.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dimarts, 3 de maig de 2016

Saps què és "peare"?




Bigastro, a dimarts 3 de maig de 2016.

Hui fa quatre-cents anys de la mort de William Shakespeare, saps? Res d'allò que tant es promocionava el passat vint-i-tres d'abril... El problema ve de l'aplicació del calendari Gregorià. Quan Anglaterra s'hi sumà a la resta d'estats europeus, l'home ja havia mort allí un dia de sant Jordi del calendari Julià. Un dia equivalent ara, allà i ací, al dia de la Creu. Hui. Punt.

De xicotet, també vaig llegir un abundós bard anglés. Recorde que la seua primera obra em fou una adaptació infantil del Somni d'una nit d'estiu amb dibuixos impressionantment bonics que faré per rebuscar properament, a veure si hi ha sort i el trobe... Clar, amb eixos antecedents no em valen Romeus, Julietes, Otellos, ni Hamlets posteriors plorons. D'ells, la bellesa de les paraules i l'enginy guardava, els fets? Morts terribles quan jo no sentia massa què podia pervindre darrere de la mort d'una estima.

A més, està el tema del Mercader de Venècia... Resulta que al meu col·legi, quan jo estava a huité d'EGB, la representà el curs de seté. Era cosa de veure, com van muntar la història. Quin esforç per part de l'alumnat i el mestre de torn, un d'aquells mestres moderns que jo no vaig tindre i que, sense "tindre'l" m'arribà a ser més mestre que els meus mestres. Solia passar-me això, i moltes altres coses, la major part desagradables, a tall d'una tragèdia shakespeariana sense més morts que jo mateix, millor, el meu ànim i les meues il·lusions... 
Res, que la meua germana feia de princesa puberal, Pòrcia... "Ben cert Bassani...", encara li recorde assajar il·lusionada per casa... Em va agradar tant que crec que em vaig aprendre de memòria el paper de tot l'elenc..., i encara en recorde part, ves per on... Per a mi, la vis còmica del tros de carn sense sang, i el torracollonisme femení davant les promeses volàtils dels homes, me la feien més carcallada que no dramot...

Per això, malgrat el sonetatge dolgut i tant de plor com s'hi derrama al món en representar-lo, Shakespeare m'ha sigut llum i bellesa. Ho he dit sovint: si alguna vegada aprenguera anglés, i ho dic de debò, seria per llegir-lo en la seua llengua original. Dificilíssim em diuen pel joc de mots cèlics i demoníacs...  però em plauria...

Perquè després, encara hi ha la meua preferida, el Molt soroll per no res... I això que no havia experimentat com pot ser de voluble l'home. I jo no ho sóc.
Ara em falta saber viure-ho, i alegrar-me'n també...
Què m'és Shakespeare doncs, alegria i respecte... I per a botó d'alegria, tota sencera aquella pel·lícula de Kenneth Branagh...




"Sigh no more, ladies, sigh no more.
    Men were deceivers ever,
One foot in sea, and one on shore,
    To one thing constant never.
Then sigh not so, but let them go,
    And be you blithe and bonny,
Converting all your sounds of woe
    Into hey nonny, nonny. 
Sing no more ditties, sing no more
    Of dumps so dull and heavy.
The fraud of men was ever so
    Since summer first was leafy.
Then sigh not so, but let them go,
    And be you blithe and bonny,
Converting all your sounds of woe
    Into hey, nonny, nonny".