.

.

"-Seràs roure, seràs penya,/seràs mar esvalotat,/ seràs aire que s'ìnflama,/ seràs astre rutilant,/ seràs home sobre-home,/ perquè en tens la voluntat./ Correràs per monts i planes,/ per la terra, que és tan gran,/ muntat en cavall de flames/ que no se't cansarà mai./ El teu pas farà basarda/ com el pas del temporal./ Totes les veus de la terra/ cridaran al teu voltant./ Te diran ànima en pena/ com si fossis condemnat."

El Comte Arnau.

Joan Maragall.

.


dilluns, 21 de març de 2016

Apassionats a Xàtiva...



Xàtiva, a Diumenge de Rams, vint de març de 2016.

Torne, quina sort, a viure la Passió socarrada. 

Xàtiva encara està desestabilitzada pel sotrac que li són les falles i sembla que l'adaptació apressada i tan immediata al pas processional dol en massa sentits, en els gestos potser és on més es nota, en l'encavallament de la il·luminació, en un cansament ritual que notem en l'ambient, rebolcat de segur per la il·lusió de qui pren aquest joc com a repte. El que queda patent és la necessitat de fer, d'oferir-se en el millor de cadascú per acabar ja d'una vegada, per apartar aquest calze d'un bon vi que, de tant beure com s'ha begut, per més bo que resulte, ja embafa.

El resultat? De nou la meravella poètica de text i d'acció encavallats. Amb cantells suavitzats, amb posats més amables pel que fa l'afrontament d'escenes esmolades i d'instants que demanaven de la senzillesa del conjunt. S'ha notat el passar del ribot sobre el fustam,  més brillant ara després de la polida. Noves actuacions de preciosa factura venen a sumar-se a les altres que hem tornat a aplaudir de valent. I tot plegat, sembla que conduisca a una necessària consolidació, un vernís que vindrà fet assentament patrimonial reconegut, que signifique pels anys tradició . I així, vestida d'aquestes túniques socials, no buscades del tot però sí convenients dins el rodar d'aquest món de necessaris prescindibles, la Passió consolidarà un espai propi defés i pujat. De repetir el motiu, de millorar la factura, suposa ja una proposta identificativa única que cal aprofitar per part del poble. Esperem que el camí no la faça canviar els supòsits primers.



Trobar entre tanta veleïtat eclesial, parareligiosa o filocreencial una realitat festiva (commemorativa) com aquesta, en què no només amb la llengua del poble s'ofereixen les paraules sacres sinó que es diuen amb el gest tranquil de la poesia, és cosa que agraïm íntimament. D'ací, i sobretot, el nostre recolzament. Una poesia que no és feble i que acusa amb l'assenyalar de les culpabilitats del món, allunyat de qualsevol beguinesa beata per assolir un aspecte religiós ver, radical pel fet mateix de l'abraç a l'arrel. Un recomptar la més vella de les desgràcies que recorda el poble i del que fa bandera celebrativa primaveral, que ací puja en lluminositat malgrat la tragèdia que planteja, anunciada a cada plec escènic, en la ràfia que tapissa l'escenari, en el mateix alé de la música que acompanya, en les branques esbarbussades d'olivera que no es veuen més que fetes justa d'ombra i llum al terra...


Enguany, l'art preparatiu ens ha oferit un cartell extraordinari, però també un llibret d'aquells que marquen, amb una col·lecció de fotografies excelses, obra de Javier Soro (ací mateix en podeu veure algunes), que s'adiuen del tot a la necessitat aquesta que s'empeny cap a dins nostre, set de la mística puntual del rar rerahivern que se'ns allarga. Potser per això ens han tornat a arribar tant les creacions actorials amateurs que se'ns regalen, com ara la de Judes, espectacular en si mateixa i en sa mort, una Magdalena calma i erta, el Cor que no ens cansarem d'aplaudir com a idea genial i factura en essència mestral..., i la Maria, de nou mereixedora de tot elogi, cansada de gest i de peus, de camí i d'ofrena i de foc..., tot reduït en una contricció ferma, segura, encarnadora de tot allò moral que la figura necessita representar, tan lluny del que sovint se'ns presenta...

Un detall vos contaré. Pot resultar impropi, dur també potser. No vull a ningú ofendre ni que cap persona s'hi puga sentir molesta perquè és només un sentiment catàrtic que jo vaig tindre la sort rara de gaudir... En el moment del pas de l'encreuellat, els soldats i la plebe insultadora pel meu davant, tant de prop com els vaig tenir..., mare! les aromes diverses i rebregades de robes i gents i, sobretot, l'olor puntual intensa de la suor del més que excel·lent Jesús, se'm van endinsar. Tant que va provocar-me un calfred inacabable. Temps feia que no se m'erissava la pell, i això no hi ha com agrair-ho...

El meu reconeixement a tots els qui fan possible aquesta meravella. Espere que l'any proper siga més la gent que puga apropar-se a conéixer-la. L'esforç múltiple, i enguany més que punyent, de qui tan treballa per oferir-nos tanta bellesa, cal recompensar-lo. Jo, em trenque les mans tot aplaudint...




No vaig poder anar-me'n sense saludar el senyor director, Víctor Torres, a qui remercie les atencions amb mi i el seu admirat treball,  i als actors. I clar, calia fer-me una fotografia amb Nieves Pont, que no trobaré, de nou, aquests dies una imatge més preclara del que caldria pensar que fou Maria..., i a qui em prenc la llibertat de dedicar aquests versos que ara em creixen, atesa la impressió de son ben fer...


Maria fent

Amb peus d'espart, descalços front la mida
passional del fet d'anar anant
segons l'escrit, senyales aterrida
el llas camí que en dol vas tramuntant...

Actues joc, i en tal catarsi dida
et fas d'un món d'impost que, rebregant,
ha marcat fort i n'ha fet fart de vida.
Mirant espai, fent plor del murmurant.

Alces els ulls i els tants ulls com et diuen
seguidament s'estimen què has mirat.
Un cor tan blanc i tal foscor s'adiuen
només fets gest senzill, llas i cansat:
ton cos fet cos del tràgic que reviuen.
Jo em meravell del ver de l'actuat.