.

.

"Malaurat aquell qui oblida els vents/ i segueix, i no atura la roda/ no sabent entonar ni tant sols/ una pobra, i trista, nadala de caminant.

No hi ha millor mercader que el Ponent per la neu".

DirHivern.

Sergi Gómez i Soler

.


El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

.

.

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

dimarts, 24 de maig de 2016

Assemblea a la selva... banyeruda! En la presentació del nou cocollibre de Jordi Garcia









Bigastro, a dimarts vint-i-quatre de maig de 2016.


Resulta que el Drac va fer-li un regal de comunió al seu amic Abel, però es va perdre en el viatge, el regal, no el Drac, ni Abel tampoc... Ha aparegut, el regal dic, en el meu cotxe, pobre Abel, què faria al meu cotxe amb tanta cosa com li agradaria estar contant-li al Drac de la seua comunió... 

Així, he pogut fullejar jo el llibre, que ja no sé on ha quedat el meu exemplar de tan perdut com vaig. Perdut jo, perdut ell, almenys he progut trobar-me entre una faula d'animals pecadors i pecadrius que diu Jordi que segueix Samaniego ("Los animales de la peste"), però que a mi em sembla que, més que siga de reüll, no perd de vista mestre Llull i el "Llibre de les bèsties"... Curiosa la consciència del propi pecat a confessar en cerimonial públic i catàrtic, i per tant social. Permet una anàlisi gens infantil de les lligasses relacionals de poder que, vulguem o no, mantenen un canemàs més o menys ocult que, si el mires per baix, sosté tot el nostre dia a dia o, si el veuràs per dalt, ens atrapa, enxarxats, i no ens deixa volar...



Cert és que a cada edat, el lector trobarà una lectura distinta, una profunditat lleu de piscineta de boles o plena de càrregues explosives. Ho permet el gènere faula. I això està bé... Està bé sobretot pels qui ens trobem cansats i necessitem un conte per anar a dormir. Problema: poc dormiríem en saber que, al contrari del gènere faula, aquesta història no pretén alliçonar-nos pel sí-amo d'obediències i lleialtats que asseguren per davant la pau social (la dels cementeris més o menys) i a l'endret la pervivència del sistema de dominació de classes entre els humans, perdó, els animals... Tanta metàfora.., tant d'interés gens disimulat, mentida, injustícia, insolidaritat, desvergonyiment, remeten de ple i de colp a la nostra societat malalta. No el llegiu, per favor, per anar a dormir. És aquest un llibre per alçar-vos-hi, per prendre'l en llevar-se, abans d'enfilar-vos els calcetins, prendre-vos el café primer i tirar a la feina. Seria el millor café per animar-nos a la revolta que la quotidianitat necessita...



Val que els dibuixos de Joana Baldó li donen l'ambient infantil necessari, val que l'experiència narrativa-teatrosa de Jordi Garcia vista de bonhomia aquest seté llibre de les seues aventures cocollibrístiques... Però aquest llibre és, i jo que me n'alegre, aquella vitamina que necessiten els cervells que no volen aquest ara. Ens el resumeix, l'ara. Ens el concentra i ens el presenta ric de malvestats certes, ingènues només aparentment. I així, ens incita al canvi, al canvi personal de l'emoció, i d'ell, al canvi de la reflexió que passeja del jo al nosaltres, i que torna de nou del nosaltres al jo. Irònicament, humorada dels i pels intel·ligents, basteix una assemblea de creació i, lluny de la inacció complaent  dels politicastres als que se'ns ha acostumat des del sector dels poderosos castívols, economicoides o arribadors, ens convida a actuar... 

"Pecat","culpabilitat"..., no m'agrada la idea. Però clar, és la idea governativa que regeix els horitzons que habitem, i que només són suportables des de la ironia mateixa. La ironia del reconéixer els pecats dels altres en els propis, sempre des d'una fantasia que sorpén, que no taca, que fins i tot provoca el somriure, innocent d'infant, irònic (necessàriament) de l'adult conscienciat... Com diu de bé el Jordi allò que tots tenim al davant i no sabríem com contar... No hi ha forma millor per resoldre el conflicte que infantilitzar-lo, fer-lo conte, pseudofaula... Ara, el que caldrà, és que el nosaltres irònic i cansat, els jo mesells i explotats, puguen fer passar la solució que el conte proposa, si és que hi ha cap, al nostre propi món. No sé si sabrem..., mentida, sé que no sabrem ni podrem ni voldrem. Em quedaré doncs amb l'única solució possible i clara, la que copsaran els infants en llegir el conte. La veritat de la fantasia...




Realment  no sé com vaig arribar sencer a la presentació del llibre a Banyeres de Mariola.... Xe, que no vos he dit encara que es diu "Assemblea a la selva"(Editorial Denes. Col·lecció Llibres del Cocodril núm. 7. Autor: Jordi Garcia Vilar. Dibuixos: Joana Baldó. 48 pàg., Format: 22x21 cm. Rústega . ISBN: 978-84-943422-7-1, PVP: 11,95 €), perdoneu, que vaig de bòlit... Allà a Villa Rosàrio, al darrere de la casota, entre uns pins potser massa assoliats i amb un retard impressionant pels laberints de la sonorització. Tot dins un programa cultural i lector explèndid que ha organitzat l'ajuntament banyerut aquest cap de setmana passat... Llirauca, l'han batejat, i espere que puga celebrar molts aniversaris perquè, en veritat, la iniciativa ho mereix... 



Bé, vaig arribar baldat... Sort que la presència de Jordi, Modesta i família, els riures que ens provocà Pikolineta amb això de comprar-se el gos que s'ha comprat, i les admonicions de sa Majestat en Jaume I que es va deixar caure per allí, van conformar-me un espai de tranquil·litat personal que em mereixia... I la presentació tan divertida, tan del xiquet Jordi, em va acabar d'adobar per, després, gaudir d'una vetlada de paraula interessant, de menja senzilla i agraïda (quanta set he arribat a passar d'aigües i paraules...), i d'històries recargoladament sorprenents! Quede agraït a molts i a tants per aquest oferiment d'aprenentatges, de músiques, de dols també (quan aquell xicon, amb el grup d'acordions del Sant Marcel·lí de València va atacar amb tanta gràcia el Romanç de Matxero i Teresa em vaig sentir ofec, no de bades era vint-i-u de maig...).

Vaig tornar a casa tard i ebri del tot d'històries. 
Si m'havera parat la Guàrdia Civil, havera estat molt interessant comprovar el meu nivell d'intoxicació contística.
I en arribar, com que ja era el dia de la comunió, vaig començar a planxar-me la camisa.
Per això el regal es va quedar al cotxe...