.

.

"Malaurat aquell qui oblida els vents/ i segueix, i no atura la roda/ no sabent entonar ni tant sols/ una pobra, i trista, nadala de caminant.

No hi ha millor mercader que el Ponent per la neu".

DirHivern.

Sergi Gómez i Soler

.


El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

.

.

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

dissabte, 13 de febrer de 2016

El senyor director se'ns jubila...




Oriola, a divendres dotze de febrer de 2016.


Puix senyor, això va anar i era que el nostre benvolgut director, el senyor Pablo Perales, s'ha retirat. Coses de l'edat i de la bessonada que li ha vingut en forma de néts. Els xicons, més que no el tema dels anys, l'han animat a prendre eixe estat d'alegria conegut com a jubilació amb què culminen els maldecaps nostres del cada dia laboral. Una terra promesa més que no un paradís imaginari que ell, ara mateix, ens assenyala com a factible..., que sí, que pot ser veritat trobar-se en la flor del fer i, sobretot, del voler fer, i poder fer-ho... Allà ell. Diu que ens visitarà però jo me'l veig més aviat a París, passejant com li agrada fer-ho, i lligant amb totes aquelles demoiselles que s'apropen a veure les preciositats que durà al carro mentre va educant-los, als garçons, en el noble art de les fogueres josefines valencianes. Amén.

Deixa l'institut en bones mans, no tenim cap mena de dubte. Pot anar-se'n tranquil que la cosa seguirà pel bon senderi si no es torcen les perspectives i les primeres passes serveixen de premonició de futuribles.

Entre discursos sentits i musiqueries apropiades, li oferírem un homenatge d'aquells de ressò en l'auditori de Bigastro. Encetà la vetlada vespertina la nostra Banda. De veritat veritable, tot un luxe de gent. Potser conformen un dels projectes educatius més reeixits dels que he vist en la meua trajectòria docent. És tot un plaer aplaudir-los a cada actuació... Després, entre unes coses i altres, Mateo, villener insigne vingut directament del Renaixement al nostre institut (per a sort dels pobres mortals que el tenim en veneració), i també Maribel, amb un somriure que, com sempre, és mescla de pau confiada i provocació amatent, anaren pujant i baixant paraules trenades sense massa esforç, car l'estima que li confessen a Pablo és sincera i els dictava directament les formes, entremaliades de vegades perquè, ves per on, fins al darrer moment no vam saber que em tocava també participar-hi de la seua pensada homenatjadora.

Doncs sí. Per a quedar-me jo un divendres al sud del sud... I ací que em trobe. Amb les meues sabates noves grises brillant i amb puntes, i el meu suèter de punt nou de trinca, em va tocar eixir en dansa a l'escenari. No em va doldre, perquè el motiu, com dic, era bell, i el sentit del tot plegat, també. Em van proposar de llegir la Nostàlgia d'Al Russafí. I com negar-me? Amb ella volien expressar el dol que tenim els qui de fóra venim a treballar, a mena d'exiliats d'un fals exili, a aquesta terra de blat i bé, ploga o no ploga. La sort de Pablo és que cada dos per tres ha pogut trobar-se en la seua València ensalçada, la sort de tots nosaltres, deien. Em volgueren afalagar amb que ho vaig fer bé... No ho sé. Supose. El meu sentit sobre aquestes lletres és diferent. Pablo, i tants altres, han trobat ací vida i amor i sentit. Jo, duc l'exili tant massa dins meu que no m'hi he pogut sentir fang d'aquests bancals ben treballats, per més que tampoc no és que idolatre ni enyore cap altre terme. Des de dalt del meu institut, en dies clars, m'arrape a l'horitzó per, rera la bellíssima serra de Callosa, trobar-me de lluny el peu del meu bressol: Maigmó, i Fontcalent, i el Cabeço d'Or, i el Puig Campana. I un dia en què vaig plorar de debò, vaig albirar fins i tot el Montgó...


Amics que aneu, germans de passió,
porteu el meu trist cor a la pàtria llunyana,

València de la qual guarde el nom,

talismà de la pena, el meu cor tan distant.
Com amnistiats d'un exili us veig
quan en arribar allí direu a tots
la pena d'un nostàlgic que pateix.
Com n'heu fet comiat sense besades
a les sandàlies que han de xafar
el meu pont de Maan, a la Russafa!


No vaig escoltar cap discurs, vaig llegir per damunt l'inici del del flamant director i em va agradar l'aire hernandià..., estava distret amb la caixa escènica de tant bell auditori i tot el que per allí dintre anava coent-se. Diuen que Pablo va dir coses molt boniques de cadascun dels professors, i que de mi va ressaltar no sé què de la meua sensibilitat... Ai, si m'hagués conegut quan jo era jo i no en el pou de la vida. Si hauríem rist... 

Una vegada conclòs amb formalitat i content l'auditori, tocava regar-ho tot amb un bon àpat, que diria Maribel, i cama, que a Oriola hi falta gent!


M'agrada tant aquesta ciutat que, cada vegada que li trobe un aspecte nou, m'arisse espiritualment. I conéixer un indret tan elegant com el Palacio de Tudemir, quina experiència...! El sopar va estar ben bé. Ben servit, excel·lentment cuinat, i sobretot ben acompanyat! Quina alegria comptar amb el somriure d'Empar i de la meua benvolguda Montse..., i la conlloga de la taula, immillorable. Van ser ben interessants unes reflexions amb Juanita, la conversa tan agradosa amb Héctor i la complicitat divertidíssima de Miquel. Allí, en taules com si allò fos una boda i la núvia passejant-se en cos de camisa i tirants (mescla de Pedro J. i Wyoming) saludant-nos a tots. Una fotografia deixe per ací, de la meua taula. Anàvem per taules, cosa ben interessant d'analitzar per qui en tinga ganes, jo tinc son...


Les paraules de rigor de l'amfitrió, convenientment regalat, donaren pas a una sessió de confraternització discotequera que, en el meu cas, ben poc va poder durar atés que no tinc prou hores en les meues jornades per abastir-me. I després d'una despedida ben a la francesa, em teniu encara provant a arribar a l'aparcament on he deixat el cotxe, huit euros que m'han cobrat els molt assaltadors de camins...

Desitge tota la felicitat del món a Pablo i a la seua família (paciència, que ara el tindreu més a la vora que mai, amb tot el què això representa...). Li agraisc la seua bonhomia, els braços oberts que sempre m'ha mostrat, els consells valuosos que ha vingut donant-me i un seguit de lliçons de com fer que m'estan sent molt profitoses tant en la vida laboral com en la personal. Pablo és dels meus, dels qui pensen que descansar és canviar de faena, i seguirà bregant. De ben segur que no ens el traurem de damunt i que estarà sempre fussant per ací i per allà. I això m'agrada. És, justament, aquesta mena de gent la que ens cal a la vora.



Gràcies per tot, senyor director. Com no tingueu enguany el Ninot Indultat, farem por...