.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


Si no pots amb l'enemic, unix-te a ell...

.

.

divendres, 13 de maig de 2016

Avionsicoh...




Jacarilla, a dijous dotze de maig de 2016.


Maig, mes de les flors, cada dia un raig. Duem tota una setmana d'humitats còmodes, pluges pausades i saó distreta que ens alleugereix la memòria de la calda que altres anys per aquestes alçades calendàriques hem suat... Ix el sol, tothom viu com a l'estiu. I de sobte, un soroll rar i continu, sord i permanent en l'aire... "No te preocupeh", em diu un vilatà savi a l'hora del primer pati, i també m'ho repeteixen alguns alumnes a classe: "son loh avionsicoh...". I alcen els muscles, com si saberen que res no saben i que jo, sabent el què m'han fet saber, tampoc no he de saber-ho... 

Fan referència al vol preventiu, suposat, sospitat, inconfirmat, llegendari, de diversos avions menuts i de curt recorregut sobre els camps de la comarca. Diuen que llencen pólvores que dispersen qualsevol possibilitat de pluja immediata en benefici del llauro...

No sé si sí, o si no... Però en eixir de classe, cap a casa, i mirar la nova blavor del cel, l'he vista creuada per línies difuminades de núvols de rectitud extrema i angulació preocupant...

Ho he recordat fa no res, tapat amb la manteta aquella blava tan fina quan, en tocar les quatre i assegut vora el finestral de l'indret que em fa de casa, al sofà, mirava al Mestral oriolà... Les temperatures a la baixa absoluta i boja, i la pluja començant a caure amb una força tan inusitada com no recorde jo a aquestes contrades..., i la pedra rebotant, calamarsada geladora, i els llamps omplint un ambient ocre, com brutíssim, que només obeïa el clam universal del retronar... La Natura, com protesta fent palesa la seua força indòmita, malgrat que els ninotets que som juguem a l'alquímia amb els "avionsicoh"...