.

.

LA MORT, CONTADA AL NEN DEL VEÏNAT

La Mort venia de vegades,
però mai no se'n volia anar,
car es trobava bé,
allò que es diu ben bé,
ja saps,
com tu quan surts al corral i jugues
amb els pollets i amb els conills
i agafes una pedra verda
i la trenques amb una pedra blanca
i et poses a plorar de sobte
perquè sí, sense cap moriu,
i com ningú no et fa cas
calles,
i després tornes a jugar
amb açò o amb allò...
Mai no se'n va anar, la Mort,
i es va quedar per a sempre amb nosaltres,
la Mort, ja sap.

Vicent Andrés Estellés.

.


dilluns, 18 de gener de 2016

Paixaregem










Biar, a diumenge dèsset de gener de 2016.

Temps feia temps, quan les Festes de Folls eren allò mateix, les més folles festes, a Biar, per burlar -diuen- un recaptador d'impostos, recrearen una figura mítica reial carnestoltenca (del tipus Rei de Copes o Bastos, o Rei de les Vinyes també), i la feren ser Rei Pàixero.

Aquesta foto mereix explicació. Heus ací els dos reis més reis del ponent mariolenc. A l'esquerra el rei Jaume I del Camp de Mirra i a la dreta el Rei Pàixero de Biar. Un la cara divertida i crítica de la societat, l'altre la creu formal i cerimoniosa de la societat..., per més pare de la pàtria que fos jaumet, xe...
Hem pujat a reviure aquell joc que hi ha entre exaltació de la burla, benedicció d'animals i solidaritat comunal que s'hi fa pel Sant Antoni en un dels més bonics pobles que podem trobar a la boleta del món. Mentre sa majestat paixarística passeja saludant-nos i els seus patges van ballant la tonada aquella de polca, crida vítols al sant del dia. Al darrere desfila endiumengada tota una sagueta d'orgullosos portadors dels animals de la casa. No trobareu capes velles ni matxos de llaurança ja. Els animals familiars han copat la festa com també la societat. El costum ha canviat, i aquest nou costum ha salvat la festa, aquesta i la de tantes poblacions.



Al darrere, un fum de posts de bona fusta duts per jovençols. Ferms taulells on cadascú dipositarà, com s'escau en qualsevol festa follística que meresca guardar encara nom, record i respecte, qualsevulla bagatel·la que després puga ser subhastada pel bé comú.

Altra foto de dir. Què no era el mateix senyor President de les Corts Valencianes qui esperava l'eixida del Rei Pàixero?

Tanca el seguici la música. L'obria l'alegria de la dolçaina. El tanca el formar tan bo d'una banda amb pasdoble molt ben triat. Solemnitza l'aire de tan popular cercavila. Les campanes menudes del capdamunt d'aquella torre estimada, justament la que em va fer desistir de voler seguir sent campaner, voltegen bojament i alegre. Passen amb el plat i ens demanen col·laboració pecuniària. Posem el nostre òbol i rebem com a torna d'obsequi una estampeta versada.



Entre coets infantils, un dolç passeig al sol, un timonet que fa falta i una conversa esbojarrada trufada de projectes d'un futur immediat que no sé com encararé, es fa l'hora de dinar. La corona disposarà, jo encara estic gelat. 



Poques places com aquesta de Biar, comente rialler... M'encaixe la gorra amb les orelleres i seguisc caminant...