.

.
"L'estel d'un esguard/ i el d'una senyera,/ la guerra i l'amar:/ la sal de la terra./ Al llavi una flor/ i l'espasa ferma".

Divisa. La Gesta dels Estels.
Joan Salvat-Papasseit.
.


.

.

dimarts, 15 de març de 2016

Baixa el Sant Crist...



Jacarilla, a Dimarts de Passió, quinze de març de 2016.

Fa poc, en trobar-me al facebook el cartell anunciador, vaig enterar-me que a Bocairent, la Parròquia de l'Assumpció, i per celebrar l'any sant que els catòlics estan commemorant enguany, promovia la baixada del Sant Crist des de la seua ermita. No estic molt posat en això de les santedats anuals de per ara... Recorde, això sí el darrer any d'aquests, el jubilar del 2000. Ara, la celebració commemora la Misericòrdia divinal, i a falta d'algun ítem o millor en lloc de significar cap fita solemnial coneguda, sembla que la proposta papal gira al voltant d'un punt creencial concret, un atribut diví però també un activisme propi dels fidels, que tal i com marca el seu catecisme, pot concretar-se en obres, espirituals (ensenyar a qui no sap, donar bon consell a aquell qui el puga necessitar, corregir el qui s'equivoca, perdonar les injúries, consolar els afligits, tolerar els defectes del proïsme i pregar pels vius i els difunts) i també corporals (donar de menjar a qui té fam i de beure a qui té set, vestir els despullats, visitar els malalts, assistir els presos, donar posada al pelegrí i sepultar els morts).

No vaig poder-hi acudir i m'hauria agradat sobremanera. No és cosa corrent veure com es treu el "Sant Cristo Gros", com diu la facècia. Una tradició tan nostra com en decadència, com la de processionar una figura religiosa per demanar bonances al clima o paus socials, no és cosa de veure tots els dies! I el millor és que, en aquest cas no hi ha cap malvestat que combatre i Bocairent va avant, com va el temps... Quan de jove llegia com treien al meu poble el Crist de l'Agonia en les epidèmies de còlera o el Sant Crist de Baix de l'Orgue abans que es cremara en la guerra i s'oblidare en les memòries (la darrera va ser per commemorar el teòric 1900 aniversari de la mort de Crist, el Divendres Sant de 1933), sempre m'imaginava una parafernàlia especial i certament colpidora. De moment, les tretes commemoratives sempre m'havien oferit una imatge certament recordable... La darrera, la del Crist de l'Agonia pel cent cinquanta anys de les Festes (2010), va tindre des de neu, sucedanis acrílics de mantes tradicionals, i polèmica per l'ús (correctíssim) de la Marxa de Granaders...

No passa res. M'hauré de conformar amb les fotos que em passa Juanjo Alcaide. I quines fotos? Si la que tanca aquest text vos agradarà per la forma, llum, contingut, perspectiva..., de ben segur que la que l'obre vos haurà entusiasmat. Jo encara estic tremolant... És l'ideal de fotografia històrica. No només documenta l'acte sinó que la seua bellesa formal, el contingut que mostra, junt a la tècnica, la profunditat tan absoluta, els angles cercats, el color... Tot plegat atorga un conjunt de lectures i simbologies tan variat, punyent i profund que imagine que serà una de les imatges més aplaudides de Juanjo en el futur... 

Em trec el barret...

I com se'm fa d'estrany escoltar "van a baixar el Sant Crist", quan per a mi, i els que no som de Bocairent, el Sant Crist és, justament, l'ermita que acull la imatge d'aquest nom, que li'l presta i l'amplia... Per a nosaltres és la fita en el paisatge... Com és el món, que el contingut i l'origen ens són tan rars als forasters. Tant, potser, com trobar aquesta imatge sent passejada pel poble, seixanta-tres anys que no ho feia...