.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

diumenge, 8 de maig de 2016

Manel: serotonina a l'alça.

"I hem vist que teniu certs talents, és veritat, i que us van educar explicant-vos
que sou esplèndids, que sou especials, i que seria un crim no aprofitar-ho,
però temo que se us escapa la diferència entre un protagonista
d’una gran nit, d’una gran vetllada i un gran rival, un especialista.
Que aquí no es tracta de ser amable amb els nens!
Que aquí no serveix tenir una dona bonica!
Que aquí es tracta d’estar disposat a entomar una bala!
Que aquí es tracta de ser capità de iots que naufraguen!
Què podreu deixar enrere quan calgui? Què voldreu sacrificar a canvi?
Entregareu al vostre triomf tot el que us reclami?
Mirareu rient, doblant l’aposta, quan la vostra gent arrenqui a córrer?
De debò que us quedareu per aquí? Tindreu el coratge?"






Ontinyent, a divendres sis de maig de 2016.

Fa poc temps anava comentant amb Paco, em comentava ell millor, que el fet de la irregularitat de qualitats en una mateixa obra havia llastat molts músics en les darreres dècades. Això que en una gravació només una cançó, o com a màxim dues, fora només recordada, o ho meresquera... Venia el problema, insistia, en el fet de no cuidar massa el repertori; i anava dibuixant-me exemples enlaire, un darrere de l'altre, que em practicaven la curiosa teoria fins que arribàrem a l'anàlisi d'alguns consagrats que res de res de nou ni de bo havien oferit en la seua darrera trajectòria. Això mateix m'ha vingut a la ment aquest matí quan escoltava l'última gravació dels Manel, "Jo competeixo", que m'ha arribat justet perquè l'anara paladejant mentre tornava llargament a casa... No, no és cosa d'efectismes provocats, no..., raonava sobre treballs buits o plens de coses que realment justifiquen una fama, que donen de sí com per a t'abellisca reescoltar, no sé si m'explique bé, però segur que entens aquell marcable "un poc més" a què em referisc...






Doncs bé. Manel. Escolte i oc més del mateix... Uns joglars interpretant experiències d'altres trobadors guionistes que, com als clubs de la comèdia, volen fer creure que les experiències racontades són pròpies i veritables, poesia social neogòtica edulcorada amb tocs, ves per on, de determinisme naturalista romàntic..., i ample em quede! Vaja, uns poetes narratius grorificadors de la distracció humanal que supleixen amb gràcia la falta absoluta que en la nostra literatura medieval moderna hi ha de cantars de gesta, de poesia èpica amb certa dignitat. Per això, seguint la poètica de Verdaguer i la política de Milà i Fontanals, falsifiquen cròniques i anuncien troballes de grans tirallongues de versos d'entre els quals, entre melodies repetides fins que es cansen els carcellers de Guantànamo (perquè dubte que en la presó d'estat de Xàtiva sotmeteren a tal sessions als nobles allotjats deserts d'amics, de béns i de senyor), pot quedar-te-se alguna frase lapidària  uns tres minuts en la ment... Un tot (o un res, més que no un no res), embolcallat en bases rítmiques que volen homenatjar altres temps perquè això queda guapo (xe, de quan diríem que quedava guai), i en un tractament que, globalment, sembla només un nou paper d'embolicar, brillant i efímer... falla de brillantor  tost e bentost fungible... I per què a tothom en la música catalana li ha pegat per homenatjar la senyora Antònia Font i s'empenyen per plorar-hi davant el cos present tot eternitzant el seu punyeter vetlatori?

Fins que arriba la cançó quarta, que em secciona tota la tristesa de peu d'atleta que s'empenya en no voler baixar de l'escenari per córrer milles i veure una armadura shakesperiana que em xerra que qualsevol temps passat..., i va i  em puja la serotonina...





Quina passada! L'ature; torne a començar-la per, regurgitant-la, remastegar aquesta hòstia amb la mà oberta en tot l'esperit burgés que em capa la intenció... No puc creure'm tanta mala llet condensada. No puc concebre tanta bellesa en un tal pastitx ofrenal, ironia sacra, versos brillants psicofònics de la senyora Antònia (segur que canta el senyor Gisbert?, sembla fins i tot que a través del seu moure, la boca trega l'aire de sant Debon!). Cupido, desnortat com va, acaba d'acorar-me i, si no ho supera alguna altra galerna musical, aquesta serà la peça que em marque la temporada de bany... Visquen les pujades de bilirrubina, perdó, de serotonina... La bilirubina només em puja a les cinc menys vint...

"Se’m va apropar un futur que construïem,
vaig dir “cabró, que bé que ens ho hauríem passat”.
Va contestar “gent millor que tu em volia”,
no puc negar que el futur digués la veritat…

La bona nova ja s’escampava
més enllà dels regnes cristians,
ja s’estripaven llibres d’Història
que havien quedat desfasats.

I em puja la serotonina,
em puja la serotonina 
(em puja la serotonina),
com la marea quan arriba 
(als peus cansats de tot el dia),
com una nena que s’enfila 
(a un arbre ple de mandarines),
em puja la serotonina 
(ai, em puja la serotonina),
com el preu de la gasolina 
(em puja la serotonina),
com les balenes quan respiren 
(em puja la serotonina),
és una fràgil trapezista 
(em puja la serotonina),
és una intrèpida alpinista 
(em puja la serotonina).
Mami mira amunt, mami mira amunt (que hi ha un satèl·lit que ens espia),
és King Kong a l’Empire State 
(és un còndor que segresta un nen),
les velles es xapen de riure 
(i enganxa més que l’heroïna),
em puja la serotonina 
(ai, em puja la serotonina)."



Més que no de l'amor, em plau l'hormona de l'humor, i en veritat aquesta 5-hidroxitriptamina em desperta a l'alçada d'Elx... Animat com poques vegades, em dispose a escoltar alguna altra meravella, però aquest joc del tobogan fa que m'engrunse de nou al principi del meu text. Banalitat... Però la culpa és meua. Passa com amb el tema nové, "Sabotatge"... M'atreu alguna cosa de la lletra... No pense posar-me de genolls però ja m'he posat de genolls... Després, en llegir ben llegit i escoltar ben escoltat, de ben segur que caldrà que pose al microones les meues afirmacions abans d'engolir-me-les, perquè em semblarà un disc redó ple d'imprescindibilitats. Però no de moment. No. Manel té això, trobar pla que, en un principi sembla del tot clus...

Fins que arribem a la fi i sí, a l'alçada de Villena isc a la comarcal que em durà a casa amb altra cara: per fi la grandíssima cançó que esperava. 8'34 minuts de crònica, potser la quinta millor de la col·lecció medieval, a l'alçada de la del mateix Cerimoniós. El "Jo competeixo" que nomena el disc m'arriba a la freixura. TOTA ELLA mereix altar a un lateral de la meua capella de devocions. Quina inspiració, Fortuna. Quina experiència oir-la per la primera de les tantes vegades que en oir-la la sentiré. Tantes que ratllaré el disc ara tan negre i brillantment bell...


"I, amics, la destral de guerra mai s’enterra;
s’amaga en el calaix més elevat del menjador,
es lloga per hores, es ven al millor postor,
se li diu a un germà que te la guardi una temporada,
es dóna al museu de seguretat més relaxada,
però mai s’enterra, mai s’enterra 
i s’esmola en la fosca,
i s’esmola en la fosca,
i s’esmola en la fosca".


Segurament em passarà que el tornaré a posar només per oir la Trinitat ara exposada, per més que m'equivocaré.
Paco tenia raó. Desequilibristes...