.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


Si no pots amb l'enemic, unix-te a ell...

.

.

dijous, 24 de març de 2016

Arreglats anem...



 Perdut per la Ribera del Xúquer, a Dimecres Sant, vint-i-tres de març de 2016.

Com que tot ho faig nou, i no deixe sendes velles més m'encanten les novelles, aquest Divendres Sant de falsa folgança, l'he aprofitat per fer "ço qui cau" que diria el clàssic i, en acabar les obligacions, perdre'm literalment, entre dossers i arreglos. A les cinc de la vesprada m'he vist assegut a Alzira, vora una font d'aquelles terreres que munten l'aigua per esclatar-la en un no res entre els crits escolars, ratllant versos salvatges que em mostren... 

I en no saber ni l'hora, he fet com no he fet mai, anar tirant pels carrers de tots els anys, desconeguts per ser de dia, fins arribar a encetar els dossers pel darrer, el de la Soledat i, des d'allí, i ja amb mapa, he anat seguint a poc a molt cada planta baixa engalanada que representa escenes de la passió de Crist i les accions i reaccions dels seus coetanis, que això són els dossers...


Quanta aigua he vist enguany, i moviment també... Per més que la quietud m'atrapa quan s'esforcen els confrares en treure un poc de llum de la foscor. Les cues llargues, més que no en els darrers temps. Però això és bo, perquè indica que qui només falcava quatre garlaines ara ha repensat millor la funció d'aquesta tradició tan bella i més s'esmerça.


Així i tot, la senzillesa segueix atrapant-me. Això i escoltar a la gent com comenta, com diu el com viu cada element. Hi ha pocs santets que arrisquen, hi ha qui munta autèntiques catedrals efímeres. A mi, ja ho saps, m'atreu el barroc més senzill, però barroc...

... no sé com dir-t'ho. Aqueixos personatges que només per ells ja mereixen homenatge visual, realçament, visita encara... Aquelles teles estudiades, aquells detalls naïfs, el costumisme acostumat... Tot em cap quan és l'expressió de l'enginy humanal dut a la quotidianitat anual d'uns decorats que, a més i a molts, mouen a Fe...


I feia temps que no veia atreviments estructurals..., algú que ha conegut Sevilla i els seus pebrassos ens els ha volgut regalar, i ho agraisc. Aquestes coses sempre són d'agrair. S'aconsegueixen senzillíssimes meravelles amb l'observació i la recreació, si aquesta és acurada.


I encara com, dossers al ras! Que els de la Sang bé ho poden...


Aigua i descans, i l'oració d'amarg calmada...


I empés pel vent del tenir temps, enguany enjorn, cap a Alberic que he emprés viatge... Si a Alzira vas i en un pis-pas prens un fullet que et dóna mapa, ací al costat vas tal com vas, sense saber, només voler... Però hi ha cas, què trobaré els arreglos? Doncs sí, ha costat, amunt i avall sens direcció, uns quants n'he vist, menys treballats, però digníssims. Aquest per cert, del Calze és, m'ha complagut...


De veritat, arreglat vaig d'un lloc cap l'altre... Em defén bé eixe sentit que solc tenir de ben saber guiar-me... Encara com... Que ha quedat marge de pujar a Tous... No ho he fet mai! I enguany que puc, que no duc llast ni gest que es queixe cal abusar d'aquesta sort d'anar amb mi en plaent viatge. I a Tous que hi vaig i Tous que volte.
I m'impressiona el treball conceptual que acompanya el Natzaré en poliuretà expandidament blanc punxegós, quant de no dir tot ben dient amb les espines que fan de món sent el camí la creu... Lluït passatge...



I encara com, entre el reixat d'un adosat, cova que surt amb encreuat i mare dolorosa, bona mort... Treball a manta...

Dues conclusions haurem extret. Primer la meua: és un plaer recórrer llocs per ben gaudir de tradició, fer camirars, cansar-te on vas fent visitori... Després la teua que és de raó. Sergi, colló, compra't altra càmera...