.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


Si no pots amb l'enemic, unix-te a ell...

.

.

dimarts, 31 de maig de 2016

L'últim dels cartells lul·lians...

Bigastro, a dimarts trenta-u de maig de 2016.

Deia mestre Llull en el Llibre d'amic e amat, "Digues foll, si et desamara ton amat, què faries?". I què faries, Sergi? No t'has vist en el cas perquè qui amaves no t'havia mai amat (als fets i escrits seus i als fets i dits de sa conlloga m'aclame), però tu amaves... Així que sabent de l'amor els dols i que res no hi ha com estimar malgrat tots els ets i uts plausibles, i els tants camins dubtosos per la mar que proposa el tema, tinc clar que voldré com ell morir, en pèlag d'amor. Per això m'estime tant la seguida d'aquest sufisme lul·lià i responc i dic que amaria perquè no morís, ni jo ni l'amor ni l'amat desamador; "com sia cosa que desamor sia mort, e amor sia vida".

És per això que m'estime Llull. I per tants altres moments de bellesa aclaparadora, d'íntima satisfacció de pensament, de sorpresa continuada en les imatges i els plantejaments, per la veritat que se'm presenta en la forma, en el desenvolupament de ses històries, en l'exemplaritat també... És un tot admirable que cal descontextualitzar convenientment, com cal fer amb la literatura del literat que la produeix, tot superant absolutament aquella seua voluntat deïsta que no puc compartir ni que siga pel salt temporal que suposa. 

D'ací l'homenatge que em calia fer-li en la plasmació quotidiana de la meua activitat docent; el volia lluminós, entenedor, enamorador... Diuen que ho he aconseguit amb els cartells. Que formen una col·lecció preciosa... M'he fet un fart de donar còpies als alumnes que me n'han demanat i he rebut felicitacions de diversos professors.  Hi ha qui m'ha encomanat que busque versions de l'autor i tot... El departament ha quedat satisfet? Doncs jo també.

I arribada l'hora d'acabar la seguida, i a mena d'acomiadament, ho he fet amb un darrer cartell que recull la tornada famosa del poema "Lo concili" que tant m'agrada, sobretot quan el cantava Maria Dolors Laffitte amb aquella melodia d'Alfonso el Sabio... Una mena d'oració final, voluntàriament apocalíptica per assolir salvació... Pecat puja? Senyor, envia'ns un altre diluvi que ens el mereixem... No, aquesta versió no em plau... Preferisc que, reconeixent-nos pecat davant la meravella del món (i em costa perque no comprenc la visió del "pecat" judeocristiana), s'estenga un ample arc de sant martí en ser que ens recomposem moralment...

Espere que t'agrade també...