.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

dissabte, 12 de març de 2016

En la mort de Joan Blasco


Si la dolçaina té, hui, dignitat, és per les persones que n'heretaren l'ofici dels vells corremóns, agosarats supervivents de grapats de tradicions festèriques revingudes. En remesclar-la amb la passió pròpia per la vida i l'horitzó, provaren d'alçar-la i alçar-se i, de retruc, alçar-nos. Només calia refer repertoris (només, dic jo...), encertar-ne els materials i les formes de l'objecte subjugat a les modes i llurs oblits, i sobretot, fer-se exemple d'ús. Exemple de participació, bonhomia i, en poder ser que enganxaves algú, també de mestratge.
Aqueix joc dut tota a l'una és el què ens ha dut una dignitat per a la xirimita mai no tinguda abans. Val, també ens ha dut el negoci i els corresponents bufadors, sempre els hi haurà en qualsevol ofici... Què bonic, segueix sent ofici, el de dolçainer. I jo me l'admire... Vaig saber com rebentava boca, cap i cor cada correfoc on no arribava, cada manifestació on perdies l'oremus... Ara, em mire els dolçainers i veig que el món dels correcamins de la nostra sonoritat més nostra, aquella de l'abans, segueix ben viva. Però hi veig també el treball metòdic i l'interés cert i indiscutible per fer de l'instrument l'un entre tants que ens ha de definir davant el món.

Ahir soterraren al Mestre Major dels dolçainers. Potser dels qui més camins ha fet per fer normal el pas d'aquella vora isolada a l'actual jardí variat de tantes vares i colors. D'aquell poquet treball i tan disputat, que l'ofici només l'ensenyaven els tocadors als seus fills i les partitures es guardaven a un ara mateix de florilegis continuats. D'un món a un altre. I tot de manera senzilla, constant i perseverant, això sí.

Ara, se li retran els homenatges que calga, que calen. Homenatjant-lo a ell, ens homenatgem també nosaltres com a poble. Però espai! Qualsevol homenatge que se li puga fer no pot ser només un acte de lluïment d'un nòs onanista genèric. Mai! Cal que siga, per damunt de tot, una mena de compromís (passeu-me la paraula malgrat la nova connotació politiquera que ací no vull), de pacte social per seguir en el camí de redreçament de la xaramita i del món i móns que ella genera i fa regolfar en una societat que, en tenir-la com a ítem propi, puga reconeixer-se en ella amb orgull. Desterrem per sempre els bufadors a conveniència (en tots els sentits...) i fem de nou brillar les notes més agudes d'allò que volem ser. Ens cal ser millor del què fórem, i serem millor del què som. I ara, van morint-nos els exemples.

Joan Blasco i Ribera (Torres Torres 1928, València 2016). Descanse en pau.
Potser el millor, quan te'n vas, és riure per la feina feta, pels hereus que ha deixat ton esforç...