.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

diumenge, 17 de gener de 2016

Firant-se Muro...



Muro, a dissabte setze de gener de 2016.

Passejar per la fireta de sant Antoni amb tan bona companyia, conversa agradosa i alegria infantil, és un premi pel viure. Llàstima que les cremors inesperades que la vida ens du evitaren que altra alegria més s'afegira al trànsit. Entre parades i parades d'eternes bicoques futils, altres que despertaven el meu interés vivaç. Productes rars com l'emoció per racons desconeguts, incipients primaveres, converses destartalades amb gent que et creues i artistes als qui admires amb qui tant t'agradaria conversar... 


I senderis difícils de passar de com la va gent agombolada. I l'amable fred que per fi m'acarona amb tanta insistència que m'ha fet treure la bufanda i engolar-me amb ella...




Enguany, més que no l'essència del foc, he preferit la presència del gest i la complicitat, el camí i la meravella visual més intimista, lluny de la llum dels foguerons. Un fet casolà potser plastificat, però en essència, net i quantificable...



És sempre un plaer baixar a Muro, compartir temps i cabòries, i també mals de queixal, amb qui estimes. I, sobretot, projectes preciosos d'un futur que està ací mateix, al tornar el camí.



Qui sap si, algun dia, passejarem la via verda, qui...




PD: Sí, teniu raó. No es va deixar fotografiar, però aquell tuno vell era cagadet a Puigdemont, amb alguna bandera espanyola...