.

.

"-Seràs roure, seràs penya,/seràs mar esvalotat,/ seràs aire que s'ìnflama,/ seràs astre rutilant,/ seràs home sobre-home,/ perquè en tens la voluntat./ Correràs per monts i planes,/ per la terra, que és tan gran,/ muntat en cavall de flames/ que no se't cansarà mai./ El teu pas farà basarda/ com el pas del temporal./ Totes les veus de la terra/ cridaran al teu voltant./ Te diran ànima en pena/ com si fossis condemnat."

El Comte Arnau.

Joan Maragall.

.


dimecres, 30 de març de 2016

Mare Ximo Torero i la nòvia...!!!!




Ontinyent, a Dimarts de Pasqua, vint-i-nou de març de 2016.



Vaig escoltar fa poc un cd que vaig comprar a la darrera fira de Guadassuar. "Home Romancer" es diu, molt desigual en massa coses. Si algun dia tinc temps, ja vos en parlaré.

Dues peces em van arribar... la que titulen Jo voldria que el Dimoni que tanca el recull, i que coneixia de Cocentaina (però com a Ai sí mossén, ja sabeu que això dels títols és la cosa més absurda del món...), i que segueix un dels reculls de Just Sansalvador. L'altra la presenten com a Cançó de Pasqua, i com que hi afigen dos punts, caldrà tornar a usar de cursives, : Ximo Torero. La coneixia, però no la tenia en absolut com a una peça pasqüera. Més aviat la titllava com una peça còmica pròpia del vodevil valencià dels anys anteriors a la darrera República, qui sap... El fet que a aquesta obra es presente sonorament més arrimada al fet cabareter que no a una circumstància  celebrativa resurreccional encara augmentava en mi la sensació... La composició és magnifica, tant pel treball d'Hilari Alonso, Xavier de Bétera i Naiet Cirerer (la veu encertadíssima l'apropa del tot als escenaris musical, no tant, però, la guitarrística, ben treballada per cert), com per tractar-se d'un producte de la factoria "Botifarra" (que dissortadament no es troba en altres peces del conjunt ni en el concepte desenvolupat, gens original després de tants anys com va xalant pel món la conlloga de Quico el Cèlio).
La lletra, en canvi, s'adiu perfectament a un cas típic pasqual, i sobretot, valencianot... Una història-joc eròtic en què com era costum, una parella de nuvis anaven a passar la Pasqua Florida juntets, farcida de tòpics lingüístics en què intencionalment es confon el fet gastronòmic amb l'eròtico-festiu. Picardies tradicionals que recullen i exploten tantíssimes cançons del temps i de la qual no escapa ni tant sols la pobra Tarara, quan veu que al pobre xiquet no se li empinava, encara...


"Ximo torero i la novia carregats d'un gran berenar

se n'anaren un dia de Pasqua
allà a la Petxina a passar la esprà.
Ella portava bon magre,
sobrassada i dos pans redons.
Ell portava una gran llonganissa,
ous i faves, i llomello
i de postres portava cacaus.



En un banquet,
ben assentats i juntets,
ella li diu: "-Ximo tinc fam".
La xurra, que està molt satisfeta
tira mà a la cistelleta
i li trau el berenar.



Ximo li diu:
"-Posa't al tall amor meu,
atraca't bé, no tingues por.
Que en Pasqua és cosa molt precissa
menjar-se la llonganissa
i després tastar els ous".





Ja veus. Una parella que puja als llavors afores de València, la "Petxina" Túria, lloc d'esplai pasqüer abans, amb menjar que s'adiu als malnoms de cadascun dels sexes diferenciats que volen passar a compartir-se en bon berenar i tal... Què vos direm si són metàfores ben manides ja...


La "Petxina" que dóna nom al topònim valencià.


Però jo tenia la mosca darrere l'orella. Aquesta cançó, gens coneguda al meu àmbit immediat, jo l'havia escoltat abans. Supose que de xicotet, a partir de la gravació que en va fer el grup Alimara. Segur... Però no diria jo que la conec d'altra cosa...? Sí, com si ma mare me l'havera cantat alguna vegada de ben menut...

Comence a rascar i, sense furgar-hi gens, me la trobe com una peça del folclor alacantí, recollida per exemple a Crevillent. Entreu, per favor, ací, i trobareu un fum de referents del sud que l'expliquen. El projecte Canpop la té registrada com a cançó picardiosa, també pasqual, a Petrer. I si mireu aquest video que ara vos penge, la trobareu cantada per una simpatiquíssima dona major de Crevillent. 



Les explicacions que l'acompanyen són també d'interés alt. A cada poble s'adapta la toponímia a alguna que siga reconeixible, s'afigen canvis semàntics, verbals... L'essència és la mateixa: eròtica popular i innocent per a èpoques pretèrites...

Finalment, li puc preguntar a ma mare. Li la cante. Queda autènticament estorada. Quin poc trellat de lletra, Senyor... Clar que te l'he cantada, i en castellà... Si és aquella sarsuela... A vore... "Donde estarán nuestros mozos...". Sí... Home...! La del Soto del Parral!!!!

I és cert. Un dels cors. La "Ronda de enamorados"...

"¿Dónde estarán nuestros mozos,
que a la cita no quieren venir,
cuando nunca a este sitio faltaron,
y se desvelaron por estar aquí?.
Si es que me engaña el ingrato,
y celosa me quiere poner,
no me llevo por él un mal rato,
ni le lloro, ni le imploro,
ni me importa perder su querer


Ya estoy aquí, no te amohines, mujer,
has de tener fe ciega en mí.
Te quiero, mi moza garrida,
segoviana de mi vida, sin ti no sé vivir.

No he de dudar cuando te cases, mi amor;
me ha de curar la bendición.
¡Ay, mozo!, soltera no hay reposo;
el día que nos casemos, se acaba mi desazón.



Tiempo nos queda, zagala,
de poder en la boda pensar;
disfrutemos la vida de mozo,
que para amarrarnos, siempre habrá lugar.

Siempre me dices lo mismo;
tus consejos no quiero escuchar,
porque sabes decir muchas cosas,
cariñosas, engañosas,
pero nunca te quieres casar.


Dudas de mí, y no debieras dudar,
que yo por tí, sabré luchar, no miento,
Mi gozo garrido, segoviano presumido,
que no me has de engañar.

Me casaré cuando tú quieras, mujer,
tuyo será todo mi amor.
Bien mío, en tu querer confío;
muy pronto será mi casa un nido para los dos.

No me engañes, embustero,
porque es desamor engañar.

No te engaño, recelosa,
que te sé querer de verdad".






.


Ostres, ostres, ostres... Així que de tradicional..., no pot ser anterior a 1927, que és quan es va estrenar La del Soto del Parral (amb llibret d'Anselmo C. Carreño i Luis Fernández de Sevilla, i amb música de Reveriano Sotullo i Joan Vert...). I què serà la versió valenciano-alacantina? (i on haurà eixit primer, tan poc diferent com és...). Una burla d'aquesta mateixa peça, un festeig a Segòvia, pulcrament fi i en cap ocasió massa malintencionat... Ves a saber si eixiria com a inspiració, reacció, burla, simple versió, interessada reconstrucció.... Veus? Tampoc no anava jo massa mal encaminat amb el fet escènic! Això sí, no tinc clar si versió, pastitx, burla irònica..., queda clar, però, que no és un homenatge... Sí que segueix el mateix procés d'altres melodies de l'època (ara em ve al cap el cas curiosíssim del Maseret si vas a l'hort provinent del Marguerite francés - "Si tu veux faire mon bonheur, Marguerite donne-moi ton coeur...") que tinc la sensació que no estarà molt lluny (Maseret-tomasín obliguen, abans que es canviara en Ramonet o qualsevol altra versió posterior), atés el costum mariolenc (Alcoi, Bocairent...) encara existent de versionar hits de cada any per a un ús festiu ... 

Ja veurem si trobem alguna meravella més. De moment, la cançó ve d'una sarsuela. I això la fa també, i deixa'm que duga descaradament l'aigua al meu molí, valenciana. 
Què Joan Vert no era carcaixentino-ontinyentí?