.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

divendres, 29 d’abril de 2016

Dansant Kavafis...



Bigastro, a divendres vint-i-nou d'abril de 2016.

I hui, com que és l'aniversari del naixement i la mort del diví Kavafis, et passe tres poemes seus perquè proves de la seua divinitat i, en sentir-te pronunciar en veu alta els seus versos, pugues dansar amb sa música. Què curiós..., hui que és també el dia de la dansa...

DESIGS

Com cossos bells de morts que no han envellit 
i els han tancats, amb llàgrimes, dins una tomba esplèndida, 
amb roses per capçal i llessamins als peus- 
 així semblen talment els desigs que han passat 
sense que els satisfessin; sense una sola nit 
de goig que els fos donada, o un sol matí lluent.  




 
EN TANT QUE PUGUIS 


I si doncs no pots fer la teva vida com la vols, 
això almenys procura 
en tant que puguis: no l'abarateixis 
amb massa contacte del món, 
amb molts moviments i converses.

No, no l'abarateixis agafant-la, 
rodant sovint amb ella i exposant-la 
a la diària bajania 
de les relacions i els intercanvis, 
fins que es torni com una forastera enfadosa.  



UNA NIT

L’habitació era pobra i vulgar,
oculta dalt d’una taverna sospitosa.
Per la finestra vèiem el carreró
brut i estret. De baix estant
pujaven les veus d’uns quants treballadors
que jugaven a cartes i reien.

I allí, sobre el llit miserable i humil,
vaig posseir el cos de l’amor, els llavis
voluptuosos i rojos de l’embriagament,
rojos d’un embriagament tan gran, que ara,
mentre escric, després de tants anys!,
en la meva casa solitària,
ara jo m’embriago de nou.


No tot anava a ser Ítaca, no? Ni idealisme. Kavafis també follava.