.

.
"Any empeny qui dia passa/ si no corre poc ni massa;/ que el passar no t’ha de doldre,/ el sol sap on s’ha de pondre./ Si vols prendre el meu avís:/ hora és de ser feliç".

Gnomon.

Sergi Gómez i Soler
.


diumenge, 1 de maig de 2016

De l'infern, al cel amb Paco i Pepa. Sobre la marxa del Tren dels Anglesos d'enguany...


L'Orxa, a diumenge Primer de Maig de 2016.

Val que havia fet de tot en aquesta vida, però coorganitzar una marxa senderista..., sembla fins i tot risible en mi... Doncs bé, la XIIIa Marxa a Peu al Barranc de l'Infern, muntada per l'Associació del Tren Gandia-Alcoi s'ha acabat i passa al currículum. De buscador acollonit d'uns Paco i Pepa perduts pels camins del Comtat a presentador micro en mà que veges a vore... Deu ser perquè el meu rebesavi Leopoldo Soler era ferroviari? No, que ell era de la Renfe... Més aviat és perquè el meu cosí Jaume Gómez, a qui tant tinc per agrair, ho és també i, ves per on, hui conduïa una màquina d'aquelles trèniques per terres de l'Avilés astur. I clar, com que jo m'apunte..., sí, ja pots dir-ho bé...

Però ho he passat d'allò més bé perquè la gent que m'estime ho ha passat també igual o millor encara que jo. Hem muntat a hora, gràcies senyor Forquero, l'equip de so. I tot ha estat enllestit a l'hora perquè les dues comitives, la de l'Orxa i la de Vilallonga, arribaren a l'hora al so comú de la dolçaina per les costures pedroses de la futura via verda... L'esmorzar? Amb mi a casa se n'ha tornat! Paco i companyia s'havien perdut i no hi havia cobertura. Ens ha tocat a Jordi i a mi tornar-nos-en al castell de Perputxent per, lloada sia Fortuna, trobar-nos-els ja encarats després que preguntant no trobaren més Roma que el cartell que, si s'encanten, els fa arribar a la Vall de Gallinera. Sort que conduïa Ricard... Això de repicar i processionar, ja fa anys que ho tinc desacostumat... Bé, et deixe una foto de l'eixida, tota una tradició, i de l'arribada de les dues columnes a l'explanada estesa entre la Fàbrica de la Llum i el riu de les Serps... Seríem vora set-centes persones quan hem arribat amb Paco...


Eixa és l'altra. Em donen el micro i em diuen que per a mi tot... I gràcies de la professionalitat de la gent de la Muixeranga de la Safor! Moltes gràcies per les explicacions i el bon ànim. Quina actuació més bonica que han fet, i mireu el Paco amb la torreta de fons, quina foto més eixerida! No, no fa carassa ni tanca els ulls, que té el mos en la boca. Ell si que ha pogut esmorzar encara...!!!!



Eixa és l'altra, el Paco. L'hem assegut allí al mig de la solanada i ell, a tall de Marededéu Trobada, torbat i sense xiquet al braç, li ha tocat des de cantar a repartir els premis del concurs de dibuix. Molt xulos els dibuixos i els regals. Primer premi: un mà a mà entre Maya Mejsmer i Arianne Mondéjar, de tercer curs. El segon premi ha estat per Raúl Moncho Sparks, també de tercer de primària, i el tercer premi, per a Leyre Mengual Jordà de quart. Han hagut huit premis més, tots pels alumnes del Col·legi el Castell d'Almoines, el col·legi Perputxent de Beniarrés i el de Castelló de Rugat també! A veure si a l'any que ve s'animen més xiquetes i xiquets, que el primer premi serà el cartell de la catorzena marxa...! Un deu ben fort per a les seues mestres també, que han vingut i s'han endut un preciós aplaudiment...



Paco ha contat i cantat. L'he presentat amb poques paraules perquè la part més bonica venia a càrrec d'un senyor que em cridava aquesta setmana, si podria llegir-li un poema a Paco, que havia fet un llibre i li havia dedicat uns versos... Sé que Paco s'ha emocionat que és cosa de no dir! Lluís Garcia Muro ha obert el seu llibre Manuscrits d'hivern..., i s'ha posat a emocionar-nos. Jo, només de veure l'extraordinària portada, una foto de Rafa Vallés Blasco, com totes les de l'interior, precioses, amb el castellet socarrat que hi ha a sobre el meu cor mariolenc, ja anava avant... Un fragment amb el seu permís...


"Com el poeta que escriu, 
canta a l'estimada terra,
a les serres i als rius
als prats en primavera
i a l'amor en lluna plena.

Poeta que estima la llengua
renova la seua veu
en les cançons alliberades
pels xiquets del seu carrer
canta als peixos de la mar,
als homes mariners
i a la Mar Mediterrània"

video



I segueixen molts altres versos, però caldrà que vos feu amb el llibre. Tinc la sort de tenir una còpia... Però em sembla, Paco, que tu t'has endut la meua i jo la teua. Com que baixaré prompte a Real, farem l'intercanvi. Pikolineta vol conéixer aquella casa del Carrer Major. Farem rogle quan et donen allò de Montserrat que encara no es pot dir...



 Paco estava relluent. Com si l'ambient l'alçara encara més. Ell que tant volia vindre però no sabia si podria quan berenàvem junts el divendres... I no per res, sinó perquè li feien bou a la porta del carrer, que això del Primer de Maig dóna per a festes variades, i a vore com eixia de casa...



Res, que s'ho ha passat pipa... Contant, cantants... Ha començat per fer el seu propi homenatge a Ovidi... Xe, ell que era l'homenatjat es dedica a fer un homenatge? I tant que sí!!!! Paco és amic dels seus amics i per Ovidi, té una predil·lecció que emociona. S'ha emocionat ell també, m'ho ha dit després, quan ha vist les cares dels qui l'envoltaven cantant amb somriures l'Homenatge a Teresa. I després aquella Havanera de Jaume Vidal Alcover tan bonica, que també hem cantat tots. Però ai en arribar la Serra de Mariola, com si l'esperàrem tots. Hi ha qui ha fet extrem gran i tot.. I sí, l'ha brodada, quina dolçor la de la gent gronxant-se en l'engrunsadora de la veu amabilíssima de Paco... I què bo Paco... Ha regalat a tots els assistents un casset d'aquells vells amb els seus primers discs com a cantautor!!!! Peces de col·leccionista a l'abast de tothom... I damunt, fenici com és també, ha fet promoció de les novetats editades, tot acabant dient que si no tenien diners Sergi Carrasca els en deixaria... Que per això estic jo! I el millor de tot és que després ha passat el que ha passat a l'hora de pagar en el bar on ens hem espolsat un dinarot de xuplar-nos els dits i de no parar... No tot ha de ser treballar. Això sí que ha sigut homenatge, homenatge... he, he, he...



Hem tornat espai per respectar els caminants i ajudar-los si calia. Jo, m'he emocionat amb un xiquet que, a meitat del camí, s'havia quedat sense aigua, com agraïa una botelleta que li he passat...
Ens hem aturat per veure l'assut i per baixar a la Font dels Boteros... I res, que la cosa ha acabat de mel quan en tornar, i en saber que Paco no sabia res del monument que hi ha a Muro al Tio Pep, hem fet parada i ens hem pres unes bones fotos. I no ens en volíem anar, no, que ens ha posat encara alguna cançó més...

Pepa estava encantada... I jo me la mirava encantada...


Em recordaré feliç, cantant mentre dinàvem, amb ell, el País Petit de Llach, entre la rierada d'anècdotes curioses i amistat...




Diu Lluís Garcia Bernabeu...

"Estime la meua terra
no per la seua història
ni per la saviesa ni per l'art;
no perquè és rica i fóra gran,
l'estime perquè el pare i la mare
m'ensenyaren;

l'estime per aquell riu
i aquell barranc
per aquell mas i aquell pinar,
per les hortes i els bancals,
pels llogarets, de quan era infant;"

Jo també l'estime per la memòria del tren i la gent que la camina...





Tant amb la meua càmera com amb el seu mòbil, la majoria de fotografies les ha fetes Pikolineta, a qui agraïsc la promptitud de l'enviament... Segur que Jaume es posa content...!