.

.

"-Seràs roure, seràs penya,/seràs mar esvalotat,/ seràs aire que s'ìnflama,/ seràs astre rutilant,/ seràs home sobre-home,/ perquè en tens la voluntat./ Correràs per monts i planes,/ per la terra, que és tan gran,/ muntat en cavall de flames/ que no se't cansarà mai./ El teu pas farà basarda/ com el pas del temporal./ Totes les veus de la terra/ cridaran al teu voltant./ Te diran ànima en pena/ com si fossis condemnat."

El Comte Arnau.

Joan Maragall.

.


dissabte, 6 de febrer de 2016

Sobre la retreta de les Caixes...







Bocairent, a Divendres Gras, 5 de febrer de 2016.

El dia 6 de novembre de 1632, reunit el Consell de Bocairent a la seua seu de l'actual plaça de la Presó, va decidir la formalització del patronatge religiós de sant Blai de Sebaste, bisbe, en detriment de l'apòstol sant Jaume. La proclamació immediata des de la balconada, preceptiva davant la quantitat de veïns que ens cal imaginar agombolats a aquell bell indret, va ser seguida d'una desfilada nocturna amb fanals entre vítols i altres mil mostres d'alegria, espontània o no, que mai no se sap amb aquestes coses i amb les diferents motivacions d'aquest fet aparentment poc trascendent ... Una mena de retreta militar es va fer - un acte ben corrent, per altra banda, a l'època, i més en poblacions amb soldadesca tan assentada-. Interessant és que arribara a tindre's com un acte més que especial, potser només pel caire descacostumat en formalisme i, sobretot, data i motiu. 

Després se'n farien moltes més i per diversos motius. Però és justament aquesta la que s'ha volgut tradicionalment com a antecedent formal de la retreta o cercavila de la Nit de les Caixes de Bocairent, la que hui mateix ha iniciat les festes. Cal establir primerament una relació més que immediata: l'acte de la proclamació repetit formalment en un acte de reminiscències militars forals anual que dóna per iniciades les festes patronals i de Moros i Cristians O millor, atesa la peculiar i riquíssima tradició estructural bocairentina, festes de Moros i Cristians patronals. Siga certa la relació o no.



El que m'importa ara mateix, és aquella tradició i forma. Fa unes hores, després que el senyor rector haja resat l'Àngelus i cridat el primer Vítol al sant del mal de gola, han voltejat les campanes i s'ha amollat una caixeta de pirotècnia xinesa. Immediatament, davant un gran nombre de públic al davant del consistori, que anava disminuint a mesura que t'endinsaves en la plaça (i augmentava després en apropar-se cap a l'arc de l'entrada), el Sergent Major ha cridat a capítol a cada filada. Els ha inquirit si estaven presents i anaven a participar en la festa. Cadascuna ha respost afirmativament al seu nom amb el redoblament del seu tabal principal, la seua caixa actual. Hi estaven els Espanyoletos, els Granaders, els Contrabandistes, el Terç Suaus del Papa, els Estudiants, els Moros Vells, els Marrocs, els Moros Marins i tancant com a descendència que es volen dels exèrcits forals, els lluïts Mosqueters. En sonar tots junts, s'ha cridat el primer Vítol fester, i vitorejant el patró, han seguit les caixes fent sonar el seu atàvic ritme, absolutament cardinal. Aquell que ens fa adonar-nos que si la festa anava avant, ara ja és una realitat. Val a dir que m'emociona aquest repicar intens i foradador... Si el trobe enlloc, me'l posaré com a to de mòbil...

Després del Sergent, els representants de les filades, les caixes i un grup de festeres i festers ben cofois amb aquells fanalets de paper que tant m'estime, sols, llunes, vetes coloristes, moltes d'elles ja amb llum led, de la que no crema i emblaveix la turgència del paperam festiu... A poc, voltaran el poble més nou, el temps just perquè xerrant i saludant temes i gents, arribem nosaltres al pont per contemplar el bon castell de focs ressonat en eco per la mare Mariola. Després, la retreta visitarà el poble més vell, passant pel davant de les ermites, o de la memòria d'elles, com en la volta aquella tan senzilla com esperava davant el maset dels Suaus, vora el qual hi havia l'ermitori i el portal de Sant Blai...

Estèticament, podrà agradar-vos o no. A mi, encara m'impressiona aquell formalisme que vos deia. I m'agrada massa trobar-me de ple amb la cultura vella de la manta, reduïda a un ara i ací fester, només fester, bastant injust. Em complau retrobar-me aquelles maneres, em duen a una joventut al·lucinada, admirada i, sincerament, gens enyorada. I sobretot, m'atreu la força del ritual.



La litúrgia celebrativa regulada pel costum, la normativa o la memòria pública, la veig, cada vegada, més necessària en una societat que és duta amb presses i corregudes cap un enlloc, a la babalà i a sacsades, certament preocupant. Però el ritu no pot convertir-se tampoc en una relíquia adorada des d'una custòdia lluïda, ni tampoc envasada al buit en un postmodern plàstic maleable. El terme mitjà del sentiment que el ritual provoca el trobe jo en les Caixes per la vesprada i es desfà a miques en la desfilada de la nit, quan s'estavella contra l'ús social i la necessària interpretació personal que cadascú adopta en el teatret aquest de la vida.
L'únic problema que li trobe, i tampoc no ho és en absolut, pot ser la falta d'explicació, de coneixença grupal, del significat de cada perquè, perque la difusió d'aquestes coses mostraria la riquesa vera del costum bocairentí, i sobretot el faria encara més viu, per apreciable, en ser que no cal ni treure ni posar, ni canviar ni inventar. Només amb el què hi ha, l'orgull del manteniment motivat, desencarcarador i amigable, la retreta de la Nit de les Caixes encara brillaria més, sobre tot entre la gent a qui li importen aquestes coses. Constate que cada vegada hi ha més, de gent d'aquesta, com que també hi baixa la participació popular i festera. Encara hi haurà qui s'arrepentisca, ho augurem pel futur potser no tan llunyà, d'haver tret aquesta desfilada del seu dia primer de febrer tradicional...