.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dissabte, 16 de gener de 2016

Adéu, Margalideta...





Ontinyent, a setze de gener de 2016.

Els qui em coneixeu, bé sabeu de la meua predilecció pels romanços aquells tràgics que conten històries d'amor passades i romàntiques. La cosa aquesta em ve de menut, supose, molt abans que no trobara d'adolescent enamoradís el romanç de Matxero i Teresa de Banyeres de Mariola i em quedara enlluernat de per vida. Des de la mítica rondalla del Comte Arnau fins a les cançonella aquella valldalbaidina de la Venus o l'Amèlia que està malalta, que acabà sent himne polític espànyic... No sé... Trobe molt del meu caràcter devocional i irresolt en aquelles tirallongues de versos migflorits i m'atrapen. Però el què podria dir de l'íntim del tema, millor en altre racó... 

La culpa de tot, pense, la té un dia en què de ben menut, en no recorde ja quin lloc però sé que feia molt de sol, vaig escoltar cantar a Maria del Mar Bonet aquesta sonada tradicional mallorquina.


L'amo de Bàlitx m'envia
missatges i jornalers,
sa madona i los demés,
tota la gent que hi havia.

Voleu escriure un paper
sa mort de Na Margalida,
que si greu no vos sabia
començaria es procés.

Dia setze de gener
dins can Tropell m'encontrava.
En Joan Blai me dugué
noves que jo no esperava.

Va dir si alterat estava.
Jo li vaig dir: -No res sé.
De s'al·lota me dugué
que ella morta s'encontrava.

Jo corria i no veia,
i a ca seva vaig anar.
Com mentre obrí sa porta
sa mare ja em va abraçar.

I ella em va dir: -Sebastià
Na Margalida ja és morta.-
Oh punyalada més forta
no la rep cap cristià!

I a veure-la vull jo anar
que es mirar-la m'aconhorta.

Partiguèrem en sa nit
i sa tristor mos matava
i cada instant mos faltava
sa força i s'esperit.

No n'estic empegueït,
de contar lo que em passava.
I a vore-la morta anava
i amb so cor ben entristit.

Quan dins Sóller vaig entrar
me digueren de seguida:
-Per veure Na Margalida
hauràs d'anar en es fossar.

Molt prompte vaig descobrir
es parets d'aquell local.
-Oh cementiri dogal!
vaig davallar i vaig dir.

I aquí s'ha de consumir
sa meva amor principal.
I sa vida de res val
en aquest món assistir.

Com mentres obrí la porta
t'hi vaig veure, Margalida.
Freda, morta, sense vida
jo no sé lo que em passà,
sa meva vista tornà
tota d'aigo consumida.

Com va venir en el cas
que l'haguérem d'enterrar.
Dins sa fossa vaig entrar
i es baül vaig ben tapar,
perquè terra no hi entràs.

Quan la vàrem haver enterrada
jo i aquell germanet seu,
vaig dir: Margalida amada,
jo per tu pregaré a Déu.
I a dins es pensament meu,
sempre et tendré retratada.

Adiós Margalideta,
Margalideta adiós.

Déu del Cel qui és piadós
allà et tendrà Margalida.
I jo en acabar sa vida
que mos hi vegem tots dos.

Per lo promte i lluny que era,
i és que molta gent la plany.
En Sebastià Company

Na Margalida Servera.


Per raons que no venen al cas, he acabat odiant el nom de Sebastià (que jo també tinc les meues rondalles personals amb l'edat...), però aquest encara m'és company. I en escoltar la cançó de nou, ara mecànicament, i més en el dia d'aniversari d'aquella menuda tragèdia quotidiana, m'aborrone. Ara puc posar-me en la seua pell i...