.

.
"Señores guardias civiles:/ aquí pasó lo de siempre./ Han muerto cuatro romanos/ y cinco cartagineses."

Reyerta.
Federico García Lorca
.


.

.

diumenge, 13 de març de 2016

En l'homenatge a Saül, a Cocentaina.





Cocentaina, a dissabte 12 de març de 2016.

Les coses més boniques, per acoradores, per senzilles, passen així com un vent. No donarem cap importància al seu pas només acaronar-nos, no les podem veure. Arribarà un temps que no podrem entendre'ns sense elles, perquè seran arrel.

Ahir, la colla Mal Passet de dolçaines i tabals, on guarde un grapat de gent ben estimada, van retre un homenatge al meu germà. Li atorgaren el premi "Passet a passet" per la seua contribució d'anys al redreçament de la dolçaina.


El concert fou molt del meu grat. Més que res perquè fa molt de temps que no acudisc a concerts homenatges ni de música morocristiana. Bé saps quines són les meues raons i quan faig excepcions, per què les faig. Una de les coses més curioses és que no coneixia moltes de les peces. "Linga Oba", per exemple, em va semblar molt ben resolta però massa tòpica, bona pel què va ser feta, molt bona, però potser no per a una antologia. Potser fou la peça menys a valorar per mi, i en absolut per la interpretació. "Tendresa", pel mateix camí, va estar molt ben interpretada, magistralment i emotiva, però com que no connecte amb ella, no va haver manera de trobar la posició sobre els massa angoixants seients del Teular socarrat. "Esclafamuntanyes", ací sí que vaig vibrar, i amb "Cora" i "Andrea", ausades les sorpreses que em vaig endur, xe, cosa bona de veritat.. I em quede amb "Sagittarie". Com va sonar! No l'havia escoltada millor. Han passat ja deu anys i següeix emocionant-me com el primer dia aquell sageter de la Mariola... I la fi de festa, millor que cap altra tria, l'"Al Tall x sempre" aquell tan resultadista aparentment, però també tan ben preparat. La tria bona... Jo, per la meua part, hauria provat d'afegir "Lament", però els dolçainers haurien acabat més rebentats que no caldria, no... Bé, la part musical, ben interessant.






Però vull quedar-me, pel vent aquell fred que em pegava en la cara, en un simbolisme que cap component del Mal Passet ni cap presentador del món podrien mai sospitar...


Vos ho he contat moltes vegades i vos ho recompte. Els meus iaios Paquita i Leopoldo, socarrats de pro, amics de Gustavo Pascual Falcó, s'estimaven la música com a cap altra cosa. Paquita "Carrasca" mateixa en feia bandera des del seu exili ontinyentí... En l'Entrada, escoltava tant de lluny les carabassetes perquè el seu cor les cercava entre totes les melodies que anaven arribant-li, i des d'eixe lluny mateix, ja es sentia més a casa encara: "Ahi ve ara la música del meu poble!". Ahir, i per més que els meus pares estigueren emocionats, jo pensava en els iaios, i sobretot, en la persona que més orgullosa hauria estat de veure que en el seu estimat poble es feia homenatge al seu nebot menut, ma tia Mila (Z. Soler i Moltó).




Per això agraïsc tant a les ties que ens acompanyaren, algunes d'elles ben nervioses i emocionades... Encara queda saba en la família dels "Carrasca". Potser siga una idea en extinció, però alguns que en creiem guardar l'essència la volem també de futur...

Mon pare, ma tia Mensín, ma mare, ma tia Adelia, el meu germà i les ties Milagro i Conxi..., exceptuant mon pare, quanta Carrasca junta...