.

.

"Malaurat aquell qui oblida els vents/ i segueix, i no atura la roda/ no sabent entonar ni tant sols/ una pobra, i trista, nadala de caminant.

No hi ha millor mercader que el Ponent per la neu".

DirHivern.

Sergi Gómez i Soler

.


El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

.

.

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

divendres, 22 d’abril de 2016

Si et vantes d'un tal Cervantes...




Bigastro, a divendres vint-i-dos d'abril de 2016, 
vespra de Sant Jordi i quatre-cents aniversari del traspàs 
del príncep dels enginys, en Miguel de Cervantes Saavedra.


Em deia fa no res una excel·lent pedagoga i excessiva burócrata ensems que esbalaïda estava per la resposta d'algunes mares davant el perill que la presència dels llibres suposava a les seues cases. Solventada la tenien amb l'excusa del mal pagador: no feien falta estant internet... Llavors, jo li vaig respondre, afirmant i afonant a un temps en la dita i en la llaga, l'acudit aquell que fa: -"No sé si comprar-li cap llibre a ma mare perque ja en té un...". Oh temps, oh costums...!

En altra conversa, un eximi fotògraf em comentava, també amb un alt grau d'esbalaïment que en anar a retratar mansions i covils, se'ls troba tots idèntics: parets de color gris, mobles de l'Ikea i presència d'un tot plegat que més aviat sembla tret d'un mateix catàleg de moda decoratriu. I allí cap llibre. Potser els tindran en altra cambra immediata... Res, que tampoc. No cal cap llibre. Llibre fa nosa. Llibre caca. Llibre por... 

Per això demà celebrem el dia del llibre, senyores. Ja ho deia aquell: quan celebrem el dia d'alguna cosa és que aqueixa alguna cosa està passant-ho tan mal.

Jo vinc d'un silenci en què els llibres encara tenien la major prestància. Com a mínim per a l'aparença humana, que conec qui encarregà una col·lecció de llom verdós perquè li anava bé amb el cortinatge... Jo no puc ser cap exemple d'aquella altra generació tampoc perque el meu vici són els llibres i sí, la cambra més gran de les que conformen el meu pisset està dedicada a biblioteca... Carrasca llibresca, vaja! Però tots els meus companys d'estudi, de menuts, tenien a l'aparador dels seus menjadors llibres, molts i pocs. Dos no en faltaven perquè eren els tótems de la pols. La Bíblia i el Quixot. Tots els posseïem, o potser des del seu espai sacre, ens posseïen a nosaltres perquè ens miraven erts i muts. No ningú no els tocava. Tenir-los, però, era necessari... La idea jo la veig encara clara. El llibre era respectat com a fet distintiu, fins i tot a les nostres cases de treballadors gens sobrats. I la imposició religiosa i la nacionalcatòlica espànyica n'asseguraven com a mínim la presència exacta d'aquests dos vigilants mai no llegits. Tenies el Quixot i la Bíblia, mai no els llegies. Què pensaves, que la moda del no llegir venia d'ara mateix?, abans, les coses cultes, es feien en llatí. Així doncs "O tempora, O mores!".

Greu error el del nacionalime espanyol exclusivament castellanista, adoptar com a símbol el Quixot. No l'havien llegit els seus pròcers tampoc. El volgueren símbol d'estoicisme patri, logo de carreteres, icona d'unes formes i unes maneres quan, en haver-lo fullejat, haurien comprés que realment, el que escriví aquell Cervantes, Carabantes o Sirvent de Xixona, tant se'm dóna, no podia ser entreteniment ni anecdotari. Vinga a inculcar a la memòria col·lectiva l'acudit dels molins, potser el tema de les bótes de ví també, la bellesa d'una Dulcinea que mai no apareix a l'obra... Però el Quixot és tant, i tant més, i tant altre... És un goig llibertari, és un alé de revolta, una festa dels folls continuada, un tremolor que esgarra la societat i la bescanvia en necessitat de ser... Però aquella gent, i nosaltres amb ells, mai no ens hem atrevit a treure les robes negres al senyor Cervantes i llur obra, i així ha anat, que qui ens volia lliure ha acabat sent símbol d'imposició en ser-nos imposat.

Jo, si m'estime el Quixot, no és per la seua lectura. Me'l vaig fotre en exactament quatre vesprades, les dues magnes parts, depresseta i per a examen en la facultat. Vaig prometre'm, entre plors, que algun dia hi tornaria i no he tornat, i això que un servidor està fanatitzat per la cavalleresca i la bretànyica matèria, fins el punt que em recite passatges del sant Tirant, me n'he passat amb les lectures del cicle artúric i ara mateix m'estic discutint amb el Blandrín de Cornualla. Me l'estime perque sempre m'ha caigut simpàtic aquell home que era un xiquet i un boig, perque deia sempre les veritats. Que s'enfrontà amb aquells molins que veíem astorats quan viatjàvem al poble de mon pare, i que li passaven tantes coses xules i rares; vols dir que el que porta en el cap no és un casc sinó una bacenilla per afaitar-se antigament? La desraó en el món tan quadriculat dels llibres, mes que fóren adaptacions infantils i que provocaren, ho confesse, que de nano volgués anar a Madrid només per fer-me fotos davant el monument de la Plaza de España, i també dels lleons de les Corts (punyeter 23F...)... I me l'estime per l'única visió gran, veritablement orgullosa sense els prejudicis i perjudicis polítics que he vist, sense les ombres del negre vestit i la blanca gola, que s'ha fet per ací del cavaller de tan trista figura, la sèrie de televisió de dibuixos animats de Cruz Delgado, amb la música inoblidable, i meravellosa també, de Juan Pardo cantada per Botones... 



"Sancho no comprende a su señor. / Su cabeza es solo corazón. / Quijote es ilusión de nueva vida / y Dulcinea es el amor", i en tal fe voldria jo seguir vivint...

Que s'haja venut Shakespeare fins el sadollament (visca Hollywood!) com a llum, com a festa i finestra oberta per on entra l'amor i la música i el vent a la casa... On està la bellíssima Galatea? Jo que em sé de Rinconete i Cortadillos, del llicenciat Vidriera i de Persiles, ai el meu Persiles... Relegats sempre entre els plecs negres a tall de pols sobre la que poca llum es posa, i quan ho fa, com brillen...

("Persiles i Segismunda / se n'anaren a nadar /a la vora del riu mare / sense haver-se consultat./ Ella estimava les aigües. / Ell avorria el secà. / L'aire emponentava els muscles / i invitava a berenar / (Ei, hui berenem bé). / Féren l'amor sota els arbres / sense haver de suplicar"... beneïts Al Tall de quan eren Al Tall...).

Doncs bé. Hui fa quatre-cents anys de la mort física de l'escriptor Cervantes i se'l recorda de manera minsa, baixa, reiterada i, sobretot i com no, interessada de nou..., que no se'l saben ni tal ho volen els qui dirigeixen tot el destrellat polític cultural nacional d'un estat que no és més que les restes d'un imperi pel qui lluità Cervantes, tota la vida com passà volent-hi emigrar a les Índies, l'home... 




"Éste que veis aquí, de rostro aguileño, de cabello castaño, frente lisa y desembarazada, de alegres ojos y de nariz corva, aunque bien proporcionada; las barbas de plata, que no ha veinte años que fueron de oro, los bigotes grandes, la boca pequeña, los dientes ni menudos ni crecidos, porque no tiene sino seis, y ésos mal acondicionados y peor puestos, porque no tienen correspondencia los unos con los otros; el cuerpo entre dos estremos, ni grande, ni pequeño, la color viva, antes blanca que morena; algo cargado de espaldas, y no muy ligero de pies; éste digo que es el rostro del autor de La Galatea y de Don Quijote de la Mancha, y del que hizo el Viaje del Parnaso, a imitación del de César Caporal Perusino, y otras obras que andan por ahí descarriadas y, quizá, sin el nombre de su dueño. Llámase comúnmente Miguel de Cervantes Saavedra. Fue soldado muchos años, y cinco y medio cautivo, donde aprendió a tener paciencia en las adversidades. Perdió en la batalla naval de Lepanto la mano izquierda de un arcabuzazo, herida que, aunque parece fea, él la tiene por hermosa, por haberla cobrado en la más memorable y alta ocasión que vieron los pasados siglos, ni esperan ver los venideros, militando debajo de las vencedoras banderas del hijo del rayo de la guerra, Carlo Quinto, de felice memoria".

Així es descriu a l'inici introductori de ses Novel·les Exemplars. Així me'l coneixia de xicotet, i pel famós quadre, perquè els tenia a la primera biografia, no tan infantil com em semblava, que em vaig llegir mai. Felicíssim jo de rellegir-lo, l'única manera bona de llegir segons sant Joan Fuster. Em tornaré a prometre la lectura del Quixot? Anirem fent... 

El que sí que em promet és buscar com fer-me amb algun exemplar de la que tinc com a millor versió il·lustrada, la del meu estimat José Segrelles, que veié més enllà de tot plec negrellós i li donà vera llum... Un conegut meu, tecniquíssim pictòric, diu que si Segrelles vivira hui, pintaria anime, manga, així són els crítics... Ves a saber com tractaria la societat perduda d'ara el Quixot dit Cervantes, el tamany de la tralla contra els tan grans gegants quotidians que ens ofeguen... Vinguen temps, fugen costums! Llibre bo! Llibre bo!!!