.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

diumenge, 17 d’abril de 2016

I quines raons sobre el Castell d'Almisrà?





El Camp de Mirra, a dissabte setze d'abril de 2016.

Exagerada la cosa...

Després de l'absoluta decepció que ens provocà l'inici dels actes commemoratius del quaranta aniversari de la recreació del Tractat, sembla que hui ens hem reconciliat amb el trellat.
José Ramón Ortega i Marco Aurelio Esquembre, d'ARPA Patrimoni, ens han deixat amb la boca oberta en parlar-nos de les actuacions arqueològiques que han empés des de fa uns anys al castell d'Almisrà.

Sincer et sóc, que vaig arribar amb un cafís de preguntes que, sense fer-les, van ser respostes puntualment i amb un doll d'informació pels conferenciants; tant que me'n vaig eixir enquimerat: com pot ser tant i tan complex i tanta raó i tanta desconeixença...? Quina feina més interessant i quins resultats més sorprenents, almenys per a mi, que no esparava ni tant ni tan aïna! Les tècniques de la fotometria a través de drons aplicades a l'arqueologia, i la interpretació infogràfica que realitzaren em deixaren estorat...


Me'n vaig amb algunes idees molt més clares, lloada sort...! El castell només és el capdamunt d'una medina bastant irrecuperable, com la banda de llevant del castell, d'on queda clara l'extracció d'una torre de l'homenatge molt semblant a la de Biar i Banyeres de Mariola (i potser on el senyor Descals, l'últim alcaid d'Almisrà, feu testament el 1305?, no està l'arqueologia per a respondre aquestes testamentàries) i on cal situar l'entrada al recinte. Aquesta banda és de difícil estudi i concreció perquè ha estat la més manipulada humanament al llarg de la història; es troba immediata a l'ermita de Sant Bertomeu, construïda segurament amb l'enderroc del castell. La Vila d'Almisrà fou despoblada després de la darrera revolta d'Al Àzraq i des de 1276 poca informació hi ha ja. Quedà el castell, que ja no tingué importància després del traspàs del senyor Descals, coincident (a lo manco i recorde jo ara) amb inestabilitats sociopolítiques més que acusades, en què hi hagué alguna razzia marínide a sou de Granada com la que cremà Cocentaina (venint precisament per la canal del Vinalopó) el setembre de 1304...  


Quanta cosa interessant i com seria de necessari seguir treballant els assumptes d'aquest puig, el primer "lloc històric" declarat BIC per la Generalitat Valenciana. Diners en falten, els professionals, magnífics, prestos estan.

El millor, que queda desterrada (i amén) la idea que la Torre del Conjurador, a l'ermita, era part del castell. Es construí, segur amb material de derroc i potser al XVI... Vaig tindre la sort d'accedir-hi la setmana passada per començar a tractar el tema dels conjurs, que ja va sent hora, i allò no podia ser almohade de cap de les maneres... Així que ja tenim altra rondalla bonica passada al cabàs del llegendari...

La pròxima vegada que visite el castell, prompte perquè aquell redòs m'enamora, miraré de cercar també el grafiti que trobaren i resteuraren. Ara, de moment, no pare de fer-li voltes a un assumpte que em té capciós. Que l'única moneda trobada, en un dels enderrocs de l'època, siga, justetament d'Alfonso el Sabio, allí, on signà el Tractat amb el bon Jaume I sent encara infant de Castella... Les coincidències no existeixen. La història, que pega moltes voltes per a tornar (i tornar-nos) al mateix indret...