.

.
"Any empeny qui dia passa/ si no corre poc ni massa;/ que el passar no t’ha de doldre,/ el sol sap on s’ha de pondre./ Si vols prendre el meu avís:/ hora és de ser feliç".

Gnomon.

Sergi Gómez i Soler
.


dilluns, 1 de febrer de 2016

Aquesta nit, no hi haurà caixes...

Ontinyent, a dilluns u de febrer de 2016.

L'any passat, com que Juanjo Alcaide i un servidor teníem alguna mena de desfici que no pot explicar-se, més que res perquè aquestes coses del desfici van com vénen i ves i acaça les bones pensades per poder-les etiquetar... Bé, la cosa és que vam voler celebrar les festes de Bocairent felicitant els tants amics i amigues cardadores i cardadors. Ell em proposava una foto per dia i jo ratllava uns versos a partir d'ella.

La història, sembla que va agradar molt. Tant que enguany, en la revista-programa oficial de les festes, han copiat els versos però no sé què redell ha passat que les fotos no són les mateixes. No sé. Quan veja el programa, que encara no l'he vist, serà cosa de treure l'entrellat preguntant als uns i a l'altre...

I com que amb els canvis que la modernor du, hui, primer de febrer i vespra de la Candelària, hui no hi haurà Nit de Caixes, em pega per recordar aquesta passada que férem tot avisant de dos coses. Primera: quan tinga el programa, vos passaré fotos i poemes perquè em digueu la vostra. Segona: atents, que som perillosos...






Una nova pensada, una nova col·laboració entre l'amic Juanjo Alcaide i jo mateix. Ell em passa una fotografia seua de les festes de Bocairent i jo poetitze el moment que ell ha captat i treballat. El resultat, el trobareu per ací en els dies que vindran. De moment, hui que és la Nit de Caixes, la celebrem amb aquesta imatge i aquestes paraules que ara venen...



 Enfebrerida gent que ara regolfa
al ritme anyal d’un compliment de vot,
corconvocada a l’aire sec d’un redoblar
que ha humitejat els memorials taulaparant
tots els passats joiosos. L’ara i l’ací
que avancen lluminàries somnolentes
en cap foscor. Paper d’arcà,
ferm material fungible,
trama d’ordim représ d’àmbits trencats
que escalfa el pas d’uns amb els altres,
sempre endavant, a proclamar-se història.


Torna a girar el vent, la plaça sola.
S’escoltaran de lluny repics reverberats de serra,
al fred del cel, mirall de fanalets ditxosos.
Inici d’artifici ple, febril, de festes.









 (marxa cristiana)

Ens vestirem mantes i cotamalla
per regirar barroc amb medievalla
sense saber que hi ha de cert al pas,
i marxarem amb penons d’antigalla
que cap blasó corresponen, i ardits,
pàtina gris i metàl·lica tralla,
ofrenarem al passat referit
en ocasions sols a tall de rondalla
i molt sovint ensolcant tot oblit.
Però com som és com érem i balla,
rodant, el món del que fórem, i així
ens investim del dret i la navalla
confronta el rem, i el floret a la daga;
sempre teixint l’esquadró que davalla
giravoltant l’ample d’un esperit
apedaçat, fet a llapis i dalla,
d’un voler ser sense fita ni fi.








 Perquè ens falta el pa; per tota la pena;
per si hi ha treball; pel dolor que arrela;
pels qui ens són tan lluny; pel desig que anhela;
per trobar camí; per saluts en vetla;
pels qui han marxat; pel tot que ens supera;
perquè no hi ha; perquè res no aplega;
per qui estima eixorc; per qui en mort s’ofrena;
per qui vol més fer; per qui fa com feien;
perquè cresquen forts; per qui perd i alena;
per qui llaura tort; per qui es malnavega;
per tota la sort; per qui es creu condemna;
pel que perd sentit; per qui creure prega.
Vítol clamarem; i encendrem l’espera...










Totes les finestres del viure tremolen
abocades al desbocat instant del tro.
La salabror ferrenya corca amb rovell
de llum i instant frontisses que pensàvem
ben somortes. Cada cop que trabuc o mosquet
perboquen a glopades llur compàs
en clau de fortor menaçadora
el paisatge quotidià, el carrer anar fent,
bescanviem en camper que sols queda resolt
just davant un castell de pastís, d’un ninot
que, sever, mirarà des del dalt les misèries.

Jugarem al dispar i el discurs suficient,
i guerreta farem abotant tot indici de pacte,
en vencent, en perdent, anirem agranant
el temps dolç: a l’alard des d’acapte.

I seguir, seguirem. I en passar, sentirem,
com de lluny, un almesc, breu, de pólvores.





Acaba amb feliç pantaix la pujada a la serra.
El que queda d’alé buscarà conversió
de la bona, i xarrant, i esmorzant i venint
i tornant com fa l’ombra dels núvols
sobre el poble cansat que ara parla de tu,
fit a fit, amb les boires de fred
que van llaurant els camps, i s’enfilen serrals
al migdia de calç adobat amb pebrella.

Musicar tan amable xarrada es fa fàcil i ens cal
si al caliu d’amistat, sobretaula gastada,
percussions i metalls fan sonar els darrers dels herbers
i els intèrprets arcans no es cansen del tocar
i desfilen al vent,   i desfilen al temps,
va passant,      per camins,    caminals,
cantalars d’aire clar
van passant fugissers      fins l’adéu,
l’any que ve,
vent defilagarçat
que
       el sol,
va fent
                      i va desfent,

                                                       i...







Fotografies de les Festes de Bocairent de 2014.

Textos escrits a Jacarilla i Ontinyent, voltes de Sant Blai de 2015