.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

diumenge, 7 de febrer de 2016

A l'entrada de Bocairent, Carnestoltes topical?


Bocairent, a Diumenge Gras, set de febrer de 2016.

Vaig arribar a aturar-me al bell mig del pont de Sant Blai per deixar la cadira, recolzar sobre ella els tants obsèquis amb què els festers ens feren present el Dissabte de Carnestoltes en què estàvem, i treure el mòbil per fer-li una foto. No em podia creure haver acabat de viure l'entrada bocairentina a l'hora que era... Si encara podríem encomanar de sopar i tragar-nos els premis Goya a la tele!!! Amb això i que no feia absolutament gens de fred, què queda a Bocairent dels tòpics rebregats, d'allò de "tota la vida"? 



Home!, queda tot, i és tant... La meua devoció per aquest espectacle múltiple em feia pujar cada any que podia o em deixaven i, amb tot plegat, s'ha convertit en l'única entrada a què acudisc a banda de la de Cocentaina... I al "meu poble-paradís perdut" encara ho faig de mala taina perque el què de deveres em deixa sense alé és la Diana... A Bocairent, espere sempre retrobar-me el tòpic sentit i saborós, justament. Però el tòpic que s'atansa a una història i al que no es pot renunciar malgrat tots els canvis que el desacostumat senderi social obliga. 

Paga la pena anunciar que aquest tòpic el trobe ja en poques i comptades ocasions, almenys tan ple com en les variacions, les desfilades en tropell tipus piquet, la forma tan rebonica i noble del pas del capità Mosqueter (si no apareix un algú conduint-li el cavall vestit de qualsevol manera...). I el que m'arribe a trobar de vegades, m'esglaia: vestits de negre subsaharià amb coloraines fosforescents postmodernes, vestits trets de pel·lícules i que no refereixen en res altra cosa que no siga la mateixa pel·lícula, alguna roba que sembla dissenyada per Tim Burton per a la Disney... Val a dir que són fets puntuals i que es mouen a l'albir inconstant (afortunadament) de les modes. Això, tot això, per a altres indrets fins i tot seria aplaudible. Per a Bocairent, en canvi, no em plauen massa...



I no és que un servidor demane tampoc cap lluna!  Però com deia fa poc respecte al fet polític actual, als "teus", cal demanar-los més que no als "altres". Més dignitat, més coherència, més fixar-se en els xicotets detalls... Ja sé que és un camp tan ample el de la tradició festera reconvertida en espectacle que hi cap tot. Un "espectacle" polièdric, s'ha dit massa vegades.. I tant, igual et veies passar (i ho dic com a exemple de la variació, en aquest cas moral...), organitzadors responsables alterats per uns minuts de desajust amb les previsions horàries dels seus que d'altres amb més patxorra que vergonya, amb el gotet amb la mà fent cremar en cendra el puret de la boca... La vinya del Senyor, que diuen, és ampla i al carrer hi caben molts llambordins, constatat -ens repetim- ho tenim. Però Bocairent, tingut com l'essencialisme de tantes coses, sobretot d'arrel cultural tradicional, potser caldria que cuidara molt i més determinades maneres, perquè les possibilitats que presenta la festa en el seu màxim aparador i per ella mateixa i sense necessitat de traïció, són immenses.


Immenses per les formes fins ara conservades, per la intensitat de les tradicions vives, que comentàvem ahir. Les pròpies representacions històriques de les filades es presten a desenvolupar les pròpies potencialitats sense cap necessitat de cabòries. Bé ho provaren a fer ahir els Moros Vells com fa anys ho aconseguien els Estudiants amb el fet del segle d'Or castellà o els Suavos amb la seua relació amb el carlisme i amb el Vaticà. 


Punts com la carrossa del capità marino (excel·lent és poc dir), o el ballet que presentava les banderes anunciadores del capità marroc (original de veritat), són possibles a recolzar i reforçar. I més, davant la crisi, assenyalada per l'assumpció comparsística de càrrecs, per exemple. Una mostra ben palmària d'on estem i com ens va vitalment.... 

Poc d'esforç, també toca asseverar-ho, cal en una entrada amb tan bona predisposició (majoritària ho és) a vetlar pel més propi. Vaig aplaudir unes molt bones esquadres de gastadors, uns excel·lents caps d'esquadra, cavallistes ben dignes, variacions aconseguides amb gràcia... 


Cal vigilar, al meu parer i m'ho passareu com a un element de mostra més de l'statu quo fester imperant, també la música. Es converteix en un vertader maldecap quan et toca escoltar repetides una i altra vegada les enèssimes creus daurades, Nerva, Cafissaes, Aligeabà Spyros, Roperia Ximo i Abenserraig... I apostar pel propi és una bona idea, que deixant de banda la primera interpretació de la Jéssica de José Rafael Pascual, no vaig eixir de la meua letargia musical fins que no rebentà el carrer la interpretació del Pepet més bocairentí..., i poca cosa més. Algun Xubuc meritori, un El Kábila feliç, una Reina de Fiestas 1960 encertada i el darrer Xabat acorador. Però per apoteòsic, per diferent, intens i adequat al moment, i m'ho permetreu, el Cadí de l'Ateneu socarrat. Mel de la més bona Mariola...

Si pugueres repassar els fullets de l'ordre de l'entrada, veuries com no exagere gaire. Caldria fer-se veure el tema musical però ja mateix...



I et demane disculpes ara que em lliges. Potser estic escanyant massa quan caldria acaronar. Ja he avisat que als "meus" els exigisc més, em crec amb el dret. I més quan jo m'emocione amb qualsevol cosa... No podries imaginar com estava jo de nerviós en veure que apareixia la meua estimada Mahoma. Deu ser alguna patologia infantil mal curada meua..., en l'aparador fester que hem muntat Juanjo i jo a Photofinish fins i tot li he colocat a la meua Mahoma fanguinosa del betlem el canó dels meus Airgamboys de xiquet...



Continue pensant que la tradició pot arribar a ser d'allò més moderna quan modernitzem els seus detalls tot respectant la base històrica. Qualsevol actualització respectuosa és bona si es fa, precisament, des del respecte primer i, després, des del coneixement de la festa i el que diu representar...


I pense també que la modernitat pot ser, per suposat, d'allò més tradicional. Només cal trobar equilibris i gust. I insistisc, conéixer el perquè es fa cada cosa en un esclat festiu tan simbòlic com ho és el de Bocairent.




I no m'allargasse més. Només agrair a les festeres i els festers, i als músics, animalistes, carrossers, dissenyadors i quanta gent treballa per a la festa, la vida que rep la tradició renovellada, malgrat els tòpics i gràcies a ells...

I gràcies, de nou, als qui ens omplíreu de balons i els tan bonics barrets carnestoltencs. Una entrada en Dissabte Gras acaba bé si des dels camions que al meu poble dèiem "barques" (perquè ja no les hi ha pels problemes asseguracionistes que pateix la nostra postmodernitat avançada) es juga amb el públic amb tal sentit de l'humor com el què visquérem. Carregat amb barrets folls que me'n vaig anar...


I abans de tancar la paradeta, i com ja és tradició, la foto obligada de l'amiga Carme Doménech, a qui em plau sempre aplaudir.


I com no, una foto del meu fillol Ivan, que sempre va amagat rera les carrosses i, ahir, el vam fer eixir del seu cau, xe, que no tinc cap foto teua amb les mans en la massa... Quin goig de dissabte carnestoltenc...!