.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dimarts, 24 de maig de 2016

Paco Muñoz al Principal!!!! Veuràs alegria més gran...?


València, dissabte vint de maig de 2016.


Estimada Pepa.
És la segona vegada que escolte dir a Paco que un moment determinat, ha estat molt important en la seua vida. Estic tan content d'haver-lo pogut compartir amb vosaltres, els vostres i tantíssima més gent... 

La primera va ser justament al meu poble, quan el vam fer padrí dels meus xics, els Gegants Reis Jueus. La cara aquella de Paco plorant quan l'Home de les Dues Cares, el Cabet que tanta por li feia de xicotet, va pujar per sorpresa a l'escenari no l'oblidaré mai, ni la gent com me l'abraçava amb càntis i aplaudiments...  Com que sé clar com fou aquella ocasió per a ell i com la recorda, ara, en trobar-me amb paraules semblants i un rostre tan agraït, valore més el que ha sigut aquest homenatge. Aquella alegria xiqueta li l'he trobada en el somriure quan s'ha escoltat les cançons que per ell han interpretat els cors infantils. Somreia i cantava resseguint els xiquets, amb veu no sempre inaudible, no, mentre feia comentaris a Enric Lluch i els dos gaudien del moment. Com ho ha passat de bé...! Entre cant i cant, al principi de l'acte, s'ha girat per afirmar-me el valor que li donava, immens com el seu cos ja anunciava, a aquest moment... Vint anys sense entrar al Principal de València i ara ho ha fet per rebre aquest impressionant homenatge...




Doncs sí, hem vist a Paco al Principal! T'ho pots creure? A mi em costa també..., però després de l'aventura de l'altre dia vora el riu d'Alcoi, el que pugues dir-me de projectes i isetes que haja fet o pretenga, ja serà perquè les riguem o, millor, ens apuntem a contemplar-les, i a compartir-les... 

Tot anunciava que seria memorable la història aquesta. La gent del Guaix, la Coordinadora pel Valencià de l'Horta Sud, ho ha preparat a consciència, i s'ha notat, i amb molt d'amor tendre, que també s'ha sentit en tot moment.

He fet mans i mànegues per ser-hi a l'hora, i me n'alegre. He pogut compartir aquesta alegria del que poc a poc anàvem descobrint amb tu, amb les germanes de Paco (tan emocionades durant tota la gala). M'impressionà una senyora que entrà al palc a saludar-vos i, en eixir-hi, nedeva entre un mar de llàgrimes emotives. M'impressionà veure el teatre ple, i les cares dels xiquets en trobar-se amb la imatge icònica Paco i voler-lo saludar de lluny, tant dins com la tenen després del treball que han fet amb ses cançons. Paco també se'ls estimava. Recordes la frase aquella que va dir a Bocairent sobre que el que volia és que l'estimàrem? Tot plegat em va recordar a aquell escenari de Cocentaina, quan el teatret del Romanç... Te'n recordes tu? Les alegries que vivim són impagables...



Ací baix els tens, Paco i Enric abans de començar tot el xou... Em comentaves que en tantes vegades com Enric ha presentat a Paco, mai no ha estalviat bellesa, i mai no ha repetit els conceptes. Eixa és la gràcia del savi, pense jo, i Enric ho és. Admirable. I beneïda la presentació que s'espolsà, amb les primeres llàgrimes del nosaltres comunal. La història i cantarella d'uns xiquets que no importa d'on ni com es diuen i que trobaren un home amb una guitarra que es va posar a cantar, i amb qui s'escenificava la bellesa del mestratge de Paco: conservar una cultura amb tantes punxes com les figues de pala a través d'unes cançons que ens endolcien la tradició i, sobretot, la preservaven. Uns xiquets que Paco retrobava adults i fent com ell feia, ensenyant a estimar l'ahir per fer-lo hui i llegar-lo al demà. La de xiquets adults i la d'adults xiquets que aquell moment i aquests dies, en persona o a les xarxes, han evocat aquesta estima per tasca i home. Si no s'hi sent estimat...



I el programa. Completísim. Al·lucinant en la realització... Xiquets i joves de col·legis i instituts de Torrent, Picassent, Catarroja, Silla i, com no, el cor d'Aldaia, presentant uns projectes no d'homenatge voluntari només, sinó d'ensenyament de llengua i societat a través de l'obra de Paco i d'amics als qui Paco s'estima. Tot oferit en un espectacle que fou més que digne, sorprenentment excel·lent, i emotivíssim. 



I abans de parlar d'altres coses, deixa'm, Pepa, que et diga com he trobat d'important la feina dels ensenyants i el seu esforç per fer d'aquest projecte cançonístic una realitat tan certa com també vella. Ja has escoltat les paraules d'alguns d'ells en agraïment a Paco. Nosaltres també ens sentim obligats, com a públic, com a ensenyants també, a aplaudir la seua iniciatia i la seua força, veritat? Allò aconseguit és difícil de creure. I que tots els participants puguen haver fet ús del coliseu valencià per excel·lència per mostrar el seu bon fer, és bastant difícil de definir, que se m'esgota l'adjectivació positiva... No he tingut temps de massa, però he pogut penjar un vídeo casolà tret de la meua camereta de joguet que expresa un bon resum del tot plegat. Ja veuràs quan el veges que et tornaràs a emocionar...













He trobat molt divertit el diàleg continu de la presentadora amb Paco per donar temps als cors a preparar-se... Ha servit perquè Paco puguera esplaiar-se contant històries, opinions sobre la música, la cultura, la poesia..., les referències a Estellés i a Martí i Pol han estat tan dolces i sentides. Jo al·lucinava amb les cares dels xiquets de la platea en escoltar-lo... Era Paco, sí... Però Paco, llavors, també era xiquet...


He vist també molt cofoi el senyor Murillo..., he, he, he... No he oït en ma vida un "Serra de Mariola" més anàrquic i curiós. La coral perfecta, el pianista, sublim. I el públic? Entregat... I cadascú per la seua banda... I Paco dirigint-ho tot! Magistral, xe..., si vaig disfrutar... Escoltar d'aquesta manera, entre bambolines damunt (quin privil·legi de vivència, i de fotos, recontra!) l'himne del meu país petit... Crec que encara tinc els pèls de punta. Quina sort...







El moment dels parlaments ha estat també cosa de contar... Banqueta amunt, banqueta avall a veure si la deixàvem tranquil·la... I tot vinga a ser paraules d'amor, de reconeixença i d'encoratjament també... L'escrit del Conseller Marzà, tan ple, dugué a Paco a recordar el seu Penyagolosa i a Marzà pare... I des d'ací, una traca constant de plàcems i benevolences devocionals que han acabat fent-se castell amunt, creixent amb el so de la Muixeranga i les torres de la Torrentina...,, hem tocat tots el cel...!




Un castell per a un gegant...






I vinga regals, i vinga reconeixements dalt l'escenari. I fotos i més fotos... Em va soprendre la quantitat dels regals... Vaja! Des de quadres signats per no-sé-els-quants xiquets a cançons fets boles dins un vidre, ceràmiques moltes (i belles), i una carta gegant amb forma de drac que no contaré com ficà Ricard dins del cotxe amb les flors... Dues coses, però, no em callaré: que férem falta sis persones per poder-los treure d'allí, i que sense dubte, els millors regals foren els de l'emoció del contacte. Veure el teatre a cormull, i com t'emocionaves veient emocionat el Paco... Si no eixim diabètics d'aquesta entra tanta vita hagiogràfica...



I ja veus que fins i tot hi ha una foto isc jo i tot, amb tu i amb la dissenyadora del genial cartell, que no em canse de dir-ho a tothom: quina obra tan rebonica i encertada... Anna Roig Llabata mereix el nostre aplaudiment, i el disseny de Lavalenciana.org..., què dir? Esplèndid treball. Esplèndida gent... Serà cosa de seguir-los de prop, com fa Paco amb tant i tant valor com admira...




Em va fer tanta gràcia que fins i tot fora del teatre li demanaren autògrafs... Mentres tu, m'explicaves allà que Puff, el Drac màgic, ja no és Puff sinó Paco... La idea m'ha semblat fantàstica, xe... Serà cosa de saber si és per això que em cauen tan bé a mi aquests rèptils. Bé saps com estic d'enamorat del Drac de la Llegenda de Banyeres de Mariola... I sí, va cabre tot en el cotxe. Sargantanota i tot... Això que et deia, com en les Burretes d'Alcoi, aquells sobres enormes que la jovenalla du als Reis d'Orient, tal Paco en la banqueta... he, he, he...




I em perdonareu, que per culpa meua vàreu arribar a casa a les tantes... Però aquesta foto era obligada. No podia marxar d'allí sense fer-la. Veritat que m'entens? Ai Pepa, si la vida ens dóna alegries..., I no et preocupes que en no res muntem l'excursió de banyeruts-ontinyentins a Real, que t'he de tornar el llibre d'aquell poeta murer tan interessant, i a veure quina se'ns ocorre perpetrar ara. No podem parar en torreta. Paco ha conquerit el Principal, i encara ens queden massa coses per veure i viure. Ell encara és pitjor que nosaltres, que no veges la d'"idees" que va soltar-me... Si ens posem mans a la feina, ens riurem. 
Això sí, quedem amb temps, perquè si no, no podrem dur els merengues de ca Moreta... 

Una abraçada, Pepa, que ja canse de tan pesat. T'he gravat les fotos en un pen i prepara't, que hi ha coses molt xules...
Gràcies per tot. 
Vos estime.