.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dimecres, 27 d’abril de 2016

La mort d'en Colomer



Bigastro, a dimecres vint-i-set d'abril de 2016.


Des de ben menut, aquests versos m'han obsedit. M'arribaren cantats per Al Tall en el magnífic treball "Cançons de la nostra Mediterrània", gravat junt a Maria del Mar Bonet, que hui mateix compleix anys, quines casualitats... Això em fa pensar que la vaig escoltar per primera vegada en l'estrena del treball, celebrada, més casualitat encara, a la Glorieta d'Ontinyent allà pel 1982. Eixe "ben menut" meu es pot valorar exactament en huit anys...

Qui va ser aquell Colomer? La seua mort em va enamorar... Poca idea hi ha. Una cançó venuda com a tradicional mallorquina de la que he preguntat sense resposta. Ara mateix he trobat un fil del què podré estirar. Serà en temps millors, propers.

De les coses i idees i sentiments dels què m'he arribat a enamorar i m'enamore...

La d'històries que he imaginat i escrit a partir d'aquests versos cantats...




Dia vint-i-set d'abril
va sortir En Colomer
amb so correu de Mallorca
i pes camí se perdé.


Li tiraren salvavides
per sobre noticis d'ell.
Trobaren a seu mecànic
i no el trobaren a ell.


Tenia vint-i-quatre anys
quan sa desgràcia tengué.
M'en recodaré molts anys
de sa mort d'En Colomer.


I des cos d'En Colomer
es peixos ne gaudiran.
Aue si En Colomer no surt,
una festa li faran.


Li tiraran mil corones
en el fondo de la mar
i el qui pugui recollir-ne
recordatori en tendrà.