.

.

"-Seràs roure, seràs penya,/seràs mar esvalotat,/ seràs aire que s'ìnflama,/ seràs astre rutilant,/ seràs home sobre-home,/ perquè en tens la voluntat./ Correràs per monts i planes,/ per la terra, que és tan gran,/ muntat en cavall de flames/ que no se't cansarà mai./ El teu pas farà basarda/ com el pas del temporal./ Totes les veus de la terra/ cridaran al teu voltant./ Te diran ànima en pena/ com si fossis condemnat."

El Comte Arnau.

Joan Maragall.

.


dilluns, 15 de febrer de 2016

Al castell de Castalla


Castalla, a diumenge catorze de febrer de 2016.

Assegut al pati d'armes del castell de Castalla, mentre la gent que m'acompanyava s'entretenia xerrant entre els merlets i no merlets del palau dels Vilanova i encara els faltava pujar a la Torre Grossa i baixar a l'eclesial aljub, em remirava aquell recinte. Després de l'allau d'informació històrica i regenerativa, ja no discutia amb mi mateix els avantatges d'una tan dràstica reconstrucció, tant que em feien riure les converses que vaig mantenir sobre el tema a Carcassona amb la polemitzadora revisió constant de Viollet-le-duc. I tant que jo hauria fet el mateix que l'arquitecte d'ací! Ja jutjaran els segles i les posteriors generacions la formulació actual, però res de jugar a "l'Exín Castillos" que dic jo (tot recordant la vila de Carca); si no hi ha senyal documentada de merlets, per a què posar merlets? Assèpsia total, cal aconsellar, i treball exhaustivament documentat, amb guants de làtex escrits si convé: materials actuals que ni toquen allò antic per reconstruir passos, acessos i estructures, diferenciables i poc cridaneres. Pragmàtics, vaja. I clar, una convincent posada en valor d'allò que queda...

No. No pensava ja en això.
Abans que arribara la pluja i m'assecara el vent, vaig estar-me uns minuts, sol, a l'albir del sol del tard diumenge febrerenc. En alçar el rostre, la carícia calòrica de la llum m'ha fet sentir viu. Llavors, en anar-se'n els darrers xiquets que pasturaven llurs pares, en quedar sol; assegut vora l'aljub, em mirava en el recinte. És bell. És molt interessant. I jo, ací, de pas sobre el caramull de la muntanya aquesta... Quants territoris veïns encara em cal conéixer, i de tal manera... Quina gràcia cèlica que encara em restren descobriments de tant de plaer com aquest... Tinc molta sort encara. I el millor de tot és el què encara em resta per descobrir! No hi ha pressa, però. Que tots els sols que puga prendre siguen tan vivificants com aquest. L'horitzó murat s'ho val, i el cel que les torres sostenen, tan ample... Mai no havera dit que, des de Castalla estant, veuria el blau de la mar, com una mena, allí al fons, d'esperança...




A falta de font Castàlia, ha estat aquest indret de càrrega històrica profusa, terra d'aljubs, i els aljubs s'hi multipliquen. Rebien l'aigua que plovia a sobre de la penya i que s'hi duia a través d'acanalaments en la pedra, tubs de ceràmica almohade i trastelladors ensequiats al ventre de la terra. I és del ventre de la terra d'on es mantenia la vida, donada del cel. El cel com dóna i l'home com s'esforça ametent en replegar el do i reconduir-lo per assegurar-se'n la pervivència en la terra. I ara tot fet abandó...

M'atreia visitar aquest poble, i el passeig informat mentre anàvem pujant al castre alt m'ha servit per sadollar l'atracció i desitjar-ne una altra de nova: passejar-lo més lentament i coneixer-ne detalls que amplifiquen impressions, històries només embastades, succeïts arnats que m'atrapen... Val a dir que fóra de les gents d'anecdotari ("ei, d'Ontinyent? D'allí conec el mestre de la nostra música, què el coneixes?"), és una passada tindre la sort de trobar-te com a guia gent que estima el lloc i gent que el viu. És així com coneixes de veritat l'animeta del carrer, sabent-ne realment què hi ha sota els llambordins. I em ve l'exemple del meu poble; el poc de sabor que hi trobaria algú si no s'acompanya només que de les explicacions turistoides... Res, que eixa Castalla que creix desbordada mentre el seu nucli històric va derrumbant-se sense més remei ni solució era la que volia conéixer, i la sorpresa m'arriba quan gent d'universitat i treball arqueològic ens explica, ja dins del recinte castellà, que és aquest el signe dels temps, però no pel que jo pense... La realitat és molt més tossuda; aquella Castalla que cau, la dels dihuit i dèssets, és la segona ja en caure! Entropessons en una mateixa pedra... Ja va passar abans amb la Castalla medieval, que es trobava on ara hi ha una fresca pinada que mai no ningú no identificaria amb els apretats carrerons i la sobreposició d'estructures que cal suposar ocuparia aquell breu espai entre rocams i buits... Aprenc lliçons i desenvolupe paral·lelismes, m'és tot un vici... Altra de les coses belles de, viatjant, conéixer. Els ensenyaments que atresores, te'ls pots apilar als ja coneguts per anar relacionant-los i oferir així explicacions diverses i ben trenades a terceres i quartes possibilitats semblants o dissemblants, però perfectament relacionables perquè, en el fons, parlem d'unes mateixes coses, gents, termes... 

I després, la bellesa del passeig, les formes admirades, les airades que aventen tota arna, la frescúria de les nuvolades com passen, l'animació que des dels allí baix arriba tan esmorteïda, i una pau tan fantàstica com ho és de breu el matí i les presses permeten.

En crear el món, els geògrafs van establir un seguit de llocs, habitualment puigs, tossals i pujolades, destinades a ser urbanitzats amb castells, albacars i pobles en futurs immensos. Per quin altra raó si no els farien, tan ben situats i històricament explicats?
En tornar, ho faré amb altres gents, aquell altre vici meu d'estendre a amics i coneguts allò més bell que m'hi trobe, i també carregat de preguntes. Això, de ben segur, m'animarà a apressar la tornada...