.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

diumenge, 28 de febrer de 2016

Les tres Maries. A Asp, en la presentació del llibre de David Olivares.








"Ja baixen les tres Maries / collint roses i clavells,
per guarnir la capelleta / del Santíssim Sagrament"

Cançonella tradicional castellonera.


Asp, a dijous vint-i-cinc de febrer de 2016.


Fa ben poc, escrivia jo i em publicaven en un article que encara vos dec, sobre la necessitat social que és poar del pou que va acabant-se de la memòria oral per tal d'explicar algunes tradicions que, de retruc, ens expliquen a nosaltres. Eixa és la veritat del mot "tradició"; som nosaltres mateixos, oblidadisos com som; el d'on venim i, cada vegada menys, on anem i, potser, on tampoc no voldríem anar a parar... 

Trobe que una de les vessants més atractives del nostre "nosaltres" és la celebració passional i pasqual de primavera. Està poc estudiada i, sovint, mal estudiada. Darrerament, han anat apareixent algunes obres que m'estan fent canviant la meua miopia sobre el tema tot fent-me congraciar amb allò que vaig trobant-me. Totes elles, per a mi, tenen una virtut: parlen del poble. I parlen del poble amb voluntat de fer-lo parlar, de treure'n la memòria que queda, de justificar documentalment allò possible, de salvar mobles, passos, baiards, estendards i trebanelles... Des d'una perspectiva local, la millor potser..., perque per a mi, aquestes obres que volen animar gent ja activa i destacar aspectes importants de cada racó aconsegueixen mostrar-nos un panorama cada vegada més global. És allò que du a fer-se universal l'anècdota. Amb aqueix ànim, ens animem tots. Trobem noves referències, més que res per les contextualitzacions que fan els autors dels elements a destacar. I aquests, no ho dubteu, acabaran no només per assentar aqueixos elements si és que es troben torts socialment o en perill de desaparició. I ens els mostraran a tall d'exemple. I encara els podran expandir, i justificar noves troballes/retroballes/reinvencions....

Només falta que l'autor estime el tema sobre el què escriu.
Si l'autor d'aquest llibre que ara fullege, David Olivares García, és el David que vaig conéixer de molt jovenet, l'obra serà un exemple magnífic de com fer aquestes investigacions i com preparar-les per a la divulgació. Tinc moltes ganes de posar-me a llegir aquest "Marías. La tradición que da vida a la Semana Santa de Aspe", que acaben de presentar hui. A la bonhomia personal i seriositat intel·lectual d'aquest jove escriptor, que s'estrena ara en el camp pedregós de les publicacions, cal afegir un aspecte que m'admira, la seua coherència i valentia personal. He tingut exemples d'actuació seus que m'han fet voler-me treure el barret i aplaudir-lo en resseguir la seua trajectòria associativa. Treball altruïsta sempre el seu, però treball decent. Per això, i pel seu rigor en l'anar fent, sé que l'obra no només no em defraudarà, sinó que voldré difondre-la entre els meus per tal que vegeu de la multiplicitat del nostre fet tradicional, de com és de polièdric el món en què ens movem i que tot el que es fa amb voluntat d'acréixer té sempre una base de tradició o no serà guany de futur.




Les tres Maries són Maria de Cleofàs, Maria Salomé i Maria de Magdala, els personatges bíblics testimonis de la Resurrecció de Jesús i que, en la tradició mediterrània han estat representades en un bon nombre de poblacions, sobretot en les processons de Glòria, les que celebren el motiu central del fet festiu pasqual i motivador del fet mateix cristià. Per més preponderància que es done a la mort de Crist a través de mil formes de rememorança tradicional, tots hem de morir. El fet privatiu de la resurrecció, però, és la base exacta del desenvolupament religiós, i les tres figures femenines (i subratle la importància d'aquesta feminitat) han estat un símbol precís del mateix. Precís perquè acompleixen dogmàticament el fet concret adoratiu que les justifica. Són en si una representació de l'acceptació i la submissió eclesial del passat bíblic, a través de la realitat teatral de cada poble i cada any en fer ses cortesies a figures religioses o al mateix Sagramental. El teatre popular sublimat i per tant de temps; al mateix Asp d'un immemorial que supera el segle i mig.

Arribar a Asp amb temps m'ha permés de passejar per uns carrers que m'han semblat més bonics i més endreçats que no quan feia classes a aquell institut que s'afonava en la sorra, farà vora uns quinze anys. M'ha alegrat el tindre temps i la frescor. A poc, m'he apropat al teatre Wagner, tan solemnial com sempre. I allí al vestíbul, després de saludar el protagonista presentador, he gaudit d'un seu discurs ben mesurat i interessant. Ha explicat el procés de creació de manera distesa i cabal i, ho esperava, ha acabat desfent-se en una barrancada d'emoció en recordar sa mare, a qui ha dedicat el llibre, que descansa en pau.


Dels presentadors, tots lloadors de persona i obra fins a merescuts nivells hagiogràfics, em quede amb la recomanació de lectura feta per l'antropòloga Anastasia Téllez. Amb mots agradosos ha agraït a l'autor l'esforç i la curiositat, el ben fer i sobretot el voler fer. Coincidim. És cosa d'agrair certament que gent tan jove com preparada vulga furgar en l'ànima del "nosaltres" que deia... I sobretot, que eixe interés passe a altre de més elevat: voler-nos contar què ha trobat allí perquè nosaltres també puguem créixer.

Llegiré àvidament, i em miraré amb detall el cd que l'acompanya, amb les més velles imatges que es conserven de la Setmana Santa d'Asp, i ja vos diré... 

Estic content. La roda gira: el món segueix rodant i les generacions van succeint-se en l'estima cap el que hem sigut...



Si voleu adquirir el llibre, que de bon profit serà, entreu ací mateix.