.

.

LA MORT, CONTADA AL NEN DEL VEÏNAT

La Mort venia de vegades,
però mai no se'n volia anar,
car es trobava bé,
allò que es diu ben bé,
ja saps,
com tu quan surts al corral i jugues
amb els pollets i amb els conills
i agafes una pedra verda
i la trenques amb una pedra blanca
i et poses a plorar de sobte
perquè sí, sense cap moriu,
i com ningú no et fa cas
calles,
i després tornes a jugar
amb açò o amb allò...
Mai no se'n va anar, la Mort,
i es va quedar per a sempre amb nosaltres,
la Mort, ja sap.

Vicent Andrés Estellés.

.


dimecres, 30 de març de 2016

A banderades...


Montaverner, a Dilluns de Pasqua Florida, vint-i-huit de març de 2016.

Feia massa anys també que no passava per la festa de Sant Blai de Montaverner. Eixe "massa" és fàcil de definir, tants que quan m'ha tocat publicar fotografies d'aquesta celebració quan he parlat dels Balls de Bandera valencians, em feia un cert pudor el presentar-les tan passades. I no és que la festa haja canviat. Ni un pèl s'ha mogut del què tantes vegades he pogut aplaudir... M'agrada apropar-me el Dilluns de Pasqua, que és el dia en què es processona aquell santet que diu la llegenda que els Tunos furtaren dels belgidans...
Sempre hi ha la processó, la traca i després un castell de focs que aprofita d'allò més bé per cloure amb alegria i tro el llarguíssim cicle passional i el tan breu pasqual... El Diumenge tot queda més sec i a mi em cansa tant de cotxe. De matí cap a l'Angelet d'Alfarrasí, dinar familiar, tornar a Montaverner... Res, dilluns i content...



Així que, en acabar de menjar la mona i l'ou en família, cotxe i cama, a veure si la tradició és seguida... Ho dubte?, no mai podria. Si no és pel retard amb l'horari previst i la visió curiosa del rector-reporter fent mans i mànegues per cobrir totes les seues vessants vocacionals; i això és bo també, que les coses ben fetes no siguen dutes pel vaivé de les modes que arreu arrosseguen el que queda del vell... Per a la vespra la cosa moderna de les orquestres i els balls...! El Capità, els alferes, el banderer..., tots van passant marcant amb els seus gestos barrocs  però de música i roba molt més moderna i, per tant, sorprenent pel novell visitant, l'honor al sant i el reconeixement a un poble i a un costum tan arrelat al temps com d'origen oblidat. Això és la "tradició". D'on ve tot? Ací vos passem un enllaç al darrer article que hem ratllat sobre el tema. Els joves marquen així, amb el ritual de pas públic, la seua entrada en la vida adulta. Que els siga bona i recorden aquests dies amb complaença.

Afegirem, perquè hi quede constància que el banderer afegí una passada més de bandera a les tres que son consuetudinàries.. I també insistiré per creure-m'ho: va sent hora de buscar una nova càmera, xe...