.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


Si no pots amb l'enemic, unix-te a ell...

.

.

dilluns, 18 d’abril de 2016

Sobre pirotècnies i seguretats. Ni tant sols carcasses?





Bigastro, a dilluns dihuit d'abril de 2016.

La postmodernitat que ens toca viure ens fa avançar per camins culturals molt sovint dubtosos, fins el punt que una anàlisi de l'espectacle tradicional no ens reconeixeria en curts anys de diferència. M'explique. Les característiques festives bàsiques, en ser adaptades a les normatives emanades de les preocupacions socials actuals, tendeixen a desaparéixer paulatinament, sense fer, potser, massa soroll. Anem canviant a base de legislació proteccionista. 
Un dels casos més evidents roda al voltant del tractament de la pirotècnia, marcador històric de les nostres formes celebratives més bàsiques. Ara mateix, la seguretat dels participants-espectadors, la semiprofessionalització dels festers a través de cursos i la creació de permisos per tal de permetre l'ús d'elements de foc, la contractació imprescindible d'assegurances (que mostra un canvi sociocultural immens davant el fet de l'afectació del patrimoni, sobretot personal a més d'altres factors d'anàlisi interessant) i l'ús de recursos públics per tal de solventar  qualsevol incidència que puga passar a tenir conseqüències majors, en referència generalment al medi ambient, han capgirat el seu ús i l'estan relegant, poc a poc, a ser un element secundari i, en alguns casos no massa puntuals, a extingir fins i tot.
Però només on la pólvora és part imprescindible de la celebració és on sol protestar-se o s'invertisquen diners públics per cercar-hi solucions (pense ara en les gàbies per a les cordades de Paterna o Bigastro mateix), d'ací que es donen casos judicialitzats com el de Cullera, amb el castell aquell recent permés per l'alcalde en contra de la prohibició de la Conselleria del ram pel perill que suposava el vent. Com explica una autoritat local a una massa festera immediata, i en calent, la suspensió d'un espectacle d'anys? No justifiquem la decisió de la disparada que suposà la crema de la muntanya, però quan s'inclou el sempre manipulat interés informatiu i, per suposat, polític, a tot se li pot treure punta. La cosa és que no passa res si substituïm el final apoteòsic d'un acte amb els quatre trons aeris per una mascletadeta terrestre (o sí?), però ves i restringeix l'ús de la pólvora en un acte morocristià, o faller..., sempre buscarem les excepcionalitats per mantenir efectes com els trons de bac. Potser els polítics reguladors no han viscut mai de prop les nostres festes, podríem pensar.
Em comentava un conegut fa poc temps que se'n reia d'aquestes proteccions, sobretot les mediambientals, quan el mateix govern, a través de tantes altres maneres, insisteix en la desprotecció efectiva, i em feia un acudit... "es preocupen molt que no et rebente un coet que rebote de dia, però no del que respires, de nit, en la cremà...". El debat seria interminable; tantes possibilitats de discussió com sensibilitats poden haver-hi respecte al tema...
Jo, ara, vull afegir un nou cas de regulació que he conegut aquests dies i que afecta una de les festivitats que, escènicament i anímica, més m'estime, la de la Mare de Déu del Miracle de Cocentaina, que s'hi celebra ara mateix, per tal que veges, si no ho coneixe, fins a quin punt arriba el canvi fester.
Resulta que enguany vol aplicar-se de manera estricta la normativa valenciana, que data de 1993. Un marge d'aplicació més que ample d'aquella data a enguany..., però és altre fet el què vull destacar. L'epicentre festiu, el Pla del Palau Comtal, es troba linialment molt a prop de la Serra de Mariola, paratge tècnicament hiperprotegit (per a sort comunal). És clarament inferior al límit legal dels 500 metres. Per això, s'han suspés alguns actes pirotècnics com ara el castell de focs d'artifici de la nit del 21 d'abril que tancava les celebracions al retorn de la icona mariana al seu cambril. La seua disparada es feia a la immediata plaça del Venerable Escuder (banda esquerra del Palau) per tal d'afavorir la visió de l'espectacle als assistents i el possible efecte del foc aeri a les muntanyes de Santa Bàrbera i el Castell ha sigut sempre evident. Solució?, reciclatge pirotècnic comú: s'hi dispararà una mascletada nocturna. El fet sonor s'hi mantindrà, però no, ni de bon tros, l'espectacle visual.
També s'hi canviarà la mascletada del dia principal, el 19 d'abril, que quedarà sense cap carcassa. Però arribar al fet de suprimir les vint-i-set salves del matí, que representen les vint-i-set llàgrimes del miracle de 1520. Hem arribat al punt de suprimir les carcasses? Així ho marca la legislació. Qualsevol espurna pot incendiar. Però la sensibilització del públic serà tanta com per consentir-ho? En el cas de la Mariola no ho dubte. En no res, qualsevol protesta seria callada amb raons convincents. Per això i tant de més, el mateix món pirotècnic no n'ha tingut una altra; s'ha vist abocat a oferir, i no poc a poc sinó de manera potser massa apressada (em ve al cap el dissortat experiment en una recent processó major al meu poble), un curt ventall de possibilitats diferents per tal de mantenir en el possible l'espectacle del foc i assegurar-se així, com no, el propi precari futur. L'autoreciclatge i la memòria gremial han estat una bona base d'evolució. Són així molts ja els moments festívols que usen de nou aspectes del joc polvorístic bastant oblidats, gairebé ja de costumari (o reduït a espectables de correfocs diablescos o jocs teatrals), com ara les rodes i les traques de color, tot foc terrestre. La mateixa encesa de les fogueretes de la Vespra de la Mare de Déu socarrada fa anys que compta amb un interessant joc de pólvores (i no tant de llum ni so) que realça un espectacle abans trisoi, només recordable per l'emotivitat que suposava... 
L'espectacularitat versus la seguretat, real o posturejada; heus ací un conflicte d'interés que marcarà l'estudi futur del nosaltres col·lectiu d'un ara mateix tan marejat...

Posturejada? Aquest cap de setmana he estat testimoni de l'encesa d'un seguit de ciris, fotografiats els tinc, sense cap mena de vigilància i a l'aire lliure, en honor d'una figura religiosa mariana. Era un recinte de barranc, immediat a un espai protegit muntanyenc del mateix Comtat. Un risc d'incendi cert, res de teòriques espurnes.... Xe, em deien, què no veus que s'ha fet tota la vida! Com vas a prohibir que...!

Me'n vaig eixir esbalaït...