.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


Si no pots amb l'enemic, unix-te a ell...

.

.

dimecres, 9 de desembre de 2015

Inés...



Baena, dimarts 8 de desembre de 2015.

Em va cridar.
He acudit.

I és així com m'explique jo les coses. Senzillament. De manera tal, tan senzilla, com ho és Inés.

Me l'estime profundament, a ella i a Manolo, el seu home, qui, afortunadament, quan mesura el seu pols en l'esport lliure de l'ompliment del got de tub amb cervesa, ho fa ja amb alguna marca sensealcohòlica..., per a la meua sort!

Senzillament i tendra.
Quan comença a parlar amb aquell idiolecte seu que complica a més no poder el ja curiós dialecte de la campa cordovesa, a mi m'arriba més al cor encara. I sí, tenia moltíssimes ganes d'escoltar-la parlar. Tantes com d'escoltar-me a mi parlar-li... Això sí, quines paraules m'ha adreçat, ella...!!!! Algunes, immenses, han passat a formar part dels meus tresors a guardar en la caixeta on guarde l'oripell dels mistèris, per directes, severament serioses i suaument admonitòries.

Inés és Esforç, Esperança i Estima. Tres "es" majúscules, com tota ella...

Li estic agraït per la seua estima, sincera a rabiar ("me muera mañana si no es así"), pels seus consells ("haces bien en hacer como haces"), pels seus ànims ("ea, eso es. Y a seguir palante"), pels seus exemples ("mal rayo me caiga se te miento"), per la seua veritat ("un poco amarga como el aceite nuevo para untar el pan"), i sobretot pels seus desitjos, meravellosos desitjos... S'ha sumat al corifeu que assenyala que em falta ben poc per arribar a ser sense cap mena de dubte ni censura. M'ha parlat sibil·líticament d'una persona que els dos estimem a muntó i que ens preocupa. M'ha confirmat velles contalles i morralles. M'ha comptat entre els seus per a la propera Nit de Nadal... Vaig entrar a la seua llar amb les mans buides i me n'he vingut amb el seu sabó casolà, amb olives de les que arrepleguen i arrosseguen els seus fills i, també, amb un codonyat fet amb la seua gràcia...

Jo, només puc pagar-li amb el meu amor incondicional i, com tots els meus amors, ver i inexaurible (desmesurat com jo, vaja!).

Els versos que he escrit passejant per la seua quotidianitat pobletana, bastants, li'ls dedicaré. Poca cosa són, ella que mereix un món i es sent pagada amb un somriure; i és llum en un poble enllumenat...

Que el seu Jesús Nazareno me la conserve, que em conserve aquella família que sent meua també, per molts anys.

Gràcies per la gràcia!