.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dilluns, 11 d’abril de 2016

Sí, hem conegut terres...





Jacarilla, a dilluns 11 d'abril de 2016.

Acabe de saber, a través del Facebook, que la revista Saó ha publicat l'article que he escrit pel seu número 413, corresponent a març de 2016 i en un especial sobre la Vall d'Albaida.

Podeu accedir-hi a través d'aquest enllaç.

Però podeu llegir-lo ací mateix:




«Mira si he corregut terres»…

 Un passeig breu per una comarca tradicionalista, però menys…

Sergi Gómez i Soler. Etnògraf

La Vall no és el castell de llances que preconitzava el poeta Jàfer. En tot cas, i vista des de fora, podria passar per ser-ho. Dins, però, ens trobaríem amb un pati d’armes costerut que tampoc no és que haja fet un passeig de l’anar vivint dels trenta-quatre pobles actuals… Això sí, en alguns àmbits, la façana ha esdevingut quimèrica, sent sols un miratge. El nostre relatiu isolament, murats orogràficament, perpendiculars i equidistants a qualsevol capitalitat provincial («a València, qui va s’ho pensa» encara) sembla haver-nos allunyat de massa coses (des de dins) i n’ha preservat moltes d’altres (pels de fóra). Almenys pel que fa a l’autenticitat, aquella «arrel tradicional» tan demandada hui pels desarrelats visitants de cap de setmana. Acostumats com hem estat a buscar-nos les garrofes, a ser només camí de pas cap a altres aïllaments més fondos encara, ens ve gran ser objectiu d’interés. Però, malgrat tot, hem provat a posar-nos al dia, a corregudes, i el cartipàs de rutes, sendes, hostatges i visites possibles està ple i ben exposat als aparadors convenients.
Els entreteniments, potser, no els tenim tan lluïts, no estem massa fets a l’espectacle… Ens costa adaptar la tradició i la festa a les noves necessitats d’aquest món virtual. És ara mateix quan estem començant a fer canvis. La nostra tradició ens ha sigut forma de ser i d’entendre’ns i reconéixer-nos: tot és quan és i com toca. Ara que exportem musiqueries, celebracions, licors i vestidor (se’ns fa estrany veure les falleres valentines amb mantes bocairentines), i que se’ns comença a reconéixer, ens malfiem… Encara vindran de fora a dir-nos que la nostra quotidianitat interessa…
Els pobles ens coneixem perfectament. Sabem encara d’on som per la forma de parlar-nos i les facècies continuen de valent per ficar-nos amb el veí. Provem d’atraure-vos amb els malnoms locals (els Meruts d’Ontinyent ara són un festival musical), i les nostres especificitats vos les parem a mena d’hams (en forma de rellotges de sol a Otos) per atraure-vos. Però tot és part també de la il·lusió. La «cultura valldalbaidina» d’ara mateix és tota una reconstrucció del tant que teníem. Com la major part dels valencians, vam oblidar allò més nostre i, si en queda res, és per la rara sort de la gent que ha refet. En els darrers anys setanta hem arribat a ballar, quatre, les danses amb clarinet per falta de dolçainers; hem vist morir els Gegants, badar-se les campanes pels punyeters motors i desfilar els moros i cristians amb majorettes i marxes de la US Navy… Però, poble a poble, sense previsió i gràcies a persones si no amb estudis, amb inquietuds, s’ha arribat a fer més feina que no sabria fer-ne una conselleria del ram. I per l’amistat hem redreçat la comarca. Hem fet la Vall afectiva. Sempre conte que fa trenta anys fou l’Aplec de Danses qui ens retrobà, més que no qualsevol servei mancomunat. La idea d’unir tots els pobles dansadors en un de distint cada any ens ha convertit en carrer major de tots els altres alguna vegada, i per més que ara estiga de capa caiguda, amb l’Aplec s’inicià una moviment unificador i reconeixedor creixent que floreix hui en fites com la multitudinària Trobada d’Escoles; ja no importa si en valencià, perquè no pot ser d’altra manera… I que no falte ningú, que tots som importants. Som el nostre propi horitzó emmerletat! Tothom ha corregut tots els pobles de festeta en festeta al batec de les orquestretes quan a joves, i el llistat de possibilitats celebratives sempre ha estat més que interessant, però cada cosa on toca…
Malgrat allò que déiem de l’apartament mundà, la realitat ha estat molt contrària. Hem sabut adaptar-nos a qualsevol circumstància pels segles. Quan ni els camins sabíem, en ple barroc, Ontinyent (que adoptava el paper de petita cort acostada a un extrem del mapa) copià directament de València, que no de Xàtiva o Gandia (les capitalitats indiscutides de bona part de tan allargada comarca), formes i costums com ara el fet dels balls del Corpus que, a poc a poc, anaren passant també a les festes majors. Tarasques, cintes, cavallets i sobretot gegants i nans, s’escamparen i generaren unes formes de fer que han continuat. I si calia renovar-les, es feia a partir de mestres de dansa i modes capitalines. El resultat ha sigut unes formes diferenciades de les que trobareu a l’altra part de la serra Grossa, on comença l’horta… Una altra exemplar influència ha estat el món propi de les confraries de Setmana Santa, tan pròpies de la recontrareformadora València i que fins fa no res encara teníem en vigor. El fet de les recuperacions dirigides que apuntàvem han ressaltat els valors propis i han mantingut vestuaris arcaics (les ròssegues d’Ontinyent), les matraques o trebanelles als campanars, els sorolls casolans de la Resurrecció (la Nit dels Rastres de Bocairent i la dels Panderos d’Ontinyent) i han aturat les formes andalusistes. Sí que hem importat falles, que fins i tot a Quatretonda se n’han fetes. Però hem triat, i ens hem quedat amb el que més ens ha interessat, i n’hem fet marca pròpia: l’Angelet de la Corda d’Alfarrasí ens vingué de Navarra fa cent anys, i es quedà per dur-nos volant la primavera cada matí de Pasqua Florida. Però el què hem sabut fer bé, bé, és exportar-vos l’evolució de la nostra festa de Soldadesca…
Siga com siga, i encara estem discutint el com entre nosaltres, la festa pròpia dels soldats forals, de disparades i desfilades, es remesclà amb les festes patronals barroques a la militaritzada banda més alta de la comarca. Des de les viles reials de Bocairent i Ontinyent, la marquesal Albaida i la baronal Llutxent també, s’establí la mateixa manera d’entendre la festa que a les altres poblacions de les faldes de la Mariola. I a partir de les carlinades, hi afegírem representacions polítiques enfrontades, danses, ninots a cremar (les Mahomes), retretes, entrades formals en les poblacions…, el nostre gust inveterat pel teatre creà les Ambaixades i heus ací que, fa uns cent cinquanta anys, parírem els actuals Moros i Cristians. Una festa encara requeté a Bocairent i que Ontinyent versionà canviant la Nit de l’Olla-assaig final per un carnestoltes dit Alardo. Aquest model, medievalitzat a partir dels cinquanta, s’escampà en els setanta per la Vall. En la darrera transició política, i per l’interés de no acréixer falles ni passions, arribà a Riberes i Horta amb la còpia actes de major lluïment, fins que la feliç metàstasi festiva arrelà la festa en els nous emplaçaments.
Hem fet dels Moros i Cristians la nostra fita senyera davant el provincialisme provincià generat per Fogueres i Falles. L’hem fet identitat per significança simbòlica i estètica, i per negoci ara que tant es mouen músics, carrossers, dissenyadors… I sobretot hem generat una preciosa cultura musical, intensa i vivíssima, que no sabem on anirà a parar, però serà lluny…
Mentrestant, seguim arrelats a la terra i plantem el Xop al Palomar i Benigànim. Mengem cassoletes abans del Carnestoltes, tan antic a Bèlgida. Fem acaptes. Demanem asguinaldos. Cantem gojos i despertades de l’Aurora. Ballem banderes a Montaverner i el Palomar. Peregrinem a Agres. Processionem la Beata de Benigànim. Beneïm panellets. Fabriquem ciris i pirotècnies. Correm amb el bou a Quatretonda, Aielo de Malferit i Ontinyent. Revoltegem campanes a mà (a Albaida el toc és BIC…). Fem castells a l’Olleria. Pugem en romeria nocturna a Agullent per més que ens deixem els esportins a casa per no pegar foc a la serra. Hem oblidat que una bona cordà es mesura pels mascarats a les façanes de les cases (coses de les assegurances). Dansem arreu, descansem un dia més en acabar les festes (l’Eixabegó) i encara ens embaladeix veure com un raig de sol entra a les cinc de la vesprada a l’ermita de Sant Antoni de Baix, a Bocairent, per il·luminar el rostre del sant en el seu dia…
Espereu que ens acabem de creure el potencial tradicional que tenim i que ens donem a conéixer del tot…