses als Moros i Cristians, dues "cadires" per a contemplar les dues Entrades de les Festes. No les vaig poder aprofitar, però gràcies!!!

N'he viscudes de grosses... Alguna d'elles m'ha sorprés tan desagradablement... Escriure un monòleg per a una actriu i que se n'oblide d'avisar-me quan era la representació..., voler-me fer pagar per un llibre en què havia escrit dos capítols, havia aportat moltíssima informació i havia corregit encara..., trobar-me textos meus signats per altres persones... En la presentació d'una revista cultural comarcal, vejats pagaent, l'home que dissertava sobre tot allò escrit va començar a criticar-me un article de cultura tradicional d'arrel popular... Bo, ni era el lloc aquell ni les maneres les apropiades, no li agradaria el què vaig escriure. Recorde que m'exigia que parlara d'un no sé quin filòsof que ell coneixia, que si no l'havia nomenat, el meu article esdevenia immediatament una autèntica merda... La cosa es complicà quan a una llavors meua parella, que també hi havia publicat, va començar a posar-la de volta i mitja. Aquell era un treball digníssim de literatura, impecable i d'elevat interés, com no s'havien publicat en aquella revista en anys; però a aquell senyor li sentà tort i arribà a perbocar imbecil·litats supines... Aquell senyor era eclesiàstic. Per què aquelles crítiques, perquè no ens considerava més que pobres pecadors, una parella no digna de rebre les benediccions del seu altíssim senyor ni les gràcies per participar de l'associació editora d'aquell volum... De la resta d'articles, de la resta d'escrivans, res d'ombrenc no digué.
Aquesta setmana mateix, m'ha tornat a arribar una invitació de tal revista perque hi participe en una nova edició tot enviant-los un article. Com és precís, el meu silenci serà la resposta.

Per coses com aquesta, que podríem fer-me escriure pàgines humorístiques i no, és que no escric més que quan de deveres m'abelleix. M'ha fallat en aquest aspecte la mateixa família. Hi ha amics que encara pensen que sóc una editorial al seu servei i són capaços de retirar-me la paraula si no responc a totes les seues exigències. Però contra el vici de demanar sempre està la virtut de dir que val, que ja et dóna igual si hi ha interés pel que tu escrius, o per la teua persona, o per omplir, o pel que siga... Davant qüestions d'escrits menors (que no podrien fer de l'escriptura ofici) que et donen més disgustos que no invitacions a una bona paella, em reserve el dret de ni tant sols agafar el telèfon...