.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

dilluns, 8 de febrer de 2016

Ballant el Moro...



Ontinyent, a Dilluns Gras, huit de febrer de 2016.


Acaba el primer ball públic dels Moros Vells en..., trenta anys? Sí, això m'asseguren... 
M'arriba una de les balladores, ben apreciada per mi, i amb gest temerós.  Ha eixit bé?, inquireix. Vos ha agradat? És molt senzill, igual esperàveu alguna cosa més?

Més, bonica?, i l'alegria que ens heu donat amb aquest galopet fantàstic! Una polqueta, diuen a la vora meua..., un valsejat, encara contradiu altra veu..., quan de saberut que no havia vist un ball d'aquests en sa vida, em solta un conegut que sí que en sap del tema, com que ara està de moda... Jo em somric i amague un sospir. I tant que m'ha agradat. M'ha arribat a emocionar! La meravella no està en l'espectacle, sinó en el retorn del costum, i qui sap si amb el temps (sempre que es mantinga la il·lusió), nasca d'ell una necessitat..., ara el ball amb els pals de platet, ja vindran quan siga possible els altres quatre.... Bé que m'agradaria vore-vos ballar amb les banderes, com a aquelles fotos arnades dels Moros Vells a la plaça de bous d'Alacant... Jo, de moment, ben satisfet d'haver assistit al vostre primer ball públic, que eixa és una altra... Si m'encante...! Cap publicitat, cap avís. Jo anava camí de veure eixir el Piquet i m'ho comenta el rector, que si seria a les cinc i tal... Com? És hui? I clar, venint de mi la pregunta no és d'extranyar amb tantes coses en el cap com duc. Però que em responga amb la mateixa pregunta un policia municipal deu minuts abans de començar l'acte sent que ballen allí mateix on regula el tràfec... Ho comente amb un regidor banyerut: és el nostre problema de sempre, i de tots: fem, però no sabem dir. Això de publicitar-nos com cal no va amb nosaltres...

I així i tot, els llocs on es dansa estan plens de públic aplaudidor, i això s'agraeix...




Ei, i em quede amb les imatges impagables del Piquet avançant. Atureu-vos tots! Que s'ature el món!, i feu-vos a la vora que, quan el Terç desfila a veure qui és el valent que s'hi posa al davant! 



I clar. Resulta que sembla una mena de guàrdia d'honor morovella a la imponent desfilada suava (no em queden adjectius positius per descriure-la, de tan rebonica i emotiva com resulta per a un simbolister festiu com ho sóc jo..., el que deia de l'entrada; aquestes coses belles només poden passar a Bocairent). Faig mans i mànegues perquè m'isca bé la foto d'ací baix..., al fons avança el Piquet camí d'arreplegar la capitana. Al davant, es recomponen les línies dansadores per continuar i ballar davant la casa del capità propi... 



Hi ha algú que em somriu quan em troba entre el públic fotografiador del segon dels balls. Jo li torne el somriure perquè sé que sap que sé perquè em somriu. I em somriu perquè em sap feliç.


Fa vora deu anys, jo escrivia sobre la importància d'aquests balls de principis del segle XX i fins i tot decimonònics, mostra d'una tradició arrelada en la festa del Corpus, de la que tanta celebració ha begut. Però clar, jo escrivia en una revista determinada i ja tenia guanyats els meus propis enemics "polítics" quan mai no havia fet més que parlar de festa (ai il·lús Sergi... I què hi ha de més polític que la festa?). Un "periodista", futur assessor de pressumptes corruptes, va fer un article només per insultar-me. No atenia a cap raó que no fos personal, sense conéixer-me ni haver entaulat mai conversa amb mi. Va arribar a perbocar que la relació que jo proposava estava només en la meua ment malalta..., i en bastants cercles, s'acabà de tancar l'aigua a Sergi. 

Després, anirien venint articles d'altres autors sobre el tema, i s'hi parlaria en congressos, i es posaria de moda, i se'n farien exposicions, i es recuperarien balls. D'açò, només vaig poder participar en el retorn d'una dansa, i gràcies. Només els més amics interessats en el tema han llegit els fulls que tinc rodant i fent passades a l'arxiu del meu ordinador. Però no em dol, que la vida m'ha dut per camins més amables. Somric sincerament en trobar-me aquests senzillos passos amb vida, i desitjant que seguisquen dansant pel temps. És el temps mateix que, a banda de donar raons, posa a casascú on benmereix... Des de les càtedres, aquell politicastre i altres com ell, panteixaran explicant ets, uts i importàncies d'aquestes mostres autènticament arrelades al fet fester a través d'una història complexa que..., jo, per la meua banda, i això sí que no m'ho pot xafar cap ningú, m'he emocionat en veure ballar els moros, de nou, a Bocairent mateix, la vesprada de Sant Blai.