.

.
"Desperta't i emplaina't posa't el dia a l'hora / i obre el frigorífic i el rebost i calcula les compres del matí/
—no només les que et calen sinó "allò" que veuràs / cridant-te en mostradors aparadors i lleixes i que recordaràs/ "necessitar" de sobte...!".

David Mira Gramage
.


.

.

dimarts, 26 d’abril de 2016

Triptiquejant...





Bigastro, a dimarts vint-i-sis d'abril de 2016.

 "Los mañacos se tapan los oídos y juegan con la luz de los sarmientos / rescatados de la lumbre / a hacer dibujos de brasa en el aire"


Vaig arribar tot mudat, vestit d'home que em va dir una companya, prompte malgrat ser tan tard, sense la barbota hipstèrica que em duia pel matí... Era divendres i vespra de sant Jordi, això vol dir que em perdia i no sense recança les entrades d'Alcoi i de Banyeres de Mariola; solemne esforç a valorar... Parles amb uns, parles amb els altres, veus com Mateo es llueix deixant bocabadada la presentadora de la televisió comarcana que l'entrevista, fan una presa falsa, amb els xicots de la música a tot anar del seu nervi... I res, el temps que va passant depressa, al ritme de les cadires que s'omplen en un no res i que cal treure'n més per apossentar la tanta gent que s'agombola. 



 Jo també vole, sense saber quin posat prendre, i ben nerviosot, a veure per on ens eixen. Ei, quina pulcritud, taula amb escut local al davantal..., quanta perífrasi bella, quines icones més elegants... tot cortesies de glòria, tot reverència literística... I pobre de mi, escoltant Mateo, escoltant Joaquín, pensant que després m'escoltarien a mi... A veure si la conversa que vaig tenir anit amb el redbul els agradarà..., si estaré al nivell necessari, al nivell esperat, al nivell freàtic... corbat de nivell, isòbara...

He pensat aquesta vesprada sobre la poesia, la seua, la meua... Volia haver començat per aquella cobla madrilenya del XIX que tant m'agrada, i que preteritza abundosament el meu dubte, que sospite eternal i heretable...:

"Pues señor,
se trata de adivinar
si en el siglo del vapor
es error o no es error
ponerse a versificar.
Si la Musa se ha cansado
de soplar y ya no sopla
y es un loco rematado
todo el que escribe una copla".

Però no, millor que pregone al mercat, que cal buidar les caixes de llibres de Mateo... Ja parlarem altre dia de poesies. Ara, al nervi. Llig, m'aplaudeixen, després em felicitaran. Jo, feliç d'escoltar l'aplaudiment dels alumnes. Una d'elles, Arale, es gira i li llig els llavis mentre parla amb el senyor Mortes... "Sí que sabe hablar en castellano, Sergi!". Nyas coca, que sí que hi havia qui s'ho pensava que no, broma vera...

Lligen poemes Lola, Paco i Dámaris. M'agrada molt com llig un dels poemes Dámaris; em descobreix alguns aspectes de la poètica marquiana que no havia pensat malgrat tenir jo també el text al davant. Sempre s'aprén. Això és el tou tan bell de la vida...

La música embolica tanta cosa que en menys del que val una hora hem despatxat la de les cordes, el vent i la veu. Mateo es fa present com a home renaixentista que és i nosaltres partim cap el surrealisme vital que es envolta amb una pau extranya en els budells. No m'agrada l'exposició pública, però aquesta vegada sembla que ens n'hem sortit... Fer les coses a consciència té això. Mateo és el seny fet caminant. Joaquín és un prestidigitador de consciències. Sort ha estat el poder seure amb ells tot plantant paradeta firera. Espere tindre més sort encara i poder-me sentar amb ells algun dia per parlar, per imaginar, per prendre de la seua saviesa i, així, aprendre...





Què encara no teniu el llibre "Tríptico" de Mateo Marco Amorós?
I a què espereu per encomanar-lo i, així, encomanar-vos de bellesa?

"La cocina no olía a cocina, / olía a despensa y a luz. A humedad. / Calcomanías diminutas en los manises ininterrumpidos / y luego cal hasta el techo. / Una trenza de papel cebolla, blanca y rosada liada al cable, / hacía de lámpara. / Como un hilo de dentista ,/ atado a la puerta, para el niño Vicente. / Enfrente, la navaja de afeitar / con aceite de hombre y aromas / descansaba en una leja / bajo el espejo del cuarto de baño/ descascarillado de frío, / estrecho. / Todo era casi nada / al lado de la cocina / que apenas olía a cocina."

Era la casa del seu iaio. Hui, per a mi, ha estat ma casa...



Les fotografies són tretes de l'Ajuntament de Bigastro...

1 comentari:

Joaquín Marín ha dit...

Todo un lujo haber podido estar a vuestro lado el viernes pasado. Y lo sabes. ;)