.

.
"Desperta't i emplaina't posa't el dia a l'hora / i obre el frigorífic i el rebost i calcula les compres del matí/
—no només les que et calen sinó "allò" que veuràs / cridant-te en mostradors aparadors i lleixes i que recordaràs/ "necessitar" de sobte...!".

David Mira Gramage
.


.

.

diumenge, 31 de gener de 2016

Catàleg estimable de Velles Quaresmes



Ontinyent, a diumenge trenta-u de gener de 2016.

N'he dibuixades moltes més, de Velles Quaresmes. Si no m'equivoque porte ja vora vint anys dibuixant-ne i passant-les a tots aquells que les han estimades. Gràcies a la Lloable Confraria de la Soledat que les ha passat en paper i informàticament, les meues xicones han arribat a indrets impensables, podeu creure que he tingut notícies de cremes de Quaresmes a Austràlia, Sud-Àfrica i fotos de Xile? I cada vegada que passe pel meu poble i emme'n trobe penjada alguna, en el seu temps, a cap finestral, seguisc emocionant-me.
I encara ho passe mal cada vegada que ens juntem per cremar-les, per més tabola que jo faça...

Demà presentaré la propera, la del 2016. L'estime molt. Crec que, com a versets, són els més dolcets que he fet per acompanyar-la. Com a figura, és ella mateixa, una veïna de la Vila que és capaç d'apuntar-se a un terratrèmol si cal. Serà, vos ho assegure, més ontinyentina que mai, i per primera vegada, la presència del peix quaresmal serà anecdòtica, perquè ella, el que vol festejar justament, és aquest any magnífic, el seu propi final...



















Quatre fulls sobre les Mahomes...

Detall d'una de les darreres "iniciatives" que hem tingut..., paciència que prompte ho veureu complet...



Ontinyent, a dissabte trenta de gener de 2016.

Amb la història que en no res ens arriben les festes de Bocairent, un persona em demana si tinc res publicat sobre les Mahomes... Sí, i tant, ara en poder et passe el primer que trobe... I ja que li ho passe a ella, per què no passar-vos-ho a vosaltres també?

Heus ací un fragment de l'article "Una mirada als nans i gegants valencians" que vaig escriure el 1999 per al llibre El teatre en la festa valenciana, editat pel Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana i dirigit, ves per on, pel professor Antonio Ariño.

A hores d'ara, tinc textos molt més actualitzats, però mentre els localitze, que estic llevant el betlem i ma casa és el més paregut a una profunda selva que et pugues imaginar, açò servirà...








dissabte, 30 de gener de 2016

El magnífic text d'un magnific mantenidor

Foto d'Antonio Cortés.



Ontinyent, a dissabte trenta de gener de 2016.

Deixe ací mateix el contacte per tal que no se m'oblide mai consultar el text (si se'm perdera) que el meu senyor mestre, l'admirat vice-rector Antonio Ariño, va pronunciar anit com a mantenidor de la Fallera Major de València. Realment preciós i interessant i incitant i, com cal també, punyeter. El punt just per fer consciència en un dels actes socials més quadriculadament vigilat del nostre país.

Si algú vol fer alguna vegada de bon discursador-presentador-pregoner, caldrà que el llija.


dilluns, 25 de gener de 2016

Gràcies per tant...!!!!

Real, a diumenge 24 de gener de 2016.




Res a dir. Només que Paco, quina paelleta de costelletes i flor-i-col, rebotons...!
I que vos estime.
Em doneu tanta llum, tantes ganes de ser i de viure...




A la fira dels senyors Borja...

Llombai, a diumenge vint-i-quatre de gener de 2016.



Heus-me a mi fet romancer, assegut front el que queda de palau borgià en un carrer escalat i ben ample, esmorzant amb bona companyia i escoltant pels altaveus que pregonen quotidianament el ban municipal hui florejant música renaixentista. I clar, si sovint, quan vaig a un lloc distint als meus, se m'encomana la forma de parlar, ací ha estat l'esperit qui s'ha incardinat en mi, i m'ha fet treure la llibreteta per apuntar versos...

"Que Fortuna done glòria a qui mor
el meu voler ser viu...?!"

Imagina't com ha anat la resta...




No, de debò.
Tenia massa ganes d'apropar-me algun any a la fira renaixentista de Llombai, i a Llombai mateix. El poble sempre a la meua dreta cada vegada que hi veia el cartell d'una fira passada passant carretera enllà del Marquesat camí de casa de Paco i Pepa. Però va ser veure que la cosa podia ser enguany en trobar-me el preciós cartell buscant obres festives pel meu blog "Carrer Cartelleria" i vaig dir-me d'anar-hi.
A última hora, i per coses de la companyia, vaig estar a punt de capgirar el viatge (ep, sense cap mena de recança tampoc), per acudir per amistat a un dels Porrats de la Safor. Les coses es van donar d'altres moltes maneres i, finalment, heus-me ací fet romancer. I no m'arrepentisc, de bona veritat...




M'agrada veure treballar els artesans, m'agrada molt veure'ls quan no tenen massa gent per atendre, atendre realment el seu ofici. Veure'ls mostrar-nos mostres que, en veritat, només seran peces menors fetes per admirar els crèduls com jo. M'agradaria veure'ls per un foradet als seus tallers concentrats verament en les obres que els importen. Estic segur que, en moments així, mans i ulls els brillaran...


I gent, i molta gent, i un agombolament magnífic. Ah, i una organització per-fec-ta. I una varietat sorprenent, agradosa, que feia dolç el voler anar i pujar i tornar i baixar per tots els àmbits tan lluïdament decorats, els carrers immediats, una geografia urbana i humana molt rica...



I les músiques i les ambientacions? Ja em benagradaria trobar-me arreu tanta cosa bella com vaig arribar a gaudir...


De les firetes temàtiques temporals viscudes, aquesta s'endú tan bon guardó que, a l'any que ve queda marcada en l'agenda de coses a gaudir... Si voldreu venir...


Per cert, vos he dit que a aquest romancer el que més li agradaria és aprendre a sonar la viola de roda?

diumenge, 24 de gener de 2016

Prohibir ara els escacs?



Ontinyent, a diumenge vint-i-quatre de gener de 2016.

El senyor Salvador Doménech Llorens, en la seua versió de la representació històrica del Tractat d'Almisrà (1979), en la segona jornada, fa dir a l'Infant Alfonso (futur Savi) i al seu assessor musulmà Yusuf, aquestes paraules:

 "En la tienda. Don Alfonso y Yusuf están sentados frente a frente ante una mesa pequeña con  un tablero de ajedrez de figuras grandes y antiguas. Abos están absortos en el juego y, al cabo de unos instantes, Yusuf mueve una pieza y dice:

Yusuf.- Jaque mate. Perdonad,
empero el juego es el juego.

Piensa un poco, dobla el rey y dice:

Don Alfonso.- Habeisme vencido bien
por vuestro afán tesonero.
Los lances del ajedrez
aventuras son, lo mesmo
que en la guerra, do se imponen
la destreza, maña e seso.
Es un juego inteligente, 
mitad ciencia e mitad arte,
que dirimen dos personas
sin feridas e sin sangre;
e permite que un vasallo 
lidie con su propio infante,
que le acose bravamente
rematando el jaque mate.

Yusuf.- Asaz bien fablais, alteza,
que el ajedrez, en verdad, 
es el juego más honrado
de entre todos los demás,
pues que sus fechos e lances
non dependen del azar,
empero sí del saber,
de ingenio et habilidad.

Don Alfonso.- Cansado por tantas cuitas
de trabajos e fatigas,
de luchas e sinsabores,
cualquier hombre necesita
la distracción e descanso,
la folganza et alegría;
et por ello se inentaron
los juegos de varia guisa."

La nostra cultura té els escacs com a esport extraordinàriament noble, propi d'intel·ligències obertes i apte pel desenvolupament humà. Per això s'estudia i es practica a les escoles i tal. A aquestes hores vaig a contar-te com és de bo el joc? Bé que tindràs la teua opinió i m'aposte alguna cosa lleugera a que serà positiva també...

Apostes..., el principi de la desfeta de qualsevol cosa. Mireu si no, en els esports, la que hi ha ara mateix muntada al voltant de la compra de partits i jugadors de l'elit...; però a no ningú se li vindria a la ment ara mateix tirar pel dret i suprimir el tennis per cosa de les juguesques il·legals que a la seua ombra es desenvolupen i vencen... A no ser que sigues un muftí interessat en prohibir qualsevol cosa que puga generar pensament propi en els seus subordinats. I així és com, a Aràbia, ara resulta que no es pot jugar als escacs. Els arguments a favor que s'expressen en el Tractat, els fan contraris. I amb la contrarietat a la raó, s'enroquen encara més, aquests senyors, en idees escapçadores. No penseu tampoc que siga propi del món musulmà aquest no-pensament prohibitiu, que a les nostres terres cristianades, però en un passat ocult per la desmemòria, també se'n feien d'aquestes...

Vos recomane ferventment que llegiu aquest text més que aclaridor d'un expert en el tema, Leontxo García, que ha publicat hui a El País. El disfrutareu. 

dissabte, 23 de gener de 2016

"Qui no té creu, no és de Déu"..., o això diuen!




Ontinyent, a dissabte vint-i-tres de gener de 2016.


He rebut, que ja era hora, de l'amabilitat del Museu Valencià d'Etnologia, el catàleg que han editat junt a l'ajuntament de la Llosa de Ranes per al Museu històric, artístic i etnològic de la localitat, anomenat La Casa del Pou.

Un plaer trobar-me amb textos de gent que tant valore, com ara Josep V. Aguilar (sobre la museització d'aquell indret), Raquel Ferrero (que parla de les emigracions) i el gran Albert Alcaraz (que ens comenta el cicle festiu anual). Prompte m'endinsaré en la lectura. Hi ha algun text que m'interessa molt, com el de Josep Lluís Marín sobre la dansa del Vetlatori, el de Josep L. Barona sobre el balneari de Santa Anna i el de Robert Martínez sobre els origens del catolicisme social a la Costera.

Un modest orgull per a mi haver participat junt a aquests investigadors en el projecte ara editat. He escrit, i agraïsc al Museu Valencià d'Etnologia la deferència, sobre les creus i les ermites com a fet cultural i social.

Ací teniu el meu text. Espere que vos agrade.






divendres, 22 de gener de 2016

Un calendari "de cine..."




Ontinyent, a divendres 22 de gener de 2016.

Està molt bé això de començar l'any sense calendaris. Encara no passen uns dies i comencen a vindre-te'n... I poc a poc, la rutina s'enxarxa amb la numerologia programada i vinga, anem tirant... Enguany hi ha alguns que m'encanten, com ara el de les Llunes de tots els anys i, com a novetat, el calendari infantil del Patufet.

Ara bé, el que més patxoca m'ha fet ha estat el regal de reis d'una bella amiga... Ni més ni menys que el calendari que el Cine Club Utiye d'Ontinyent ha publicat. Agraïdíssim quede. Quina gràcia...! Un almanac de sobretaula dissenyat per GongDisseny que inclou una dotzena llarga d'il·lustracions ben gracioses de caire cinematogràfic acompanyades d'alguna frase, ben intel·ligent, treta de la pel·lícula que cada mes representa... La portada amb Dart Vader o l'absolució marçal d'un Salieri amadeusià m'enamoren. Un Frankenstein abrilenc (per jovenet i pel mes triat), un resplandor ben gran (i ovidià)  per a maig, el Blade Runner de juliol..., per a què destripar més?, no està bé això de fer spoilers quan, de ben segur, fareu mans i mànegues per aconseguir-ne un exemplar, veritat?

Seguiu mesclant festa i política?


I si açò fos al País Valencià?


Ontinyent, a divendres 22 de gener de 2016.

Seguisc llegint amb estupefacció compromisaris il·lustres. Ara trobe qui vol pontificar sobre el seu ideari tot aprofitant les festes, però li ix torta la cosa...

No es pot acusar d' "espanyola", o pròpia de la "marca espanya" o altres mostres que volen ser de rebuig una tradició com la de San Bartolomé de Pinares (Àvila) només perquè fan passar les cavalleries per sobre de les fogueres de Sant Antoni Abat, diuen els polítics representants municipals que per purificar-les.

Si fem això, també considerarem que són espànyiques, i per tant rebutjables, prohibibles (i per causes ja no tan nobles com l'animalisme), costums tan nostres com el tropell i la matxada de Vilanova d'Alcolea. En aquest poble de la Plana Alta castellonenca, fan passr les cavalleries per sobre de les fogueres de Sant Antoni Abat (xe, mira, he copiat i apegat...). El que no sé és com ho justificaran els polítics municipals representants. Però atés les autèntiques barbaritats i llocs comuns que he arribat a escoltar dels representants municipals polítics quan s'han posat a explicar alguna festa, me'n faig creus...

No és això, companys, ni és així tampoc.
Per favor, sensatesa...

dijous, 21 de gener de 2016

No és així, companys...






Jacarilla, a 20 de gener de 2016.


No és que no m'agraden els cartells que substitueixen el "tradicional" cartell de falles de València. Iban Ramón ha fet un treball molt pulcre i interessant, d'acord. El resultat global no és del meu grat, però (el veig desigual i forçat). I ací no puc fer res. 

Com que m'estime la cartelleria festiva, massa, i massa sovint veig que no acompleix (mai?) les espectatives que concita pel que fa al món fester i les seues possibilitats socials i artístiques, sí que m'ha agradat aquesta idea que els crea. La de canviar-ho tot, la de capgirar direccions que no duien a cap banda i la  d'aportar noves idees de desenvolupament al que és la imatge festiva més internacional del cap-i-casal (i a qualsevol altra també). Ja era hora que algú se n'adonara de les possibilitats d'ús variat, dels jocs intensos que es poden crear, de la multiplicitat de formes i de la necessitat de renovellament d'estructures. Espere que a partir d'aquestes propostes d'enguany puguen tramar-se'n més, i amb més gust. Com a començament, ja et dic, em sembla una proposta arriscada, decidida i convenient.



Res publica?

El que sí que no i que no és consentir sense dir res. Com que he llegit a algun il·lustre i admirat savi defendre que amb aquestes imatges gràfiques s'entra en el segle XXI, m'he dut les mans al cap i, en no trobar-hi pèl, he anat pel recte. Em negue a creure que cap dels catorze cartells que portàvem des del canvi de segle no ha pagat la pena. El món cartellístic és sobiranament conservador, ho sé i ho tinc més que provat (en carn pròpia fins i tot), però quan un algú nega valor a propostes diverses potser és que hi ha alguna cosa més. I la hi ha. 




Em negue en redó a combregar amb la idea política que, per aquest camí que dic, arriba a asseverar que res del passat es pot salvar i que ara que estan els nostres la cosa ja va millor i anirà encara més de fil... , què vol dir això? Que caldrà fixar una nova era i marcar tot l'anterior a aquesta "nova" política com a "a.C." (abans de Compromís?).
Jo, als "meus" (si fóren "meus"), només per considerar-los "meus" els exigiria una major pulcritud, responsabilitat, coherència i moralitat. I més que no als "altres".

Aquesta idea em va començar a picar en llegir alguns comentaris sobre la cavalcada de Reis de València, immerescudament triomfalistes (com si mai no havera estat plena i tal...), vaig entendre que era una defensa davant els atacs immerescuts de la dreta mediàtica (tots els mèdia haguts i per haver...). Ara, aquest triomfalisme cartellístic em sembla un absolut mal camí... Treballeu. Treballem. Intentem-ho fer millor. Però siguem sensats i coherents. Deixem les valoracions enlluernadores o ens enlluernaran i no podrem conduir-nos...

Que agraden els cartells, i que acomplisquen la seua funció. Estic segur que ho faran. De moment són una fita (com ja ho van ser els del passat Sant Dionís).

Jo, els penjaré al meu blog de cartells festius, Carrer Cartelleria, pel seu interés. No tinc dubte.





dilluns, 18 de gener de 2016

Lumínica



Bocairent, a diumenge dèsset de gener de 2016.

En els vint-i-set anys que fa que, puntualment, puge a la me-ra-ve-llo-sa ermita de Sant Antoni de Baix, terme de Bocairent, per contemplar l'això de la santa llum, mai, insistisc, mai, no havia pogut ni tastar la "tallà".

Enguany he pogut endur-me una a canvi d'una quantitat més simbòlica que altra cosa, i pel ben fet del manteniment de la tradició.


Dia difícil per a l'assitència de públic, malgrat ser diumenge. El fet que la Publicació haja estat aquest mateix matí santantònic ha fet de ben segur que les sobretaules herberístiques s'allargassen i a molts se'ls ha fet tard de paraula, pensament i obra i han omitit llur assistència a l'acte.

La boirina, el tel fred, no era massa visible, però ha entaranyinat el raig, que malgrat els esforços per crear la foscor (trabucada pels egoïstes i irresponsables flaixos dels mòbils), no s'hi veia enlloc més que a la paret de l'altar. Poc a poc, el cercle difús ha anat pujant. El públic només ha aplaudit una vegada el sol ja coronava l'aura santífica i prou. Com una mica desllavassat tot plegat.

Després, com sempre, m'ha tocat explicar pintures, pilastres, passats i presents amb una colla d'oidors improvisada. La torna positiva ha estat escoltar també parlar de futurs als responsables del recinte. Això sempre és més d'agrair...


Per fi, he pogut fotografiar la fotografia del retaule vell... Algun dia serà cosa de començar a veure quí és qui... Hi presideix sant Antoni, però estan Cosme i Damià, Abdó i Senén, Rafael, Miquel, Cristòfol Onofre..., però cap dona? No acabe jo de...



Acabem la jornada amb un apressat café amb llet, l'enèssim calentet d'un dia necessitat d'escalfor, on els sentits pareix que han acabat per desemboirar-se a temps i han deixat entrar tanta lluminària festiva al nostre cor, de tantes necessitats lumíniques...

Segons les noves teories de la modernor, Bocairent, enguany, tindrà sort.
I jo que me n'alegraré.
Hi tinc molta gent estimada que la compartirà.

Paixaregem










Biar, a diumenge dèsset de gener de 2016.

Temps feia temps, quan les Festes de Folls eren allò mateix, les més folles festes, a Biar, per burlar -diuen- un recaptador d'impostos, recrearen una figura mítica reial carnestoltenca (del tipus Rei de Copes o Bastos, o Rei de les Vinyes també), i la feren ser Rei Pàixero.

Aquesta foto mereix explicació. Heus ací els dos reis més reis del ponent mariolenc. A l'esquerra el rei Jaume I del Camp de Mirra i a la dreta el Rei Pàixero de Biar. Un la cara divertida i crítica de la societat, l'altre la creu formal i cerimoniosa de la societat..., per més pare de la pàtria que fos jaumet, xe...
Hem pujat a reviure aquell joc que hi ha entre exaltació de la burla, benedicció d'animals i solidaritat comunal que s'hi fa pel Sant Antoni en un dels més bonics pobles que podem trobar a la boleta del món. Mentre sa majestat paixarística passeja saludant-nos i els seus patges van ballant la tonada aquella de polca, crida vítols al sant del dia. Al darrere desfila endiumengada tota una sagueta d'orgullosos portadors dels animals de la casa. No trobareu capes velles ni matxos de llaurança ja. Els animals familiars han copat la festa com també la societat. El costum ha canviat, i aquest nou costum ha salvat la festa, aquesta i la de tantes poblacions.



Al darrere, un fum de posts de bona fusta duts per jovençols. Ferms taulells on cadascú dipositarà, com s'escau en qualsevol festa follística que meresca guardar encara nom, record i respecte, qualsevulla bagatel·la que després puga ser subhastada pel bé comú.

Altra foto de dir. Què no era el mateix senyor President de les Corts Valencianes qui esperava l'eixida del Rei Pàixero?

Tanca el seguici la música. L'obria l'alegria de la dolçaina. El tanca el formar tan bo d'una banda amb pasdoble molt ben triat. Solemnitza l'aire de tan popular cercavila. Les campanes menudes del capdamunt d'aquella torre estimada, justament la que em va fer desistir de voler seguir sent campaner, voltegen bojament i alegre. Passen amb el plat i ens demanen col·laboració pecuniària. Posem el nostre òbol i rebem com a torna d'obsequi una estampeta versada.



Entre coets infantils, un dolç passeig al sol, un timonet que fa falta i una conversa esbojarrada trufada de projectes d'un futur immediat que no sé com encararé, es fa l'hora de dinar. La corona disposarà, jo encara estic gelat. 



Poques places com aquesta de Biar, comente rialler... M'encaixe la gorra amb les orelleres i seguisc caminant...