.

.

"-Seràs roure, seràs penya,/seràs mar esvalotat,/ seràs aire que s'ìnflama,/ seràs astre rutilant,/ seràs home sobre-home,/ perquè en tens la voluntat./ Correràs per monts i planes,/ per la terra, que és tan gran,/ muntat en cavall de flames/ que no se't cansarà mai./ El teu pas farà basarda/ com el pas del temporal./ Totes les veus de la terra/ cridaran al teu voltant./ Te diran ànima en pena/ com si fossis condemnat."

El Comte Arnau.

Joan Maragall.

.


dijous, 31 de març de 2016

40 anys de la recreació del Tractat d'Almisrà



Ontinyent, a dijous trenta-u de març de 2016.

Ep!, que no podíem esperar ja més temps. Ens cremava a les mans la darrera producció del tàndem Juanjo Alcaide-jo mateix. Ara parlàvem de com estem de contents del treball que hem fet mentre tastàvem una cocacola de vainilla... Ja veieu que som capaços de treure punta fins i tot al meu betlem, protagonista del cartell i del full informatiu dels actes commemoratius de la data del Tractat (26 de març de 1244) i del 40 aniversari de la seua recreació històrica. I protagonista també dels mateixos actes, ja que estarà exposat (el d'enguany, clar) entre molts altres elements interessants, en l'exposició que s'inaugura a Ca'l Rull el proper dissabte 9 d'abril.

Ací teniu el programa d'activitats. Trobe que és d'allò més complet i interessant. No cal dir que vos esperem en tots els actes...


Res, que sembla que no tenim aturador. Crec que ha quedat tot d'allò més bé. Qui anava a dir-me que el Betlem de 2015 anava a donar-me, com tanta altra cosa darrerament, més alegries...

dimecres, 30 de març de 2016

Mare Ximo Torero i la nòvia...!!!!




Ontinyent, a Dimarts de Pasqua, vint-i-nou de març de 2016.



Vaig escoltar fa poc un cd que vaig comprar a la darrera fira de Guadassuar. "Home Romancer" es diu, molt desigual en massa coses. Si algun dia tinc temps, ja vos en parlaré.

Dues peces em van arribar... la que titulen Jo voldria que el Dimoni que tanca el recull, i que coneixia de Cocentaina (però com a Ai sí mossén, ja sabeu que això dels títols és la cosa més absurda del món...), i que segueix un dels reculls de Just Sansalvador. L'altra la presenten com a Cançó de Pasqua, i com que hi afigen dos punts, caldrà tornar a usar de cursives, : Ximo Torero. La coneixia, però no la tenia en absolut com a una peça pasqüera. Més aviat la titllava com una peça còmica pròpia del vodevil valencià dels anys anteriors a la darrera República, qui sap... El fet que a aquesta obra es presente sonorament més arrimada al fet cabareter que no a una circumstància  celebrativa resurreccional encara augmentava en mi la sensació... La composició és magnifica, tant pel treball d'Hilari Alonso, Xavier de Bétera i Naiet Cirerer (la veu encertadíssima l'apropa del tot als escenaris musical, no tant, però, la guitarrística, ben treballada per cert), com per tractar-se d'un producte de la factoria "Botifarra" (que dissortadament no es troba en altres peces del conjunt ni en el concepte desenvolupat, gens original després de tants anys com va xalant pel món la conlloga de Quico el Cèlio).
La lletra, en canvi, s'adiu perfectament a un cas típic pasqual, i sobretot, valencianot... Una història-joc eròtic en què com era costum, una parella de nuvis anaven a passar la Pasqua Florida juntets, farcida de tòpics lingüístics en què intencionalment es confon el fet gastronòmic amb l'eròtico-festiu. Picardies tradicionals que recullen i exploten tantíssimes cançons del temps i de la qual no escapa ni tant sols la pobra Tarara, quan veu que al pobre xiquet no se li empinava, encara...


"Ximo torero i la novia carregats d'un gran berenar

se n'anaren un dia de Pasqua
allà a la Petxina a passar la esprà.
Ella portava bon magre,
sobrassada i dos pans redons.
Ell portava una gran llonganissa,
ous i faves, i llomello
i de postres portava cacaus.



En un banquet,
ben assentats i juntets,
ella li diu: "-Ximo tinc fam".
La xurra, que està molt satisfeta
tira mà a la cistelleta
i li trau el berenar.



Ximo li diu:
"-Posa't al tall amor meu,
atraca't bé, no tingues por.
Que en Pasqua és cosa molt precissa
menjar-se la llonganissa
i després tastar els ous".





Ja veus. Una parella que puja als llavors afores de València, la "Petxina" Túria, lloc d'esplai pasqüer abans, amb menjar que s'adiu als malnoms de cadascun dels sexes diferenciats que volen passar a compartir-se en bon berenar i tal... Què vos direm si són metàfores ben manides ja...


La "Petxina" que dóna nom al topònim valencià.


Però jo tenia la mosca darrere l'orella. Aquesta cançó, gens coneguda al meu àmbit immediat, jo l'havia escoltat abans. Supose que de xicotet, a partir de la gravació que en va fer el grup Alimara. Segur... Però no diria jo que la conec d'altra cosa...? Sí, com si ma mare me l'havera cantat alguna vegada de ben menut...

Comence a rascar i, sense furgar-hi gens, me la trobe com una peça del folclor alacantí, recollida per exemple a Crevillent. Entreu, per favor, ací, i trobareu un fum de referents del sud que l'expliquen. El projecte Canpop la té registrada com a cançó picardiosa, també pasqual, a Petrer. I si mireu aquest video que ara vos penge, la trobareu cantada per una simpatiquíssima dona major de Crevillent. 



Les explicacions que l'acompanyen són també d'interés alt. A cada poble s'adapta la toponímia a alguna que siga reconeixible, s'afigen canvis semàntics, verbals... L'essència és la mateixa: eròtica popular i innocent per a èpoques pretèrites...

Finalment, li puc preguntar a ma mare. Li la cante. Queda autènticament estorada. Quin poc trellat de lletra, Senyor... Clar que te l'he cantada, i en castellà... Si és aquella sarsuela... A vore... "Donde estarán nuestros mozos...". Sí... Home...! La del Soto del Parral!!!!

I és cert. Un dels cors. La "Ronda de enamorados"...

"¿Dónde estarán nuestros mozos,
que a la cita no quieren venir,
cuando nunca a este sitio faltaron,
y se desvelaron por estar aquí?.
Si es que me engaña el ingrato,
y celosa me quiere poner,
no me llevo por él un mal rato,
ni le lloro, ni le imploro,
ni me importa perder su querer


Ya estoy aquí, no te amohines, mujer,
has de tener fe ciega en mí.
Te quiero, mi moza garrida,
segoviana de mi vida, sin ti no sé vivir.

No he de dudar cuando te cases, mi amor;
me ha de curar la bendición.
¡Ay, mozo!, soltera no hay reposo;
el día que nos casemos, se acaba mi desazón.



Tiempo nos queda, zagala,
de poder en la boda pensar;
disfrutemos la vida de mozo,
que para amarrarnos, siempre habrá lugar.

Siempre me dices lo mismo;
tus consejos no quiero escuchar,
porque sabes decir muchas cosas,
cariñosas, engañosas,
pero nunca te quieres casar.


Dudas de mí, y no debieras dudar,
que yo por tí, sabré luchar, no miento,
Mi gozo garrido, segoviano presumido,
que no me has de engañar.

Me casaré cuando tú quieras, mujer,
tuyo será todo mi amor.
Bien mío, en tu querer confío;
muy pronto será mi casa un nido para los dos.

No me engañes, embustero,
porque es desamor engañar.

No te engaño, recelosa,
que te sé querer de verdad".






.


Ostres, ostres, ostres... Així que de tradicional..., no pot ser anterior a 1927, que és quan es va estrenar La del Soto del Parral (amb llibret d'Anselmo C. Carreño i Luis Fernández de Sevilla, i amb música de Reveriano Sotullo i Joan Vert...). I què serà la versió valenciano-alacantina? (i on haurà eixit primer, tan poc diferent com és...). Una burla d'aquesta mateixa peça, un festeig a Segòvia, pulcrament fi i en cap ocasió massa malintencionat... Ves a saber si eixiria com a inspiració, reacció, burla, simple versió, interessada reconstrucció.... Veus? Tampoc no anava jo massa mal encaminat amb el fet escènic! Això sí, no tinc clar si versió, pastitx, burla irònica..., queda clar, però, que no és un homenatge... Sí que segueix el mateix procés d'altres melodies de l'època (ara em ve al cap el cas curiosíssim del Maseret si vas a l'hort provinent del Marguerite francés - "Si tu veux faire mon bonheur, Marguerite donne-moi ton coeur...") que tinc la sensació que no estarà molt lluny (Maseret-tomasín obliguen, abans que es canviara en Ramonet o qualsevol altra versió posterior), atés el costum mariolenc (Alcoi, Bocairent...) encara existent de versionar hits de cada any per a un ús festiu ... 

Ja veurem si trobem alguna meravella més. De moment, la cançó ve d'una sarsuela. I això la fa també, i deixa'm que duga descaradament l'aigua al meu molí, valenciana. 
Què Joan Vert no era carcaixentino-ontinyentí?

A banderades...


Montaverner, a Dilluns de Pasqua Florida, vint-i-huit de març de 2016.

Feia massa anys també que no passava per la festa de Sant Blai de Montaverner. Eixe "massa" és fàcil de definir, tants que quan m'ha tocat publicar fotografies d'aquesta celebració quan he parlat dels Balls de Bandera valencians, em feia un cert pudor el presentar-les tan passades. I no és que la festa haja canviat. Ni un pèl s'ha mogut del què tantes vegades he pogut aplaudir... M'agrada apropar-me el Dilluns de Pasqua, que és el dia en què es processona aquell santet que diu la llegenda que els Tunos furtaren dels belgidans...
Sempre hi ha la processó, la traca i després un castell de focs que aprofita d'allò més bé per cloure amb alegria i tro el llarguíssim cicle passional i el tan breu pasqual... El Diumenge tot queda més sec i a mi em cansa tant de cotxe. De matí cap a l'Angelet d'Alfarrasí, dinar familiar, tornar a Montaverner... Res, dilluns i content...



Així que, en acabar de menjar la mona i l'ou en família, cotxe i cama, a veure si la tradició és seguida... Ho dubte?, no mai podria. Si no és pel retard amb l'horari previst i la visió curiosa del rector-reporter fent mans i mànegues per cobrir totes les seues vessants vocacionals; i això és bo també, que les coses ben fetes no siguen dutes pel vaivé de les modes que arreu arrosseguen el que queda del vell... Per a la vespra la cosa moderna de les orquestres i els balls...! El Capità, els alferes, el banderer..., tots van passant marcant amb els seus gestos barrocs  però de música i roba molt més moderna i, per tant, sorprenent pel novell visitant, l'honor al sant i el reconeixement a un poble i a un costum tan arrelat al temps com d'origen oblidat. Això és la "tradició". D'on ve tot? Ací vos passem un enllaç al darrer article que hem ratllat sobre el tema. Els joves marquen així, amb el ritual de pas públic, la seua entrada en la vida adulta. Que els siga bona i recorden aquests dies amb complaença.

Afegirem, perquè hi quede constància que el banderer afegí una passada més de bandera a les tres que son consuetudinàries.. I també insistiré per creure-m'ho: va sent hora de buscar una nova càmera, xe...


El meu homenatge a l'Angelet de la Corda


diumenge, 27 de març de 2016

Angelet i Angelets...

Recupere, hui que és el dia en què l'Angelet de la Corda ens durà la Primavera, un post d'octubre de 2014 en què vos oferia un article que vaig ratllar el 2011 per a la revista Almaig, el penúltim que vaig publicar-hi.

--------
Em demanen que envie material que haja publicat sobre àngels. L'envie. I ja que el tinc, perquè no compartir-lo amb vosaltres? Ja el tinc a mà, vos penge l'article que em va publicar la revista Almaig, Estudis i Documents XXVII, de l'Associació "La Nostra Terra" d'Ontinyent el 2011, i que duia per títol "Hòmens, àngels, terra i cel canten joies..., una visita als àngels festius valencians i als de la Vall d'Albaida". El vàrem dedicar a l'Angelet de la Corda d'Alfarrasí en el seu centenari. Espere que tingueu la paciència angèlica de llegir-lo. Jo en vaig quedar content. Llavors, però, era altre temps...



















dijous, 24 de març de 2016

Silenci...

Ontinyent. Dijous Sant, vint-i-quatre de març de 2016.

Aquesta nit serem moltes les soledats que processionarem...



"Anys 20. Les últimes "grans" Setmanes Santes d'Ontinyent

Ontinyent, a Dijous Sant, vint-i-quatre de març de 2016.

Ara que repasse, trobe un fum d'articlets de temes ben diversos quan, de jove, em pegava per escriure en programes de festes... Aquest que ara vos passe és del de la Setmana Santa d'Ontinyent de 2003. La de coses que han canviat, i no sempre a bé, des de llavors...






En el centenar de l'enfonsament d'Enric Granados



Ontinyent, Dijous Sant, 24 de març de 2016.

Hui fa cent anys que l'exèrcit alemany, en el transcurs de la Primera Guerra Mundial, va torpedejar i enfonsar el vaixell Sussex al Canal de la Mànega. En ell viatjava i trobà l'ofec de la mort un dels nostres més preclars músics, el senyor Enric Granados i Campiña.

Hui, Dijous Sant, plantaré en record seu les noves flors de ma casa, mentre m'escolte l'alé del seu cor...


Arreglats anem...



 Perdut per la Ribera del Xúquer, a Dimecres Sant, vint-i-tres de març de 2016.

Com que tot ho faig nou, i no deixe sendes velles més m'encanten les novelles, aquest Divendres Sant de falsa folgança, l'he aprofitat per fer "ço qui cau" que diria el clàssic i, en acabar les obligacions, perdre'm literalment, entre dossers i arreglos. A les cinc de la vesprada m'he vist assegut a Alzira, vora una font d'aquelles terreres que munten l'aigua per esclatar-la en un no res entre els crits escolars, ratllant versos salvatges que em mostren... 

I en no saber ni l'hora, he fet com no he fet mai, anar tirant pels carrers de tots els anys, desconeguts per ser de dia, fins arribar a encetar els dossers pel darrer, el de la Soledat i, des d'allí, i ja amb mapa, he anat seguint a poc a molt cada planta baixa engalanada que representa escenes de la passió de Crist i les accions i reaccions dels seus coetanis, que això són els dossers...


Quanta aigua he vist enguany, i moviment també... Per més que la quietud m'atrapa quan s'esforcen els confrares en treure un poc de llum de la foscor. Les cues llargues, més que no en els darrers temps. Però això és bo, perquè indica que qui només falcava quatre garlaines ara ha repensat millor la funció d'aquesta tradició tan bella i més s'esmerça.


Així i tot, la senzillesa segueix atrapant-me. Això i escoltar a la gent com comenta, com diu el com viu cada element. Hi ha pocs santets que arrisquen, hi ha qui munta autèntiques catedrals efímeres. A mi, ja ho saps, m'atreu el barroc més senzill, però barroc...

... no sé com dir-t'ho. Aqueixos personatges que només per ells ja mereixen homenatge visual, realçament, visita encara... Aquelles teles estudiades, aquells detalls naïfs, el costumisme acostumat... Tot em cap quan és l'expressió de l'enginy humanal dut a la quotidianitat anual d'uns decorats que, a més i a molts, mouen a Fe...


I feia temps que no veia atreviments estructurals..., algú que ha conegut Sevilla i els seus pebrassos ens els ha volgut regalar, i ho agraisc. Aquestes coses sempre són d'agrair. S'aconsegueixen senzillíssimes meravelles amb l'observació i la recreació, si aquesta és acurada.


I encara com, dossers al ras! Que els de la Sang bé ho poden...


Aigua i descans, i l'oració d'amarg calmada...


I empés pel vent del tenir temps, enguany enjorn, cap a Alberic que he emprés viatge... Si a Alzira vas i en un pis-pas prens un fullet que et dóna mapa, ací al costat vas tal com vas, sense saber, només voler... Però hi ha cas, què trobaré els arreglos? Doncs sí, ha costat, amunt i avall sens direcció, uns quants n'he vist, menys treballats, però digníssims. Aquest per cert, del Calze és, m'ha complagut...


De veritat, arreglat vaig d'un lloc cap l'altre... Em defén bé eixe sentit que solc tenir de ben saber guiar-me... Encara com... Que ha quedat marge de pujar a Tous... No ho he fet mai! I enguany que puc, que no duc llast ni gest que es queixe cal abusar d'aquesta sort d'anar amb mi en plaent viatge. I a Tous que hi vaig i Tous que volte.
I m'impressiona el treball conceptual que acompanya el Natzaré en poliuretà expandidament blanc punxegós, quant de no dir tot ben dient amb les espines que fan de món sent el camí la creu... Lluït passatge...



I encara com, entre el reixat d'un adosat, cova que surt amb encreuat i mare dolorosa, bona mort... Treball a manta...

Dues conclusions haurem extret. Primer la meua: és un plaer recórrer llocs per ben gaudir de tradició, fer camirars, cansar-te on vas fent visitori... Després la teua que és de raó. Sergi, colló, compra't altra càmera...

dimecres, 23 de març de 2016

Amb la Diablesa...




Ontinyent, a Dilluns Sant, vint-i-u de març de 2016.

"Ploga o no ploga, blat a Oriola"... Però jo, hauria preferit no trobar-me amb la pluja hui i haver pogut fruir de la processó de la Samaritana, i veure els "armaos", i agafar els caramels que, amablement, m'havien avisat alguns alumnes que em regalarien...

Doncs bé, una nit passada per aigua i, jo, calentet a casa... Sort que d'Oriola enguany em porte una gran alegria, la d'haver-me topetat, per fi amb la famosíssima obra processional de Nicolau de Bussy, el "Triunfo de la Cruz" (1694), dita també "Cruz de los Labradores" i coneguda per tothom per "La Diablesa", un dels passos més famosos de les nostres comarques... Desconeixia on s'exposava després que l'Ajuntament i la Generalitat la restauraren el 2012 a través de la Unitat de Conservació, Restauració i Investigació, i, en trobar-me-la, bé que em vaig permetre d'admirar-la.

Es tracta d'una peça realment única, tant que no pot ser entrada en cap de les esglésies davant de les quals processiona... És obra de Nicolau de Bussy i Mignan, nascut a Estrasburg al segle XVII i establert a València a partir del 1662. Fou acusat l'home de pertànyer a un corrent protestantista conegut com "alumbradisme" i per això fou perseguit..., però de tan religiós, acabà com a mercedari a Sogorb i a València. La seua religiositat i barroquisme s'aprecien del tot en la creu, plena de gotes de sang que representen la derramada per Jesús en el seu ministeri redemptor, que es diu.. La creu s'alça triomfant sobre un gran núvol amb querubins i altres àngels que sostenen els instruments de la passió de Crist. I sobre què triomfa? Sobre els tres enemics tradicionals eclesials de l'home: Mon, Dimoni i Mort, tots ells perfectament simbolitzats per un gran orb, la diablesa que tant ha donat què parlar i un esquelet que descansa sobre un rellotge de sol...


dilluns, 21 de març de 2016

Apassionats a Xàtiva...



Xàtiva, a Diumenge de Rams, vint de març de 2016.

Torne, quina sort, a viure la Passió socarrada. 

Xàtiva encara està desestabilitzada pel sotrac que li són les falles i sembla que l'adaptació apressada i tan immediata al pas processional dol en massa sentits, en els gestos potser és on més es nota, en l'encavallament de la il·luminació, en un cansament ritual que notem en l'ambient, rebolcat de segur per la il·lusió de qui pren aquest joc com a repte. El que queda patent és la necessitat de fer, d'oferir-se en el millor de cadascú per acabar ja d'una vegada, per apartar aquest calze d'un bon vi que, de tant beure com s'ha begut, per més bo que resulte, ja embafa.

El resultat? De nou la meravella poètica de text i d'acció encavallats. Amb cantells suavitzats, amb posats més amables pel que fa l'afrontament d'escenes esmolades i d'instants que demanaven de la senzillesa del conjunt. S'ha notat el passar del ribot sobre el fustam,  més brillant ara després de la polida. Noves actuacions de preciosa factura venen a sumar-se a les altres que hem tornat a aplaudir de valent. I tot plegat, sembla que conduisca a una necessària consolidació, un vernís que vindrà fet assentament patrimonial reconegut, que signifique pels anys tradició . I així, vestida d'aquestes túniques socials, no buscades del tot però sí convenients dins el rodar d'aquest món de necessaris prescindibles, la Passió consolidarà un espai propi defés i pujat. De repetir el motiu, de millorar la factura, suposa ja una proposta identificativa única que cal aprofitar per part del poble. Esperem que el camí no la faça canviar els supòsits primers.



Trobar entre tanta veleïtat eclesial, parareligiosa o filocreencial una realitat festiva (commemorativa) com aquesta, en què no només amb la llengua del poble s'ofereixen les paraules sacres sinó que es diuen amb el gest tranquil de la poesia, és cosa que agraïm íntimament. D'ací, i sobretot, el nostre recolzament. Una poesia que no és feble i que acusa amb l'assenyalar de les culpabilitats del món, allunyat de qualsevol beguinesa beata per assolir un aspecte religiós ver, radical pel fet mateix de l'abraç a l'arrel. Un recomptar la més vella de les desgràcies que recorda el poble i del que fa bandera celebrativa primaveral, que ací puja en lluminositat malgrat la tragèdia que planteja, anunciada a cada plec escènic, en la ràfia que tapissa l'escenari, en el mateix alé de la música que acompanya, en les branques esbarbussades d'olivera que no es veuen més que fetes justa d'ombra i llum al terra...


Enguany, l'art preparatiu ens ha oferit un cartell extraordinari, però també un llibret d'aquells que marquen, amb una col·lecció de fotografies excelses, obra de Javier Soro (ací mateix en podeu veure algunes), que s'adiuen del tot a la necessitat aquesta que s'empeny cap a dins nostre, set de la mística puntual del rar rerahivern que se'ns allarga. Potser per això ens han tornat a arribar tant les creacions actorials amateurs que se'ns regalen, com ara la de Judes, espectacular en si mateixa i en sa mort, una Magdalena calma i erta, el Cor que no ens cansarem d'aplaudir com a idea genial i factura en essència mestral..., i la Maria, de nou mereixedora de tot elogi, cansada de gest i de peus, de camí i d'ofrena i de foc..., tot reduït en una contricció ferma, segura, encarnadora de tot allò moral que la figura necessita representar, tan lluny del que sovint se'ns presenta...

Un detall vos contaré. Pot resultar impropi, dur també potser. No vull a ningú ofendre ni que cap persona s'hi puga sentir molesta perquè és només un sentiment catàrtic que jo vaig tindre la sort rara de gaudir... En el moment del pas de l'encreuellat, els soldats i la plebe insultadora pel meu davant, tant de prop com els vaig tenir..., mare! les aromes diverses i rebregades de robes i gents i, sobretot, l'olor puntual intensa de la suor del més que excel·lent Jesús, se'm van endinsar. Tant que va provocar-me un calfred inacabable. Temps feia que no se m'erissava la pell, i això no hi ha com agrair-ho...

El meu reconeixement a tots els qui fan possible aquesta meravella. Espere que l'any proper siga més la gent que puga apropar-se a conéixer-la. L'esforç múltiple, i enguany més que punyent, de qui tan treballa per oferir-nos tanta bellesa, cal recompensar-lo. Jo, em trenque les mans tot aplaudint...




No vaig poder anar-me'n sense saludar el senyor director, Víctor Torres, a qui remercie les atencions amb mi i el seu admirat treball,  i als actors. I clar, calia fer-me una fotografia amb Nieves Pont, que no trobaré, de nou, aquests dies una imatge més preclara del que caldria pensar que fou Maria..., i a qui em prenc la llibertat de dedicar aquests versos que ara em creixen, atesa la impressió de son ben fer...


Maria fent

Amb peus d'espart, descalços front la mida
passional del fet d'anar anant
segons l'escrit, senyales aterrida
el llas camí que en dol vas tramuntant...

Actues joc, i en tal catarsi dida
et fas d'un món d'impost que, rebregant,
ha marcat fort i n'ha fet fart de vida.
Mirant espai, fent plor del murmurant.

Alces els ulls i els tants ulls com et diuen
seguidament s'estimen què has mirat.
Un cor tan blanc i tal foscor s'adiuen
només fets gest senzill, llas i cansat:
ton cos fet cos del tràgic que reviuen.
Jo em meravell del ver de l'actuat.



diumenge, 20 de març de 2016

Cartell propi de la Setmana Santa...




Ontinyent, a Diumenge de Rams, vint de març de 2016.

Tal i com solen fer blogaires andalusos, pel general del sud, ací també he volgut fer-me cartell de Setmana Santa propi, sols pels meus blogs i els meus anars confusos.
Afortunat, aquest primer me'l signa un ver amic, Juanjo Alcaide, qui m'agafà i, sense llum ni cap andròmina més que la impaciència, em pillà i en un minut, renunci, em conclogué la sessió. Ja està, i ací el tenim, i ara te'l passe.... Al meu plantejament, només la frase de la Dansa de la Mort...

I que l'acompanyen versos. Els qui vaig ratllar ahir de l'Assumpció estant, ofec estant, absència sent, mentre baixaven una marededéu i jo trenava voltes...



Nadir enfront

Llenç estorat, temps enardit s'aclapa,
d'amagatall l'ombriu pren de l'ojiva,
i d'allí inert ou com forment s'arrapa.
Ceramicat, no el funyarà cap griva.

Corc sens fustam, bonior, desgest que escapa
a l'alçaprem del tròlec buit. Geniva
del mesc en sang, fals postissat fet grapa.
Truc, carta avall, ull al qüè que és lesiva.

Amb qui voldré no és pràctic fer-ne noces,
l'aire d'aljub et feny gest dissordat;
vinyal perir, verema que em desbrosses
en reposar l'absurd del refardat.
Trèmol terral que fas capir mes llosses,
no em lleixa el gest de ser-me soledat...

Sergi Gómez i Soler
Dissabte de Passió de 2016




Llibret de besos...




Ontinyent, a Dissabte de Passió, dèneu de març de 2016.

A la fi, creuré que només baixe a la València fallera per comprar-me el llibret que edita la Na Jordana. Puge o baixe en l'escalafó enginós i gracienc el monument, em plau retindre'l tenint el llibre a casa. I encara és l'única falla que pague per visitar, amb l'exepció enguany del monument de Mestre Gozalbo-Comte d'Altea, que junt a la falla najordanenca i la d'Almirall Cadalso-Comte d'Altea (xe quin carrer d'èxits...!), un Bacus d'allò més imponent, han conformat la tríade de preferències d'un servidor. No et recomane la seua visita perquè a hores d'ara d'elles només quedarà cendra salvífica, per purificadora, i amén.

En tenir temps, aquesta nit mateix, vaig a començar-ne la lectura. Hi ha dos punts que m'atreuen sobre tot: allò que refereix el "Muac", la falla menuda, guanyadora de tot el guanyable, i que em sembla d'una tendresa i factura fora mida, i els "Besos fets versos", l'explicació de la falla de les besades najordànica feta pel meu admirat Jesús I. Català junt a Ramon Pla. Hi ha altres articles que també m'inciten a la lectura, les "Besades de color violeta, Queer as falles: l'homosexualitat en el discurs de l'art faller" d'Alejandro Lagarda, i de segur que m'abellirà deixar-me caure per "El bes en el Tirant", de Juan Manuel Cacho Blecua. Una passada d'edició en què, afortunadament, descansar de les omnipresències, amb un disseny d'excepció i una agradositat a prova de coetets dels collons-que-no-deixen-ni-alenar-i-mera-que-a-mi-m'agrada-la-pòlvora-redell-la-inconsciència-de-tants-pares-que-només-es-realitzen-a-través-de-les-xorrades-dels-fills...

dissabte, 19 de març de 2016

Fent falles ans de Rams...




Ontinyent, a Dissabte de Passió, dèneu de març de 2016.


El fet simple que els dos calendaris paral·lels que mantenim, solar i lunar, hagen fet resseguir les commemoracions passionals a les magnes festes falleres, està provocant maldecaps al respectable i, a mi, divertimentos com aquesta fotografia i més viatges amunt i avall que no m'esperava... La vaig prendre ahir a les envistes del Mercat Central de València. Dues paradetes de venedors de palmes blanques elxanes entre la caterva agombolada de gent feta mar faller... Pensava que encara he viscut anys pitjors, amb la celebració de la festa dels Joseps i les Josepes en Dimecres Sant...  Ja sabeu, com que la Pasqua marca el cicle festiu religiós primaveral i totes les seues conxorxes (Del Carnestoltes al Corpus i més ans i després encara...), només que el primer diumenge posterior a la primera lluna plena de Primavera (Pasqua Florida) s'aprope al Dia del Pare, ja vas tremolant només que sigues faller i confrare i inguen solapant-se actes... Total, després ja veurem com se'ns queda de buit el mes d'abril...

Sembla que després de tants anys de convivència i connivència calendarial i festiva, les intencions del Papa Francesc ens estalviaran en el futur més interferències. Sembla ser que l'home proposa seriosament que la Pasqua deixe de tenir caràcter lunar perque no "puge" ni "baixe" tant en els almanacs i la nostra quotidianitat. Solució que s'ha empescat? Que la Pasqua siga sempre el segon diumenge d'abril..., la qual cosa només molestaria, potser, els alcoians i banyeruts, que reduirien al mínim les seues entradetes, perquè ni tant sols pillaria els dits als magdaleners castellonencs, que quedarien sempre "per davant" dels fallers valencians... La cosa, però, no serà senzilla perquè l'home ho proposa per tal d'unificar criteris amb la resta de la cristiandat..., però qui sap? Igual aplica aquell refrany que diu que qui vulga ser papa s'ho ha de ficar en la testa...

I amb tant de rebombori com duen les falles, que malgrat tanta Unesco propagandera de cara al públic però tan poc útil respecte a la veritat de l'anar fent, igual acabaran passant la data pròpia també a cap de setmana... Una vegada de nou deslligades de Sant Josep, s'assemblarien molt i massa, de nou, a les festetes de Ninots de Mitjan Quaresma que les generaren...

Anirem veient com va la cosa. Ens toca viure canvis interessants...