.

.
"Desperta't i emplaina't posa't el dia a l'hora / i obre el frigorífic i el rebost i calcula les compres del matí/
—no només les que et calen sinó "allò" que veuràs / cridant-te en mostradors aparadors i lleixes i que recordaràs/ "necessitar" de sobte...!".

David Mira Gramage
.


.

.

dijous, 26 de maig de 2016

Corpus virolat...




Jacarilla, a Dijous del Corpus, vint-i-sis de maig de 2016.


En ser un dia de tants colors, aquesta data vella del Corpus ha arribat a entendrir-me també. Li ho comentava hui a una companya (i tantmateix amiga), massa tendret, Sergi. Pots malferir-te...

El matí ha estat plàcid. Carregat de veus com ja t'ho deia jo, si no hi ha maneres i què vols que fem si tot és com és i va com va... La sorpresa m'ha vingut d'una companya que m'ha felicitat per la campanya lul·lística i a qui he acabat venent el "Llibre d'Amic e Amat"... Però ha estat eixir de classe i, de sobte, canviar-me el rostre per posar-me més malencònic encara, però no per dissorts ni recances sinó per la bagatel·la preciosa que m'ha estat la sorpresa tan amable... Un fum de coets disparats a la cadència del volteig de les campanes empresonades de Bigastro. De veritat que m'he emocionat el volteig amb morterets. Hui és Corpus...

Per a mi, el Corpus ha estat sempre la festa de l'alegria poregosa... De menuts, no oblidaré mai com ma tia ens telefonava des de l'òptica en plena vespra per dir-nos si enguany hi havia o no desfilada dels Cabets, que llavors tot anava aixina (i ara tot funciona aixana...). L'espera a casa era insofrible..., volia veure'ls, veure'ls passar, saber que hi estaven allí, admirar-los..., què de còrrer? En absolut i per res del món! Jo era dels qui volia conéixer aquell món tapant-me els ulls..., bo, no del tot, deixant prou espai entre els dits com per veure ben contemplat el panorama. Era la meua manera de participar. Com si aquells ditets o les faldes de ma mare anaren a protegir-me de les precioses malvestats del món... Després, ho serien tants silencis...

I sempre que pense allò em ve també a la memòria els plors de la meua germana i meus quan ens va dir que l'Auela, la gegantesa Reina Mora, s'havia mort i no tornaria a ballar... Ja t'ho he contat alguna vegada que aquell tràngol acabà en trauma i forçà, de ben segur, a la meua dedicació, i la de la meua germana també, segur, a la represa cultural en què ens empescàrem gairebé de manera titànica. Sobretot perque molts dels reprenedors culturals el que provaven també -i sobretot- era la pròpia ascensió grupal o la creació de taifa pròpia, i clar et feien treballar encara més, fins que usat, gastat, et bandejaven...

En arribar a Jacarilla, he aturat el cotxe i me n'he anat a passejar fins el preciós jardí del marqués de Fontalba. El camí meravella de tant de pètal blau lilós de xicranda com hi ha al cel i al terra. Com si caminares per un escenari quotidià enriquit per una festa d'excepció, efimeral del tot, i et sentires en aquelles commemoracions del Corpus daurat que tant de goig t'han aportat a la vida celebrativa. Un fum d'aprenentatges que, ara, es mostren en contrast absolut, lila sobre daurat, i els complementen.

Llàstima que la fotografia no faça justícia a la bellesa de la realitat i en compungisca els colors. El dia ha estat virolat de debò... No vaig, però, a la processó de l'immediat Benejúzar. Fa massa calor i em despintaria els encens i les banderes d'una part del contingut, la motivadora, que ni va amb mi ni pot agradar-me. Jo sóc del món efímer, de la festa plena que diem tradició. Respectaré ses formes per més que elles prohibisquen les meues. I seguiré ballant arcs al cel i trenant colors dels arbres maig...