.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

dimarts, 31 de maig de 2016

A Cotalba vaig partir, amb una fosca resolta...


Això que dius que no t'ho pots acabar de creure... "Tota la vida" (em plau usar d'aquesta expressió tan falaç com engronsadora...) passant per davant en anar a Gandia, en anar a Oliva, en anar a Bellreguard, en tornar sempre... Ja de xiquet m'embadalia... Quan podrem anar? Quan podrem fer una excursió? Quan...? I des que es pot entrar perquè a canvi de les pertinents subvencions els propietaris s'obliguen a donar pas més o menys franc al monument, quan serà que tinc un dia per dedicar-lo al monestir de Sant Jeroni?

Es donava una extranya oportunitat: trobada d'un grup de facebook celebrant el dia de la Mare de Déu, sent Corpus... Doncs bé, Sergi, aquesta vegada deixarem les momades a un costat i dansarem per una de les peces més estranyes i desconegudes del patrimoni valencià..



Bona elecció, sense dubte, perquè he pogut fruir de valent d'un recinte sorprenent a cada passa, sempre que pogueres navegar entre massa esculls. Un d'ells, tronat i tronera, pura aristocràcia berlanguiana valentina, va posar tal sabor amable a la visita que la va fer premium, king size, de lo bueno lo mejor y de lo mejor lo superior (de la mar el mero y de la tierra el cordero), extra de formatge i postres de músic per acabar-ho d'adobar... La performance de l'organització en dues files dels visitants perquè el terra no patís, que patia (ho vaig cosprovar), no ha tingut preu, de veritat. Ni els sis euros de la visita ni els dos de més si volies fer fotografies...



Anem al tall.
El lloc mereix tanta espera. La visita és de veritat engrescadora. El jardí romàntic que ens ha acollit només arribar, amb la fresca de la fi d'un matí de post-tronada, el llac aquell tan abellidor com serà al migdia quan la calitja pre-tronada del Corpus, tanta planta com creix aparentment salvatge... Fou un invent de la família compradora del recinte quan els monjos geronis van ser foragitats, amb interessat permís governamental després de la famosa "desamortització de Mendizabal", per reformar els horts de vora el saló de la casa... Bona pensada, sublim.... Llàstima no haver arribat uns anys abans, jo. L'espectacle de les tantes palmeres com hi havia sostenint la volta del cel hauria enriquit les mirades i enaltit més encara l'esperit. Les seues restes, soques de consell tallades arran de deixar-hi record, mostren com el morrut roig aquell ha fet d'aquest jardí senyoriu tot derrotant qualsevol ciència conservativa. Hi ha polítics que mai no pagaran ni gens ni bastant el mal que han fet a la terra amb els seus intents d'enriquiment...

Baixem a l'immens bosc (privat) del recinte. Entre tant de pi, em sorpén com el llentiscle s'ha ensenyorit d'aquell indret tranquil, pausat, tacat de fetges de la terra, camomil·la i ginesta corpussiana... I resseguint el camí, el mur es transforma...


Se'ns fa aqüeducte. Aqüeducte muralla, recerador d'un interior jardí prohibit-torre d'ivori-ciutat santa al remat tan salvatge com el que ara caminem. Preciós l'espectacle. Els arcs apuntats de sota es troben cegats, però això no minva l'interés de la pedra tan ben posada, a tiralínies diríem. I els pocs arcs oberts en la línia superior que sosté una sèquia de teula, menuda i suficient, li afegeixen una gracilitat feixuga entre els ramatges dels pins, tot creant prespectives atractives: fan imaginar... Duia l'aigua de la font de la Batlamala a les dependències monacals, i tal esforç marca clara la dependència d'allò que la natura no et dóna i que l'enginy i l'esforç aconsegueixen; més enllà de l'orar, laborar...




El faedor del tot plegat primigeni fou el duc Alfons el Vell, i son fill Alfons el Jove després d'ell, darrers senyors de Gandia abans que els diners dels Borja compraren voluntats i horitzonts. Fou Pere March qui alçà aquell patrimoni com a majordom ducal que fou... L'interés romanticoide es multiplica llavors amb l'afegit històric i literari... Ah, que Ausiàs va córrer per aquestes contrades cotàlbiques? Quina meravella! Sí senyora, i els mateixos alfonsos, i el mateix Pere -eximi escritor tan content, supose, per ser superat eternalment pel propi fill, que per a això estan les noves generacions, per superar-nos i més si són dels nostres, no?... Però també la senyora Maria Enríquez i els Borja més Borja, i els Felips II i III que s'hi hostatjaren (el cadenat sobre la porta així ho simbolitza, que ja no recorda...), i la infanta Margarida, i els soldats que l'usaren com a hospital durant la darrera Guerra Civil, i les monges carmelitanes per a les quals es clausurà l'ala de Ponent del claustre mudéjar... 



Ja t'avisa del tot plegat el vídeo que es projecta a les cavallerisses, hagiogràfic del tot amb la família propietària, tan considerada en la defensa del patrimoni i tal... Allò és un cúmul d'arquitectures del caprici i del desballestament. Que ara s'estila el barroc, tapem l'església i l'emblanquinem. Que m'abelleix inserir en la sala Capitular una escala goticista flamígera, avant les atxes!, ni que ens carreguem l'arranc dels arcs de la volta! Una capella per a la Mare de Déu? Recreixem tot el recinte? El que calga! I així s'aguanta tot, perquè s'ha d'aguantar..., i gràcies al campanar!, de tan massís com és, sosté un totum revolutum d'arquitectures tals que si esternudes en ponentada encara podria pegar genoll, o volta, en terra... Un bon exemple gràfic i arquitectònic del que som i hem estat els valencians: mentre tot cau encara s'aguanta erta la torreta de l'alqueria morisca primera, més antiga que tot el què ara ens meravella. Si és que tindrà raó l'ajuntament de València titllant-nos de gent de ca la Trava... 

Així i tot, el joc de contrastos encara pot arribar a sorprendre. Mires entre les flamerades gòtiques de l'escala que trenca el claustre mudéjar (d'una prefabricació original que espanta..., i fa insegur el pas pel pis de sobre) i et trobes els rajols valencianíssims, amb una coloració tan brillant, de sota els mamperlans de les escales...


Però i a què l'interés infantil per aquest monestir, Sergi? T'ho dic desseguida. Si el grandíssim pintor Nicolou Borràs de Cocentaina s'interessà per pintar el retaule major d'aquell temple i acabà quedant-s'hi allí com a frare, alguna cosa tindrà l'indret, no?
I clar, tota la vida volent veure in situ l'única obra que guarda original el monestir... En tindre davant la grisalla d'aquella mena d'hospitalet, vaig emocionar-me. Heus aquí la darrera obra del mestre, i la més polèmica. El darrer sopar amb el Judes que no mostra la cara però sí la bossa, amb els cossos nus femenins de sota la cadira i l'especialíssim que fa d'ansa de la gerra situada, si serà capaç, baix del mateix Jesucrist que pren un calze de diari mentre el sant de la catedral valenciana es troba a un costat, bandejat en inferior plànol... Quina traçada més dolça i saberuda, quin no saber fer gent sense robes... M'ha atret sempre l'escena aquesta, i en tenir-la davant, es redobla la devoció d'un servidor davant l'art del mestre, socarrat, de tants altres mestres i imitadors...



I el temple. Blanc castíssim, gens realçat.... El famós magatzem de taronges que motivà la compra i tota la pesca, que com que els carros no cabien, feren tallar a mida el portal gòtic, per més flors i violes que... Deixem-ho estar, que en una de les capelles, cal guardar el respecte degut, la dels March, hi ha soterrats qui sap si el mateix Pere, però de ben segur hi són les restes d'Isabel Martorell i de Joana Escorna. Dormen el son etern, son Déu les tinga en la Glòria, les dues esposes del famós Ausiàs, que les ploraria en el claustre, compungit, camí de trobar-se amb les mares dels seus fills bords, cinc. 
I quina de les capelles seria? Juguem? No s'ha conservat memòria...! Aquell cenobi, recer espiritual d'una cultura ampla i brillant i, per tant, buidament barroca, s'apuntala només amb el llegendari que suscità. És doncs el colomer més gran del país?, em pregunte mentre veig enreixades les finestres de l'altíssima andana i mig cegades les arcades de l'immens campanar? Potser sí. 


Ei, atenció. Que no cal balafiar en absolut l'esforç ingent de la família propietària, amb tantes propietats i responsabilitats patrimonisals com té. Ni criticar tampoc podria tota la tasca recuperadora de tan immens lloc. Gràcies mil per mantenir-nos-els en el sentit que nosaltres passem i ell quedarà pels altres futurs, això sempre. Però la sensació de veure en decrepitud tal meravella..., ai, agra m'ha estat! Clar que el cabàs de billets morats que caldrien per redreçar convenientment tanta meravella, per catalogar i fer museu cabal de la col·lecció etnològica, per canviar la visibilíssima instal·lació elèctrica..., per tanta cosa, seria com el de l'acudit (de nou el meu humor negre que aflora)... "Quants cabassos fan falta per encabir el Benicadell?", o el Montdúver que més a prop està... Gràcies, insistisc que s'aguanta el preciós joiell aquest de la vall feraç del Vernissa. I gràcies als qui ens l'expliquen amb tanta veritat, saber i paciència...



Entre el claustre sobirà, la sala d'armes, aquella escala tan fatxenda, les robes, les espases, els penons, m'enjogasse i el temps passa... En cert, la meravella és d'aquelles que t'esbatanen els ulls i obren els ullals frescos de l'alé de l'esperit...



Dinem de bon càtering al mateix claustre dels tarongers, vora el grandíssim aljub que feia de vida dels frares i des del que s'entreté al visitant estival oferint actuacions de renom. Mentre dinem, tal és la natura, van caient graciosament però gens delicada, fruites madures de taronja, així de manera capriciosa, tot motivant ensurts d'aquells de comentari distret i incitant. Jo, que havia mirat abans el campanaret de cadireta mig arnat entre les teules minvants, i que en sé del tema del reapretament de les truges, em feia creus, a qui li caiga el campanot tal i com es sosté per ínfula divina... Sort que per a la sobretaula, algun banyerut intel·ligent, va fer provisió d'herberet en una nevereta d'aquelles de platja...


En resum, deixem la Cuca Fera per trobar-nos amb un altre patrimoni també feralment cucat. Una bellesa que només guarden les decrèpites estructures, que m'atreuen que és cosa de no dir. Tornaré prompte, i tornaré a aplaudir la saviesa de qui ens l'explica més enllà dels tòpics, tot fregant veritats molestes... Els seus aclariments sobre la impossible repristinació m'han deixat espantat tot posant-me en vera situació. És per providència física que tot es sosté. La vida també té el mateix, s'aguanta perquè potser és més pesat caure i deixar-hi un bell cadàver que mantenir-se enlaire tot veient passar els núvols de la història... 

I he resolt una qüestió que m'alarmava des de menut. Val que la torre no té campanes, que ara voltegen en un dels pobles de la Safor (l'altre guarda la patrona original, l'altre aquell retaule que, l'altre encara els rajols, i els mòbles, i Gandia perdé la custòdia, i...). Però com pot ser tan massissa per a la poca altura, que ni tant sols els grants gegants de pedra campanària del país envejarien tal soca? Sergi, és que calia aparentar ser indestructibles davant el castell de Palma i, sobretot, els seus senyors, per si provaven a atacar per cosa de les rendes... Sí, ja veig. Valencians. Postureig...



Pd: Un cabàs tan gran com el mateix Benicadell. O com el Montdúver, que està més a prop...